Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Internet i telecomunicacions

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La Llarga Cua: un model transitori?

El peculiar model de comportament dels usuaris a la Xarxa podria canviar amb l'entrada de nous internautes

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 14deNovembrede2005

La teoria de la Llarga Cua va ser exposada per primera vegada Chris Anderson, redactor cap de la revista Wired, arran d’un assaig d’un dels seus més prestigiosos redactors, Clay Shirky. Aquesta teoria es basa en el model ecològic de la ‘dinàmica dels desastres’, segons el quin els petits desastres resulten gairebé quotidians en la naturalesa mentre que les grans hecatombes (inundacions, terratrèmols…) només esdevenen de tant en tant. De fet, com més gran és el desastre, menor és la seva freqüència.

Això es reflecteix de manera gràfica amb una funció exponencial on uns pocs esdeveniments desastrosos són capaços de fer la major part del dany, mentre que com més petita és la tragèdia més freqüent resulta, però menys nociva. La quantitat de dany realitzada pels grans desastres forma en el gràfic una llarga cua que tendeix a l’infinit, d’aquí el nom de la teoria.


Img

Aquest model també és aplicable, per exemple, a la distribució de riqueses en les societats humanes poc desenvolupades, on uns centenars de membres posseeixen la major part del capital i la resta de la població viu en la misèria.

A la Xarxa el minoritari és popular

Shirky va traslladar aquest model a Internet per estudiar el comportament de la ‘blocosfera’ (l’àmbit dels blogs) i també els usos de consum en el comerç electrònic. En el primer cas va trobar una relació de tipus exponencial entre el nombre de bitàcoles i la quantitat d’internautes que les citaven a les seves pàgines (una mesura de la seva popularitat a la Xarxa). En altres paraules: els blogs més populars (els que eren enllaçats més vegades) eren una petita minoria mentre que la gran majoria de bitàcoles amb prou feines era citades.

Curiosament aquests pocs blogs ‘populars’ es caracteritzen per la seva peculiaritat i fugen dels patrons d’èxit estàndard tal com s’entenen al món offline. És a dir, com més personal és un blog major interès suscita entre els internautes. Per contra, els blogs més estandarditzats amb prou feines si són citats.

Img

En el comerç electrònic, Shirky va constatar un comportament semblant. De nou es donava la paradoxa que el major volum de compres no es donava entre els objectes més populars al món offline, sinó en la suma de molts objectes de culte, precisament aquells que fora de la Xarxa resultaven minoritaris.

És a dir que els discos i llibres ‘supervendes’ anés de la Xarxa, amb prou feines són comprats online en comparació als diners que genera el minoritari. Les obres de culte i oblidades són molt populars i es venen molt bé. Com més personal és un blog major interès suscita entre els internautesLa frase d’un empleat del portal Amazon ho resumeix amb claredat: “Avui venem més llibres que no veníem en absolut ahir, que llibres que també veníem ahir”.

Sobre aquest model s’han assentat projectes comercials que busquen posar a l’internauta en contacte amb productes minoritaris i difícils de conèixer. Un d’ells és MusicStrands, un programa que s’instal·la en l’ordinador i apareix cada vegada que l’usuari activa el seu reproductor de música, amb una frase de l’estil: “Si t’agrada això, també t’agradarà…”. Així es va entrant en la llarga cua de cançons inicialment desconegudes que tant agraden als internautes.

La paradoxa de Wikipedia

Wikipedia és, amb el seu milió i mitjà d’articles sobre els més variats temes, probablement la idea més gran i revolucionària que s’ha dut a terme en Internet. Es tracta d’una enciclopèdia online en la qual els articles no són introduïts per acadèmics de prestigioses universitats, sinó pels mateixos usuaris que la utilitzen com a mètode de consulta. Wikipedia és un portal del saber participatiu on qualsevol internauta pot escriure el que li plagui i sobre el que li plagui; el sistema ho accepta tot.


Com pot existir una enciclopèdia participativa en Internet si es constata que la Xarxa funciona com un club de minories amb gustos elitistes?

També són aquests mateixos usuaris els que tenen potestat per editar els articles que llegeixen, decidir la seva validesa i corregir aquells aspectes que considerin parcials o erronis. La teoria en la qual es basa Wikipedia és que els llocs web on els internautes participen massivament adquireixen un cert caràcter autorregulador, propi dels grans grups socials.

És així com les pautes organitzatives que, segons les teories de la Transmissió de la Informació de Margalef, sorgeixen espontàniament en la realitat offline, es traslladarien a la Xarxa de manera natural. En conseqüència, l’afluència massiva de lectors-editors a Wikipedia mantindria els articles en permanent revisió i actualització, remeiant la falta de control per part d’una elit acadèmica.

No obstant això, un article titulat La llarga Cua de Wikipedia, que el Filòsof David Weinberger va penjar en el seu blog, posa de manifest una contradicció intrínseca del portal: Com pot existir una enciclopèdia participativa en Internet si es constata que la Xarxa funciona com un club de minories amb gustos elitistes? Weinberger aplica el model de la Llarga Cua al comportament dels usuaris en Wikipedia i dedueix que segons el mateix, una minoria d’articles molt concrets atraurien l’atenció de la majoria dels internautes mentre que altres temes més prosaicos amb prou feines tindrien atenció. En conseqüència, la revisió i actualització contínua en què es basa Wikipedia només es donaria en una mínima porció dels seus continguts.

Referent a això Jimmy Wales, cofundador de l’enciclopèdia, va calcular cap a finals de 2004 que el 2,5 % dels usuaris fan més o menys la meitat de les edicions. És lògic imaginar que dites usuàries-editors tenen els seus temes favorits i que per tant aquests temes serien els més revisats i editats, confirmant així que Wikipedia respon al model de la Llarga Cua. I si és així: què ha passat amb la filosofia antielitista del portal?


el 2,5 % dels usuaris fan més o menys la meitat de les edicions
Larry Sanger, un altre dels fundadors del portal, va explicar en un article les raons per les quals creia que Wikipedia havia d’abandonar la seva antielitismo, i precisament una d’elles era que la seva filosofia feia a l’enciclopèdia excessivament elitista. D’altra banda, a la pàgina que el portal dedica a les queixes, pot llegir-se que una de les més esteses és el seu excessiu biaix cap als temes favorits dels afeccionats a la tecnologia (geeks). D’aquesta manera, hi hauria matèries molt desenvolupades i revisades (Ciència Ficció, Informàtica, Tecnologia, Internet…) i unes altres sense amb prou feines actualització (Història dels països del Tercer Món, Folklore…).

Un estadi intermedi?

En Ecologia el model de la Llarga Cua es correspon a ecosistemes inmaduros, que són aquells on les espècies minoritàries són les que major volum d’aliment consumeixen. Així és, per exemple, la sabana africana, on les grans feres són minoritàries respecte als remugants (ñues, búfalos i uns altres) però els hi mengen. És a dir que minories de la cadena alimentosa devoren a les majories seguint un model gràfic de corba exponencial.


En Ecologia el model de la Llarga Cua es correspon a ecosistemes inmaduros

No obstant això, i segons les teories de Margalef, a mesura que l’ecosistema va implementant la informació adquirida a través de les successives alteracions del mitjà aprèn a defensar-se, pel pot mantenir cada vegada més individus vius en els diversos estrats de la cadena d’alimentació. Aquesta és la situació pròpia d’un ecosistema madur i ric en biodiversitat. La corba exponencial es desdoblega llavors sobre si mateixa fins a conformar una Campana de Gauss, on impera una àmplia majoria i les minories queden relegades als extrems. El model passaria llavors a obeir la Llei Feble dels Grans Nombres. Aquest model és, per exemple, el que regeix la distribució de riqueses als països occidentals.

Traduït a Internet, això significaria que la progressiva obertura i simplificació de les tecnologies d’accés (menys preu, més usabilitat, major formació…) propiciaran l’entrada de nous usuaris a la Xarxa, la qual cosa suposarà un augment de la ‘biodiversitat’ i una ‘maduració’ en les societats que la regeixen. Això es traduirà en una ‘normalització’ del seu comportament estadístic. En definitiva, que els gustos i preferències que manen fora d’ella passarien a ser els que marcarien la pauta online. D’aquesta manera Wikipedia podria sobreviure a les seves contradiccions, doncs els articles que ara són majoritaris passarien a ser menys populars, i aquells als quals amb prou feines se’ls para esment trobarien entre els nous internautes als seus fidels editors.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions