Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Les veritables ciutats digitals

Les xarxes sense cables per a accedir a Internet, creades pels ciutadans, comencen a aparèixer en diversos països
Per Darío Pescador Albiach 2 de març de 2006

En l’actualitat, l’accés a Internet a tot el món continua controlat per les operadores de telecomunicacions. Hi ha iniciatives ciutadanes per a crear xarxes independents, d’interès públic i a un preu assequible. Però també hi ha governs, empreses i entitats reguladores que estan obstaculitzant la creació d’aquesta mena de xarxes.

Utopia o realitat?

La localitat de Nuenen, bressol de Van Gogh, a Holanda, és una veritable ciutat digital. Els seus habitants s’han constituït en cooperativa i han costejat la construcció d’una xarxa de fibra òptica que proporciona a cada llar o negoci 100 Megabits per segon de velocitat d’accés. Gaudiran d’Internet, telèfon, vídeo, televisió, ensenyament a distància i molts altres serveis, sense dependre d’un operador de telecomunicacions.

En països com Espanya, l’accés a Internet al marge de les companyies de telefonia xoca amb una complexa xarxa d’interessos empresarials i regulacions estatals. A Espanya, amb la normativa actual, la iniciativa de Nuenen resultaria impracticable.

Això no ha impedit que sorgeixin projectes ciutadans per a establir xarxes d’accés a Internet. Alguns malmesos, com la xarxa d’Atarfe a Granada o la de Ponteareas a Pontevedra, impulsats pels seus ajuntaments. Uns altres no van arribar a veure la llum, com la cobertura Wifi de la ciutat de Barcelona. Només les xarxes de barri desinteressades sobreviuen.

Internet pot arribar a ser un factor clau en el desenvolupament econòmic de les poblacions i els seus habitants. El que els usuaris ho facin sense passar pels canals (i factures) habituals és el que resulta més difícil.

Les xarxes municipals

Els ajuntaments tenen una missió bàsica: donar serveis als seus ciutadans. L’ajuntament s’encarrega de proveir (i cobrar) l’enllumenat públic, la recollida d’escombraries, el manteniment del clavegueram o els bancs del parc, per posar alguns exemples.

Seguint aquesta idea, alguns ajuntaments han decidit proporcionar accés a Internet pública sense cables, que es costeja igual que l’enllumenat o la recollida d’escombraries: amb impostos municipals, o amb quotes.

Aquesta iniciativa funciona en diverses ciutats dels EUA, com Philadelphia i San Francisco, on hi ha plans municipals per a donar cobertura a la totalitat de cada ciutat amb xarxes Wifi (que permeten accedir a Internet sense necessitat de cables). La connexió a Internet serà part dels serveis municipals, i a un cost molt de menor que el que ofereixen les operadores. Companyies de telefonia com Verizon o Comcast s’oposen fortament als projectes, que han arribat a titllar d’antiamericans.

/imgs/2006/11/citiwifi1.gif

Entre les companyies que es van oferir a crear les xarxes està Google, la proposta de les quals per a San Francisco és una xarxa gratuïta que s’autofinança amb publicitat personalitzada per al punt d’accés al qual es connecta l’usuari. És a dir, si algú es connecta gratis a la xarxa Wifi de Google a la terrassa d’un cafè, podrà aparèixer en la seva finestra de navegació un anunci del restaurant de la cantonada.

Espanya, desert digital

L’experiència a Espanya és fins avui poc encoratjadora. En 2003 l’ajuntament d’Atarfe, a Granada, va decidir oferir als seus habitants accés a Internet en qualsevol punt del nucli urbà, utilitzant antenes Wifi. Una empresa del poble va denunciar a l’Ajuntament a la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions(CMT).

Com a conseqüència de la demanda, en 2004 la CMT va sancionar a l’ajuntament d’Atarfe per infracció administrativa molt greu. El mateix va ocórrer el mateix any en la localitat de Pontevedra de Ponteareas. Segons la CMT, l’explotació de xarxes o prestació de serveis de comunicacions introdueix distorsions en la lliure competència en el servei d’accés a Internet.

Aquesta interpretació no es redueix als ajuntaments que vulguin donar connexions gratis, sinó també als quals, encara cobrant per això, ho facin a un preu menor que les operadores.

La CMT, no obstant això, no explica de quina forma aquest servei es diferencia del de neteja dels carrers, que se sol subcontractar a empreses privades, encara que el gestionen els ajuntaments.

Ciutats Wifi

És legal compartir la connexió a Internet a través de Wifi? No és clar. Als EUA, almenys, no se sap amb seguretat. Les lleis estatals difereixen i ni tan sols es posen d’acord sobre la responsabilitat de l’ús. Per exemple, què ocorreria si algú es connecta al Wifi del seu veí i comet un delicte a través de la Xarxa usant aquesta connexió? La resposta la donen, ara com ara, els jutjats en un país molt aficionat als litigis.

A Espanya són les pròpies companyies les que prohibeixen compartir la connexió de banda ampla explícitament en els seus contractes. No obstant això, molts usuaris, per desconeixement o simplement perquè no els importa, deixen obert l’accés al seu encaminador Wifi. Amb això, qualsevol veí o transeünt que passi prop de la seva casa podrà connectar-se gratis a Internet.

Espanya, desert digital

En altres casos, es permet l’accés gratis deliberadament. Als EUA hi ha organitzacions sense ànim de lucre com NYCwireless a Nova York, fundada en 2001 i que proporciona accés Wifi gratuït als parcs de Bryant i Tompkins Square, entre altres punts de la Gran Poma.

També és habitual que les universitats dels EUA, com la de Stanford, per exemple, proporcionin cobertura Wifi a tot el campus, de manera que els estudiants puguin accedir a Internet des de qualsevol punt del seu interior. A Espanya, la majoria de les universitats assegura disposar d’aquest servei.

A Califòrnia, les àrees de Long Beach, Bella Beach i Culver City ofereixen Wifi gratis. El mateix ocorre en àmplies zones de les ciutats d’Austin, a Texas, Cleveland, Ohio, i Spokane, a Washington.

A Espanya hi ha xarxes obertes i gratuïtes sostingudes per organitzacions veïnals. Així, és normal trobar centenars de xarxes obertes en les grans ciutats, com Madrid Wireless, Barcelona Wireless o RedLibre. Per part seva, els habitants del barri de Llavapeus a Madrid gaudeixen de Lavapieswireless .

Fibra òptica a casa: accés simètric a velocitat de vertigen

Una ciutat pot contractar un accés d’alta velocitat, i repartir-lo via Wifi als veïns. Però la velocitat és limitada, sobretot per a accedir a certs continguts, com a televisió sota comanda, on és necessari un cabal de dades molt major. Fa falta fibra òptica en cada casa, la qual cosa es denomina FFTH (‘Fiber To The Home’).

L’avantatge de comptar amb un cablejat de fibra òptica que arribi fins a cada llar és que la velocitat ronda els 100 Megabits (100 vegades més que l’ADSL bàsic a Espanya) per segon. A més l’accés és simètric, es poden enviar les dades a la mateixa velocitat que es reben. En comparació, els accessos més ràpids per ADSL aconsegueixen només 20 Megabits, i són asimètrics: amb ADSL, la velocitat de pujada (l’enviament de bits d’informació des del terminal a la Xarxa) de les dades és molt de menor que la de baixada.

A la ciutat holandesa de Nuenen, un emprenedor va convèncer a gairebé la totalitat de les llars (més de 7.000) perquè cadascun pagués uns 800 euros, i així construir una xarxa de fibra òptica que arribés fins a cada casa o negoci. La quota es pagava com a inscripció en una cooperativa, que és la propietària de la xarxa.

/imgs/2006/11/citiwifi7.gif

El resultat: els habitants de Nuenen gaudeixen de 100 Megaoctets per segon simètrics d’accés a Internet. El preu és molt de menor que amb qualsevol operador, i els cooperativistes paguen encara menys que els altres. Les operadores KPN i UPC van realitzar agressives campanyes de publicitat, arribant a rebaixar a un terç els seus preus. Malgrat tot, el 80% dels ciutadans es van decidir per la cooperativa.

Amb una velocitat de 100 Megabits per segon es converteixen en realitat moltes de les promeses del món connectat: vídeo baix demanat, telemedicina, televigilància, teleformació, administració electrònica, i per descomptat dites de telèfon i accés a Internet.

Nuenen no és la primera experiència, però sí l’única fins avui que es desenvolupa en forma de cooperativa. Com la xarxa és de la seva propietat, són les operadores les que han de pagar a la cooperativa per l’ús de la fibra per a oferir els seus serveis.

En altres ciutats, com Pau Pyrénées a França, és l’ajuntament qui ha desenvolupat una xarxa pública de fibra òptica per a les llars. D’altra banda, sorgeixen operadors que ja estan desenvolupant les seves pròpies xarxes de fibra òptica fins a les llars, com CiteFibre a França. France Telecom també disposa del seu propi projecte FTTH.

Les xarxes multisalto

En uns pocs anys, les xarxes de comunicacions podrien crear-se sense necessitat d’operadores telefòniques locals. Els propis usuaris formaran la xarxa.

A aquesta mena de xarxes se les denomina ‘multihop’ (multisalto) o ‘mesh’ (malla). En una xarxa multisalto, cada usuari té una antena per a rebre televisió, connexió a Internet, telèfon, i altres serveis. Però al seu torn, aquesta antena és un repetidor que dóna cobertura als veïns pròxims. Quants més abonats tingui la xarxa, major serà la cobertura i millor el senyal. Just al contrari que ocorre amb les xarxes de telefonia mòbil, per exemple.

/imgs/2006/11/citiwifi4.gif

Xarxes d’aquest tipus ja funcionen experimentalment a la ciutat de Cambridge, al Regne Unit, a càrrec de l’empresa CambridgeMatrix, o el projecte Grid del MIT (‘Massachussetts Institute of Technology’).

Les xarxes ‘mesh’ encara es troben amb alguns obstacles tècnics per a la seva popularització, però són una alternativa molt seriosa per a facilitar l’accés dels ciutadans a Internet en el futur immediat.

La Xarxa no té valor en si mateixa. Com afirma la pàgina ‘World Of Ends‘ (i la seva traducció), “el valor d’Internet es troba en els seus extrems, és a dir, en les persones que la utilitzen i alimenten” i “cada vegada que s’obstaculitza l’accés, o s’intenta controlar el trànsit d’informació, Internet es devalua”. Els següents passos poden ser decisius.