Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Internet i telecomunicacions

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Mary Hodder, blogger i analista

Google esbiaixa les cerques de vídeos en favor de Youtube

Imatge: Jonan Basterra

La recent celebració de la Campus Party 2008, que va tenir lloc a València, va presentar com a conferenciants a personalitats de molt alt nivell: des de John “Maddog” Hall fins a Tim Berners-Lee, passant per Rasmus Lerdorf. Mary Hodder també estava entre aquests il·lustres convidats. Es tracta d’una de les blogueras més hiperactivas de la Xarxa, amb prop de vint blogs en marxa, encara que destaca sobretot per la seva pàgina d’anàlisi Naspsterization, una de les més influents del sector tecnològic mundial. Hodder és a més una experta en programari social, la qual cosa li ha permès llançar diversos projectes en aquesta línia, entre ells el cercador de vídeos online Dabble. A més, ha estat professora de periodisme a la Universitat de Berkeley (Califòrnia). En aquesta entrevista repassa amb esperit molt critico el “boom” de les xarxes socials i assegura que els llocs de vídeos online no es fien dels índexs que fa Google dels seus continguts, ja que el cercador tendeix a afavorir a Youtube, un servei de la seva propietat.

Quants blogs té i en quants, a més, col·labora?

“Alguns bloggers tenen dificultat per manejar-se amb tanta informació personal online sense posar-la en risc”Tinc uns vint blogs, però no escric en tots amb regularitat. Molts d’ells són blogs d’un tema específic, o es van engegar per a un esdeveniment i només vaig escriure en ells mentre se celebrava, com a conferències o congressos i coses així. Uns altres són de les classes de la Universitat de Berkeley. Un altre blog ho vaig començar amb els estudiants de periodisme i vaig escriure en ell durant un any i mitjà; després han estat els estudiants els que ho mantenen, ja en un altre domini.

No creu que tenir presència en tantes xarxes socials i blogs podria afectar a la privadesa d’alguns de les seves dades personals?

Crec que és un tema interessant sobre el qual es discuteix molt últimament, perquè hi ha molts bloggers que es despullen online, metafòricament parlant; fan del blog alguna cosa molt personal. Jo crec que alguns bloggers tenen dificultat per manejar-se amb tanta informació personal online sense posar-la en risc.

És a dir, creu que hi ha cert risc…

“Jo mai parlo del meu nuvi en un blog, i si ho faig em refereixo a ell en tercera persona”

Sí, per descomptat. Per exemple, jo mai parlo del meu nuvi en un blog, i si ho faig em refereixo a ell en tercera persona. Per exemple: “Un amic meu… bla, bla, bla… va fer això que és interessant, etc.”. Però mai em refereixo a ell com “el meu nuvi”, perquè crec que és alguna cosa bastant personal. I ell fa el mateix amb mi; crec que és la millor forma de no barrejar el blog amb la informació més personal.

El que faig cada vegada més en el meu blog, en Twitter, en friendfeed o en els serveis de microblogging, en general, és donar opinions personals. Tal vegada parli del que faig aquí o del que vaig a fer per sopar, però també tracte de parlar de temes professionals: de tecnologia, del que penso que pot funcionar en el futur o d’una conferència a la qual vaig a assistir. Ho dic, tal vegada, d’una forma personal, són les meves opinions; les personalitzo però no és el que alguns cridarien “naked blogging” [blogging al desnudo, donde se cuentan cosas muy personales], perquè crec que és portar les coses molt lluny.

Estan les xarxes socials sobredimensionades de manera que dificulten al final la comunicació entre els usuaris?

“Usava Facebook fins a fa algun temps i vaig deixar de fer-ho perquè al final només rebia escombraries”

Sí, sens dubte. Usava Facebook fins a fa algun temps i vaig deixar de fer-ho per dues raons. La primera és que la proporció entre senyal i soroll era cada vegada més i més alta, només rebia escombraries. I en segon lloc, els pocs amics que encara ho usen mai em manen missatges aquí. Només vull poder parlar amb els meus amics, i Facebook té massa coses que no m’interessen; té moltes aplicacions, però només vull un lloc senzill, sense que es barregin altres coses. Molts estem buscant un lloc simple en el qual comunicar-nos amb els amics.

Plurk [un servicio de microblogging] proporciona també moltes altres coses i veig a Friendfeed [un agregador de contenidos de la Web 2.0] com el lloc més “yonki” de la informació pels “yonkis de la informació”: m’informa de cada vídeo, cada foto que pugen els meus amics… i m’aclapara tota aquesta informació. Twitter és per a mi el bàsic, tot filtrat i resumit en 140 caràcters. Si algú vol dir-me que llegeixi el seu post o vegi una foto, puc fer-ho o no. Estic interessada en coses senzilles, simples, i no en què em posin funcionalitats en el camí que no necessito i que em treuen de les meves caselles.

“Twitter és per a mi el bàsic, tot filtrat i resumit en 140 caràcters”

És com quan vas a un restaurant molt bo. Quin servei prefereixes? Algú que t’interrompi sovint per servir-te el vi? Hi ha un restaurant de cuina francesa a Califòrnia que se suposa que és dels millors d’Estats Units, i et porta cada plat un cambrer diferent; el cambrer es presenta i et posa dels nervis. Hi ha un altre, no obstant això, en South Park al que solc anar amb uns amics que és molt bé també; el menjar és fantàstic i una vegada que li demanes el que vols els cambrers es tornen invisibles.

Així és com vull que sigui el meu programari de comunicació; vull que sigui invisible, perquè l’important per a mi és parlar amb els meus amics, no vull totes aquestes funcionalitats que em recorden contínuament que estic enmig del programari. El programari ha de ser invisible.

Podrien els serveis de “lifestreaming” com Friendfeed acabar amb el “fenomen blog”? Em refereixo al fet que l’agregador difondria millor que el propi blog de l’usuari els seus posts i els continguts que incorpori…

Sí, aquesta és un avantatge: que permet que algú venja i vegi, del que estàs fent, la qual cosa li interessi; que personalitzi la manera en què accedeix als continguts. Aquest és un altre aspecte que em molesta de Facebook, que la informació sobre els contactes primer és seleccionada per la companyia segons els seus criteris, però jo no vull veure tot el que fan tots els amics. A més, la manera en la qual ho ordenen no és la que jo vull. Hi ha molt soroll i poca informació, i això em fa perdre el temps.

Parlem del cercador social de vídeos Dabble, un dels seus últims projectes. És un exemple del que es pot fer online sense un gran finançament?

“Quan engegues un projecte hi ha dos aspectes que has de tenir en compte: l’escalabilitat i la necessitat de pagar a la gent”

Quan engegues un projecte hi ha dos aspectes que has de tenir en compte: l’escalabilitat i la necessitat de pagar a la gent. I para això necessites aconseguir diners. Dissenyem un prototip d’alguna cosa molt gran… però fallem en aconseguir finançament institucional. Crec que va passar perquè no vaig trobar una persona de negocis que realment entengués l’adreça que volíem prendre.

Vam fer prototips de com extreure les dades dels vídeos online que eren bons, però des d’una perspectiva empresarial no vam saber veure el model de negoci per a aquest projecte: la publicitat relacionada amb els vídeos, els costos que anàvem a tenir després, quina estratègia anàvem a prendre… Sigues com construir un producte, però no soc la persona de negocis, no soc la CEO.

És est un mal moment per llançar empreses en Internet?

No és això, l’explicació és més complexa. Crec que hi ha una gran oportunitat de negoci per al desenvolupament de “startups”. Pots contractar programadors i pots fer un model de cercador com Dabble per un cost baix i llançar una beta privada de forma barata, però arribat un determinat moment necessites milions de dòlars per escalar la infraestructura amb l’enginyeria adequada.

“Quan un home triomfa en Silicon Valley és normal, el rar és que falli; però si una dona triomfa és rara i si falla… Bé, és el normal”

Això no ho sabia abans, quan vaig fundar la meva primera “startup”.

Una altra possible causa del fracàs va poder ser que en Silicon Valley no estan acostumats a tractar amb dones. Quan un home triomfa allí és normal, el rar és que falli; però si una dona triomfa és rar i si falla… Bé, és el normal. Per moltes presentacions i transparències i fulls de càlcul que portis, encara que tinguis un bon equip, se senten incòmodes tractant amb una dona; prefereixen tractar amb altres homes.

No és perquè no ha inversors, hi ha molts emprenedors que aconsegueixen finançament. No hi ha inversors que s’atreveixin a arriscar-se més que els de Silicon Valley. Allí està la infraestructura, els inversors, les empreses… Però no solen finançar a una dona sola.

Google deixa espai a altres empreses per engegar un projecte com un cercador de vídeo?

“La majoria dels serveis de vídeo prefereixen no ser indizados per Google”

Sí, crec que sí. Tenim dades de més d’1.200 fonts i hem negociat amb molts d’ells de manera informal, i tots ens han dit “no usis malament les nostres dades”. El curiós és que la majoria no volen donar-li aquestes dades a Google. Les dades dels vídeos són difícils de classificar i la majoria usen el robots.txt per detenir a l’aranya [el robot que indiza páginas] de Google, ja que saben que Google fa cas a aquest arxiu. Els pocs que li permeten usar aquestes dades a Google són poc valuosos.

Estan espantats amb Google i temen a YouTube, i per això no volen que els hi donem a Google i els deixem indexar-nos. Google pot fer una gran eina de cerca de vídeo, un bon sistema d’anuncis relacionats amb aquests vídeos, però el problema és que han entrat al mercat dels continguts amb YouTube.

Llavors, Google en aquest camp, és un aliat o un enemic?

El problema és que estan competint amb ells mateixos en tenir un cercador que pot potenciar uns resultats propis, com són els de Youtube, enfront dels dels competidors. A curt termini pot ser que molts usuaris no s’adonin, però a llarg termini veuran com s’alteren els resultats i es produeix un biaix a favor dels productes de Google. Les persones no usen Google per trobar vídeos, i la raó és que esbiaixen els resultats en favor de Youtube, així que van buscant-los per les pàgines de vídeos.

Quines diferències veu entre les conferències i esdeveniments de tecnologia a Europa i a Estats Units?

No crec que hi hagi diferències en els temes sobre els quals es preocupa la societat. En alguns casos, crec que la diferència és que allí està Silicon Valley, que és un punt de trobada de moltes “coses” que no s’expliquen ni es bloguean; només s’esmenten en converses que succeeixen allí i això Twitter no ho pot substituir. Per exemple, si ets desenvolupador, estàs allí i t’assabentes d’una tafaneria sobre un nou projecte o una beta privada [proyecto en fase de pruebas] que va a sortir, t’informes un any abans que la resta del món. Si estàs lluny et perds aquestes coses i quan viatjo molta gent el primer que em pregunta és “digues-me tot el que s’explica allí”. Aquesta és la diferència principal, que com més lluny, menys se sap del que ocorre allí, però només si ets desenvolupador o inversor és important.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions