Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Internet i telecomunicacions

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Pedro Farré, director de Relacions Corporatives de la Societat General d’Autors i Editores

L'única cosa que demanem és compartir una petitíssima part dels guanys

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dijous, 13deAbrilde2006

Pedro Farré, advocat i director de Relacions Corporatives de la Societat General d’Autors i Editors d’Espanya (SGAE), és la veu més eloqüent d’aquesta entitat gestora. En un moment en què la nova Llei sobre la Propietat Intel·lectual (LPI) s’està discutint al Congrés dels Diputats, Farré apareix amb freqüència en els mitjans per difondre les raons per les quals els autors als quals representa creuen que és necessari un cànon per la còpia privada de l’obra intel·lectual.

Existeix una certa impressió generalitzada que la SGAE està en contra de les noves tecnologies perquè escapen al seu control. Quant hi ha de debò en això?

Gens. La SGAE no només està a favor de les noves tecnologies sinó que creu que és una forma de potenciar la comunicació entre els autors i el públic. És una entitat capdavantera en l’ús i desenvolupament de les noves tecnologies. De fet, per citar només alguns exemples, en els últims temps hem signat un conveni amb l’Institut Cervantes per difondre l’espanyol a la Xarxa; hem acordat, juntament amb la nostra homònima britànica, MCPS-PRS, llicenciar els drets online i hem engegat un sistema per promocionar en Internet la música dels autors novells. Nosaltres l’única cosa que defensem és que en l’ús de les nous mitjans tecnològics no es menyscabin els drets dels creadors.

Fa set anys Eduardo Bautista no li augurava un futur prometedor als sistemes de compressió com el MP3 per la seva pèrdua (evident) de qualitat respecte al format CD. No obstant això, la realitat li ha portat la contraría i el MP3 s’ha imposat. No creuen vostès que han d’adaptar-se al món de les noves tecnologies tant en el legislatiu com pel que fa a la mentalitat que impera en ell?

Sense continguts culturals no hi hauria dispositius MP3, ni s’haurien estès de tal forma les línies ADSL La SGAE és una entitat que gestiona els drets d’autor dels seus associats; la seva comesa no és dictar lleis. La SGAE s’alegra que a Espanya, l’any 2005, la penetració de l’ADSL hagi crescut fins al 19,5% quan en 2002 era d’un 3,3%. També es congratula que si en 2004 el 10% de les llars disposaven de MP3, a la fi del passat any aquest percentatge creixés fins a un 25%. En definitiva, el sector tecnològic està creixent i això és positiu. L’única cosa que demanem és compartir una petitíssima part dels guanys perquè sense continguts culturals no hi hauria dispositius MP3, ni s’haurien estès de tal forma les línies ADSL. I els continguts els generen els creadors, el salari dels quals és el dret d’autor.

S’ha comentat en fòrums, blogs i diferents pàgines que en la SGAE només té pes, i cobren una quantitat significativa pels seus drets, uns pocs autors. És cert?

La SGAE, té 85.000 associats, i cadascun d’ells percep els drets en funció de l’ús que es fa de les seves obres. Les obres tenen un nivell de difusió molt diferent; per exemple, les obres de teatre o les coreografies són diferents de les cançons o de les pel·lícules. L’important és que es gestionin els drets de cadascuna de les obres, independentment de la dimensió que tenen.

S’atreviria vostè a assegurar que les xarxes P2P, com la d’Emuli, són il·legals, o es remetria a uns supòsits concrets? David Bravo va opinar en una entrevista en CONSUMER EROSKI que la il·legalitat només es produiria en el cas que existís voluntat clara per part de l’usuari d’exposar els seus continguts públicament.

No crec que s’hagin d’il·legalitzar les xarxes P2P, però als prestadors de servei se’ls ha d’exigir un cert grau de responsabilitat Sempre hem reiterat que les xarxes P2P no són il·legals, però sí l’ús que se de elles, quan el que s’intercanvia entre els usuaris són obres registrades per les quals no es paguen drets d’autor. En aquesta acció hi ha una clara vocació per posar les obres a disposició pública. I així ho han reconegut recents sentències dictades a Estats Units, Austràlia, Japó o Noruega, entre molts altres casos. Des del meu punt de vista no crec que s’hagin d’il·legalitzar, però als prestadors de servei se’ls ha d’exigir un cert grau de responsabilitat. Insisteixo que l’il·lícit és la utilització que es fa d’aquesta tecnologia amb l’únic benefici de l’ànim de lucre.

Creu que les xarxes P2P haurien de ser sotmeses a algun tipus de control? O a algun tipus de cànon que repercutís, per exemple, sobre la tarifa que l’usuari paga pel consum d’ADSL o sobre el preu que paga pel seu disc dur?

Des de la SGAE venim insistint que el canvi del món analògic a l’univers digital no ha d’implicar cap canvi en el tractament dels drets d’autor. El respecte als mateixos ha de ser igual al que se li ha vingut dispensant.

Està la SGAE en contra de la còpia privada il·limitada? Si és així, quin creuen que és el límit raonable de còpies?

El límit de còpies ho estableix la pròpia Llei de Propietat Intel·lectual, que autoritza la còpia per a ús privat del copista; creiem que és un dret del consumidor. L’important en la còpia privada és que funcioni sempre la compensació a l’autor; sempre que aquesta existeixi, aquesta serà raonable i nosaltres la recolzarem. És un mecanisme de difusió de la cultura, però que ha de partir del reconeixement del perjudici als autors i de la necessitat de compensar-los pel mateix.

La SGAE ha proposat un cànon sobre els reproductors de música, l’exemple de la qual més notori és l’iPod. Com pot explicar aquesta proposta al consumidor, que simplement exerceix el dret de copiar la música que ha adquirit legalment en un suport determinat?

Quantes més cançons es puguin gravar en un mateix equip, menys discos originals es compraran La SGAE no ha proposat un cànon sobre els reproductors de música: des de 1987 estan subjectes a la remuneració per Còpia Privada tots els equips gravadors (no reproductors) d’obres musicals i/o audiovisuals. Si abans es pagava la remuneració sobre els equips gravadors de cassets, per què no es va a pagar sobre uns equips que permeten gravar milers de cançons, quan a més, les pròpies empreses fabricadores d’aquests ‘reproductors’ (en realitat gravadors) atreuen als compradors precisament destacant la capacitat d’emmagatzematge de cançons? Quantes més cançons es puguin gravar en un mateix equip, menys discos originals es compraran, augmentant d’aquesta forma el perjudici que des de 1987 ocasiona als titulars de les obres la possibilitat que es realitzin còpies per a ús privat legalment

Recentment, l’advocat Javier de la Cova ha aconseguit que es reobri la causa que ell promou contra el cànon pel suport CD, sota el supòsit de l’Administració és el principal perjudicat pel mateix, ja que guarda totes les seves dades en aquests formats i paga, per tant, un cànon sobre un assumpte amb el qual no té relació la seva activitat (la còpia de material amb propietat intel·lectual gestionada per les entitats d’autors). En aquest mateix problema es veuen atrapats molts altres consumidors que no utilitzen el CD per copiar obres registrades. La SGAE al·lega que repercuteix el cànon en el fabricant, i no en l’usuari, però al final l’afectat és l’usuari perquè el consumidor acaba pagant qualsevol sobre cost en una economia de mercat. Quines solucions proposen per a aquest tipus d’activitats que es veuen injustament gravades? Haurien d’estar exempts de pagar el cànon per còpia privada entorns en els quals no s’aplica la definició de ‘entorn domèstic’ com les oficines, empreses, universitats, etc?

Ja hem comentat anteriorment que en tenir-se en compte el percentatge d’usuaris que utilitzen els suportis CD per a l’enregistrament de repertori protegit, la remuneració que s’aplica a aquests suports està reduïda en aquest percentatge. L’única solució alternativa a aquesta qüestió seria que els fabricants llancessin al mercat un suport similar al CD-R però que no pogués gravar obres musicals ni audiovisuals, però potser no els interessi perquè realment no és tan alt el percentatge d’usuaris que utilitza aquests suports pel que es diu habitualment: gravar fotografia, dades informàtiques, etc…

Vostè ha insinuat recentment que les llicències Copyleft estaven recolzades per interessos econòmics de certes empreses. Quins interessos econòmics estan, segons vostè, darrere del Copyleft?

Els convido al fet que naveguin per determinades pàgines, en aparença alternatives, tals com Creative Commons i observin qui els estan recolzant econòmicament Els convido al fet que naveguin per determinades pàgines, en aparença alternatives, tals com Creative Commons i observin qui els estan recolzant econòmicament. Els qui volen carregar-se el model modern de drets de propietat intel·lectual, el que tant va costar aconseguir (com qualsevol dret fonamental), són alguns que volen pagar menys o fins i tot no pagar. És a dir, que volen lucrarse a costa d’els qui creen els continguts, això és, els autors. Des de la SGAE, perquè així ens ho exigeixen els nostres associats, no podem permetre que una cosa així succeeixi. És més, crec que els parlaments i els jutges de tot el món desenvolupat mai ho permetran.

Vostès han creat un tipus de contracte que permet als socis més recents regalar la seva música per la Xarxa durant els primers tres anys sense haver de pagar a la societat per cada cançó descarregada. Tenen els seus socis més antics la possibilitat d’acollir-se a un contracte similar?

No té relació amb l’antiguitat del soci, sinó amb el tipus d’explotació de l’obra i només en l’àmbit d’Internet. Els autors que així ho vulguin puguin distribuir la seva música de manera promocional. La diferència del nostre model és que les obres musicals no es queden per sempre en aquesta forma d’explotació de cost zero, sinó que l’autor pot, quan així ho desitgi, incorporar les seves obres al règim general.

Per què creu que es fan ara més concerts (i més cars) que mai, segons mostren les dades del sector? Pot ser a causa de les xarxes P2P, que augmenten molt la capacitat de promoció dels artistes?

Els concerts sempre han existit. El que hi ha és un major interès per la música en tots els formats i cadascun d’ells contribueix a l’èxit dels altres. Però el que ningú qüestiona, per exemple en un concert, és que hagi de ser gratis. Tothom sap que un concert té uns costos, que algú ha de pagar-los. Igual passa amb la resta.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions