Espanya, segons un estudi d’àmbit europeu de 2015, figura com el tercer país de la UE on més es venen falsificacions d’articles esportius, solament per darrere de Letònia i Lituània. I en dates recents, un altre informe ha unit de nou esport amb pirateria al nostre país, en apuntar que, en l’actualitat, més de la meitat dels espanyols (56 %) recorre a plataformes pirata per veure esdeveniments esportius. En general, el mètode més utilitzat és el de recórrer a descodificadors trucats que emeten sense llicència, i que no solament són emprats per particulars, sinó també per establiments d’hostaleria. A més, proliferen les pàgines web que emeten aquests continguts sense els permisos necessaris per a això, encara que algunes han estat obligades a tancar. En les següents línies expliquem de la mà d’un advocat expert en noves tecnologies a què es deu l’auge de l’accés il·lícit a la transmissió d’esdeveniments esportius i què és possible fer per remeiar-ho.
Parlem amb Javier Maestre, advocat especialista en dret i noves tecnologies, perquè ens ajudi a posar en context les dades de l’informe més recent. “Aquest tipus d’estadístiques cal manejar-les amb cura i escepticisme, doncs normalment les fan parts interessades —i que, per tant, no són objectives—. La indústria de la música i el cinema també ha parlat de pèrdues milionàries amb unes xifres absolutament desproporcionades, i no seria d’estranyar que el mateix succeís en aquest cas”, adverteix.
“Probablement, l’oferta d’aquests continguts no s’adapti a la demanda i doni lloc a un consum dels mateixos fora de les lleres establertes per els qui comercien amb els drets d’emissió”, continua. I ofereix un exemple concret: “Abans es podien comprar partits solts, de manera que si un usuari estava interessat en aquest partit concret podia adquirir-ho de forma aïllada, és a dir, de manera anàloga al lloguer d’una pel·lícula, on hi ha nombroses plataformes que permeten aquest tipus de consum. No obstant això, en el cas d’esdeveniments esportius —particularment, el futbol, que és el que més demanda té a Espanya—, actualment crec que no es poden comprar partits aïllats i cal contractar algun dels paquets que es comercialitzen”.
Continguts concrets en lloc de paquets
Imatge: Cynthiamcastro
Aquesta qüestió és part del debat des de fa anys. Ja en 2015 Claudio Valero, editor expert en noves tecnologies, es preguntava com era possible que es demanessin 10 euros per un únic partit, un preu que, en la seva opinió, era excessiu per a la majoria dels espanyols —i molt superior al que costava llogar una pel·lícula durant dos dies complets (5 euros)—. També contrasta amb el cas de la música, doncs fa temps que és possible adquirir cançons soltes en plataformes com iTunes, Amazon o Google Play. I, per descomptat, també podem gaudir-la en streaming.
En opinió de l’advocat Javier Maestre, “la qual cosa ha passat és que han sorgit ofertes que s’adapten al que requeria el públic, tant en qualitat com en preu, tals com Netflix (per a pel·lícules i sèries) o Spotify (en el cas de la música). Abans que apareguessin aquestes plataformes, molts defensàvem la tesi que la indústria de l’entreteniment no s’adaptava als nous models de consum dels usuaris i que aquesta era la principal causa de la pirateria. El temps ens ha donat la raó i demostrat que quan hi ha una oferta de continguts adaptades als hàbits de consum actuals i a uns preus raonables, la pirateria passar a tenir un volum pràcticament residual i que de cap manera afecta al mercat”.
En efecte, i encara que la seva irrupció no ha estat la panacea, des de llavors les descàrregues il·legals han retrocedit a un ritme constant. No obstant això, hi ha estudis que semblen sostenir el contrari, és a dir, que les descàrregues mitjançant P2P no es redueixen a pesar que als seus usuaris se’ls doni l’opció de fer-ho per vies legals. La raó? Que aquestes plataformes sovint no ofereixen els continguts que els usuaris de P2P busquen, per la qual cosa segueixen recorrent a elles per accedir al que desitgen.
Virus, dades i límits legals
Imatge: flickr
Encara que això pot semblar una mala notícia, no seria d’estranyar que, amb el temps, l’oferta de les plataformes digitals s’ampliés fins a cobrir les necessitats d’aquest nínxol. Els catàlegs de continguts no deixen de créixer, fent a poc a poc menys necessari recórrer a fonts externes. En el cas dels esports, a més, és d’esperar que no hi hagi un problema anàleg, o que aquest sigui menor. Tinguem en compte que la quantitat de pel·lícules i música disponible és immensa, per la qual cosa cobrir tot el ventall d’interessos resulta una tasca gairebé impossible. En canvi, en el cas dels esports, la majoria dels afeccionats ho són al futbol, el bàsquet, el tennis i l’automobilisme i estan interessats a veure esdeveniments d’actualitat. En principi, és més senzill satisfer aquestes demandes.
D’altra banda, les plataformes no estan del tot indefenses davant els usos il·lícits: l’any passat, Spotify va implantar una política antipiratería estricta per evitar que alguns usuaris gaudeixin dels seus serveis mitjançant clients pirata; en el cas de les emissions esportives, sembla un problema més difícil d’atallar, atès que els receptors no són il·legals a Europa. Li preguntem a Javier Maestre per les implicacions d’aquestes pràctiques: “Les conseqüències legals per a un usuari que simplement consuma depenen fonamentalment de la tecnologia que usi. Si utilitza un sistema P2P, cal tenir en compte que, a més de descarregar el que està veient, també està compartint el contingut, la qual cosa podria suposar una infracció de la Llei de Propietat Intel·lectual”.
No obstant això, mentre que els sistemes P2P connecten a usuaris individuals que comparteixen continguts sense que tingui per què existir ànim de lucre, les pàgines web pirata són un altre cantar. “El preocupant és que les pàgines que es dediquen a continguts il·legals en ocasions poden incloure virus o programari maliciós capaç de posar en risc la seguretat de l’equip, per la qual cosa cal anar amb compte amb les visites i, sobretot, amb els arxius que es descarreguin d’Internet”, assenyala Maestre.
Segons un estudi recent, el 95 % de les webs pirata es financen mitjançant publicitat; d’aquesta, la majoria és de cases d’apostes i contingut per a adults, encara que un 26 % correspon a marques comercials de prestigi. A més, moltes d’aquestes pàgines sol·liciten dades als seus usuaris, inclosos alguns de caràcter personal, que són cedits a tercers per a campanyes d’emailing comercial. Com a usuaris, per tant, tenim una doble responsabilitat: protegir la nostra privadesa i saber a qui lliurem els nostres diners o les nostres dades.
