Perdre la connexió a Internet: solucions

Una fallada en la connexió a Internet es potproduir per diverses raons. Aquest fet obliga a realitzar algunescomprovacions abans de comunicar-se amb el proveïdor d’accés a Internet.Per exemple, que no s’hagi desconnectat per error el cableEthernet, que connecta el PC amb l’encaminador, o que no s’hagideshabilitat el wifi intern, un fet habitual si la cobertura noés bona o es produeixen interferències amb altres xarxes sense filsque emetin en canals pròxims.

Tots dos factors poden causar corts en la connexiósimilars als que produeix una fallada del proveïdor. Com a precaució,també s’ha d’intentar entrar en diversos llocs web perquè a vegades la caiguda es restringeix a un únic lloc que téproblemes amb els seus servidors.

Unamala configuració dels programes P2P també potbloquejar l’accés a la Xarxa. En cas de posseir un encaminador, convéfixar-se en els ports pels quals sali a l’exterior cadascun d’aquestsprogrames (emuli, BitComet, Transmission, Ares, etc.), una dada que es comprovaen les opcions de cadascun d’ells. Després, aquestsmateixos ports han d’estar oberts en el tallafocsde l’encaminador per a evitar qualsevol bloqueig.

Enaquest passat mes de setembre, un sobreescalfamenten un centre de dadesva provocar la caiguda dels servidors de DNS de diversosproveïdors i molts usuaris van perdre la connexió, però nomésaparentment. Els servidors DNS s’encarreguen d’encaminar l’adreçaque tecleja l’usuari, per exemple www.consumer.es,al número IP que realment identifica a cada pàgina en elprotocol de la Xarxa, en aquest cas, 217.116.2.18. Quan hi ha una fallada, laconnexió no cau, però no es pot navegar a la maneratradicional, sinó que es necessita introduir els números IP,que poca gent coneix.

Lamillor solució en aquests casos es troba a llevar manualment els DNSdel proveïdor d’accés a Internet (és una operació d’usuari avançat encara que existeixen en la Xarxa nombrosos tutorials que l’expliquen) i substituir-los per altresalternatius, com els d’OpenDNS (208.67.222.222 i 208.67.220.220). Aquesta empresa afirma que els seus servidorsDNS són més ràpids que els dels proveïdors, perquècompta amb un sistema de caixet (còpies de les pàgines)i una xarxa d’ordinadors per a satisfer les peticions delsusuaris. No obstant això, a Espanya la connexió alsllocs web resulta més lenta que l’habitual amb OpenDNSperquè la major part dels seus ordinadors es troben als Estats Units, encara que serveix perfectament com a pegat ocasional.

Si després de totes aquestes comprovacions se segueixsense poder accedir a la Xarxa, segurament la fallada siguiresponsabilitat del proveïdor. Llavors arriba el moment de comunicar-seamb el servei d’atenció al client. Delsgrans operadors nacionals, només Jazztel ofereix un númerogratuït en tot moment per a establir el contacte, mentre queels altres opten per un número 902, les tarifes del qualsuperen les de les crides interprovincials. Aixòsuposa un doble perjudici per al consumidor perquè a la pèrduade connexió se li suma el cost d’anomenades a telèfons902.

Elsnúmeros900es van dissenyar a Espanya quan no s’havienestès les tarifes planes actuals. Es tracta d’una manera d’aconseguirun únic número per a tot el país, senseassociar-se a la imatge regional que ofereixen els prefixos de província.Ara bé, aquests números solen comptar amb un o diversosequivalents en format convencional, que permeten comunicar-segratuïtament a les persones que disposin de tarifa plana de veu.Nomasnumeros900.comés un servei útil per a intentar esbrinar lescorrespondències amb els números tradicionals. Es tracta d’unwikion els usuaris els anoten i reflecteixen si funcionen o no.

Aquest és un quadre dels telèfonsde contacte dels principals proveïdors, amb el seu equivalenttradicional, segons les dades d’aquest wiki en la data d’elaboraciód’aquest article. S’ha de considerar queaquests números a vegades no funcionen bé, perquè els sistemesdetecten que no es diu a través d’un 902. Així que sies té pressa, el més practico consisteix a trucar alstelèfons oficials.

Sies necessita una connexió alternativa per qüestions de treballo estudis, existeixen diverses solucions. La més senzillaconsisteix a recórrer a l’ajuda d’algun amic o familiar,però això no sempre és possible. Si es disposa d’un ordinador ambcapacitat wifi, es pot activar la targeta sense fil per a buscarxarxesque estiguin obertes. És a dir, que es pugui accedir a les mateixes de manera gratuïta i sense introduir cap clau.

Si no hi ha sort amb aquest intent però sí quees disposa d’un portàtil o un aparell capaç de connectar-se viawifi, com els telèfons mòbils d’últimageneració o les PDA, es pot accedir a bars i cafeteriesque tinguin cobertura sense fil, un servei cada vegada méshabitual en aquests establiments hostalers. Solen oferir-hogratis perquè l’usuari pugui connectar-se mentre pren algunaconsumició.

/imgs/2008/10/nonet1.jpg

D’altra banda, diverses ciutats i pobles de totaEspanya tenen zones municipals de wifi, que ofereixen coberturaen edificis públics o en determinats llocs de l’urbs. Ésel cas de ciutats com Sant Sebastià, Saragossa, Castelló de la Plana , Vitòria, Terrassa, Avilés o Irun. Tots aquestsmunicipis s’han constituït en operadors de telecomunicacionsper a poder oferir accés a Internet.

Ara bé, en la major partdels casos els usuaris han de pagar per connectar-se. El motiu es trobaen l’actual Llei General de Telecomunicacions, que impedeixals operadors públics sufragar aquest servei amb els dinersrecaptats pels impostos, per a evitar la competència deslleial ambels proveïdors d’accés a Internet. D’aquesta manera, la llei obliga els ajuntaments a obtenir ingressos que es derivin del propiservei i, en la pràctica, a cobrar a l’usuari.

No obstant això, l’excepció a aquesta regla laprotagonitzen tots els ajuntaments que han decidit no xifrar lesxarxes sense fils que doten de cobertura als seus edificis.Com les xarxes es troben obertes, si una persona s’acosta ambel seu portàtil pot connectar-se gratuïtament perquè al wifi noel detenen les parets i escapa cap als espais públics.

Enaquests casos d’emergència, també es pot recórrer a lesxarxes comercials de les empreses que es dediquen al wifi. Fon,que convida a compartir el seu senyal als subscriptors de serveisADSL o cable, pot ser una bona alternativa en cas que disposi de cobertura pròxima. A més, aquesta empresamostra en mapeson se situen els seus usuaris. Compta amb un cercador quepermet localitzar ràpidament qualsevol lloc i fins i totinforma sobre si els usuaris tenen l’encaminador encès o apagat.

Sis’és usuari de Fon del tipus “Linus” (que es posseeix a mésun encaminador de l’empresa), es pot accedir gratuïtament a qualsevoldels punts d’aquesta xarxa. En cas contrari, s’ha de pagar per laconnexió, encara que a preus més reduïts que els delswifi estrictament comercials. Aquests últims tambépoden servir per a sortir de la dificultat. Per exemple, Boingocomercialitza un accés de pagament a punts wifi en aeroports, hotelsi cafeteries que pot ser útil sobretot a l’estranger.Igual que Fon, també compta amb un mapaque situa els seus punts d’accés, una informació queevita contractar-ho si a penes disposa de cobertura a la ciutat de l’usuari..

Encas de no tenir ordinador portàtil, la situació es complica.Es necessita localitzar un cibercentro o un locutori quedisposi d’ordinadors. En aquests llocs es cobra pel temps de connexiói normalment es comparteix l’espai amb altrespersones que treballen en els seus respectius ordinadors. Per a traslladarun treball a aquests ordinadors es pot recórrer a un disc òptico a una memòriaUSB.

Siaquesta alternativa no és viable, quedaria una últimaopció que en l’actualitat pot ser la més cara de totes:connectar-se a Internet pel telèfon mòbil.Aquests terminals poden actuar com un mòdem. Per a aixòsimplement s’ha de connectar el mòbil amb l’ordinador,una tasca senzilla que habitualment es realitza a través de Bluetootho d’un cable USB.

El millor escenari en aquesta situació ésdisposar d’un pla de dades amb una quota mensual, però aquestestarifes es dirigeixen principalment a usuaris habituals de laconnexió mòbil i no als puntuals. Afortunadament,es comencen a estendre plans per a un dia d’ús, per un costal voltant d’entre un i tres euros segons l’operador i lesofertes, encara que pot haver-hi límits quant a la quantitat de dadestransmeses, com Telefónica, que l’estableix en 10megaoctets. Tot el que superi aquesta xifra es cobra a raó d’uneuro per cada 10 megaoctets.

Si es desitja enviar un treball que no ocupi moltespai, per exemple un document de text o un full de càlcul,es pot intentar l’enviament sense contractar cap pla de dades,però si es navega durant més temps es corre el riscque la factura augmenti de manera considerable.