Robots bons

Als ‘robodocs’ (conjunció de robot i doctor) no els tremola el pols, no respiren ni esternuden ni es posen nerviosos; poden fer més en menys temps, realitzar girs impossibles amb els braços i nines i el seu grau de precisió és inigualable. Són autèntics artistes de l’endoscòpia, un tipus de cirurgia que es realitza a través d’una reduïda incisió en el pacient per la qual s’introdueix un endoscopi, un petit instrument de fibra òptica que navega i opera gràcies a unes càmeres i un sistema de monitoratge.

El metge pot ser a l’habitació, en la planta de dalt o a l’altre costat de l’Atlàntic i practicar l’operació; en un monitor pot veure al pacient a través de dues càmeres dirigides per braços robòtics que li ofereixen una visió tridimensional del camp de cirurgia i que li obeeixen amb la veu. El ‘robodoc’ més famós i popular és Da Vinci.

Contractar a Da Vinci costa un milió de dòlars, però els especialistes opinen que val la pena. Té tres components: un robot de cinc peus d’alt amb braços mecànics articulats, un centre de comando i un monitor. Encara que va començar com a assistent en cirurgia abdominal, va estar estancat uns anys a causa de la lentitud en la transmissió de vídeo, que feia les intervencions molt més llargues del desitjable. No obstant això, les seves competències han crescut des de juny de 2000; ara realitza operacions de cor i trasplantament d’òrgans sense majors problemes.

L’èxit de Da Vinci ha impulsat als investigadors a crear tota una nova generació de robots per a la taula d’operacions, capaces de realitzar des d’intervencions de pròstata fins a la cirurgia ocular. Tal és el cas de Pathfinder (no confondre amb el robot astronauta ‘Mars Pathfinder’), que va realitzar les seves primeres operacions de neurocirurgia en el Queen’s Medical Centri de Nottingham, en el nord d’Anglaterra.

La programació del braç robòtic de Pathfinder es realitza a partir d’una tomografia (un mètode per a obtenir imatges corporals similars a les radiografies) del cap del pacient. Els metges han posat moltes esperances en Pathfinder, especialment per a casos en els quals la intervenció sol ser tant o més perillosa que la malaltia, com el càncer cerebral, la síndrome de Parkinson o alguns tipus d’epilèpsia.

La tecnologia encara no permet miniaturitzar persones, com succeeix en ‘Viatge al·lucinant’, un conte d’Isaac Asimov en el qual una petita nau tripulada per un equip de metges navega pel cos d’un important científic en coma per a curar un coàgul en el seu cervell.

No obstant això, sí que és possible crear microrobots que compleixin la mateixa funció. Paolo Dario, degà del departament de robòtica mèdica a l’escola superior Santa Ana de Pisa, va presentar l’any passat un microrobot capaç d’introduir-se en el cos humà i explorar-lo en profunditat.

S’ingereix com una pastilla i utilitza les seves potes plegables per a moure’s de manera independent. El microrobot utilitza la seva intel·ligència artificial per a adaptar-se automàticament a l’entorn i obeir puntualment les ordres del metge. Pot canviar de posició, avançar-se o detenir-se en les zones de conflicte. La seva habilitat quirúrgica està encara en desenvolupament, però s’espera que en poc temps pugui realitzar intervencions a distància sense necessitat de sutura o hospitalització.

En un altre hospital d’Anglaterra, l’St. Mary’s de Londres, combinen al doctor Da Vinci amb una infermera excepcional; la germana María. María no és tan intuïtiva com els seus col·legues de carn i os, però ho compensa amb paciència, energia i molt bona memòria. Es recorda de tots els detalls relatius a cada pacient i s’assegura que tots prenen les seves medicines a l’hora, assisteixen als programes de reconeixement que els toca i s’ocupa de moltes altres petites i grans coses imprescindibles.

La presència d’aquest robot a l’hospital esmena errors humans i permet a l’equip d’infermeres convencionals passar més temps amb cada pacient. En l’asil de Longwood, Pal Alt (Califòrnia), han ‘contractat’ a Perla, que a més fa broma amb els pacients i fins flirteja amb ells quan l’ocasió ho permet.

Perla és una de les primeres robots occidentals dedicades a cura d’ancians. És filla del ‘projecte infermera’, un programa del fabricant de processadors Intel en col·laboració amb les Universitats de Michigan, Pittsburgh, Carnegie Mellon i Stanford.

Al Japó, on la natalitat s’ha estancat i un terç de la població tindrà més de 65 anys en 2050, la infermera robot és un fet consumat des de fa anys. Però els japonesos aspiren a més: volen assegurar-se que els seus majors comptaran amb la millor companyia, fins i tot per als delicats assumptes del cor. Per a això es van crear a Cosí Puel i a Atur, la foca bebè.

Tots dos compten amb un sistema que vigila l’estat de salut del seu amo i aprèn els seus patrons de conducta per a donar l’alarma ràpidament si detecten un comportament estrany, però no són mèdics, són robots de companyia.

Popularment es diu que, si es vol millorar i allargar la vida d’una persona, el millor és regalar-li un gat. Les mascotes són excepcionalment efectives a l’hora de prevenir malalties i espantar la depressió pel simple fet de proporcionar afecte i atencions a les persones que viuen soles. Prevalc Puel i Atur no són gats, però tampoc produeixen al·lèrgia ni necessiten més atencions que una recàrrega de bateries de tant en tant.

Reconeixen i agraeixen les carícies, gràcies a un conjunt de sensors col·locats al llarg del seu pèl, i desenvolupen la seva pròpia personalitat d’acord amb les necessitats del seu nou amo. Hi ha set milions d’unitats de Cosí Puel a les cases japoneses i un número similar s’han adquirit en el mercat coreà en els últims anys. Per part seva, l’últim model d’Atur pot reconèixer fins a set idiomes.

Enryu significa ‘dragon rescatador’ en japonès, i és l’últim crit en robots super herois. Va començar com a assistent en terratrèmols i despreniments de terra, però aviat es va especialitzar en devessalls de neu. Aquest robot, que sembla més un tractor amb braços, té set cambres (molts ulls per a situacions de poca visibilitat), dos braços hidràulics amb un abast de cinc metres cadascun i capacitat per a aixecar fins a 500 quilos de pes.

En les proves que se li van realitzar abans de comercialitzar-ho va aconseguir aixecar sense problemes un cotxe soterrat sota diversos metres de neu mentre retirava gel de les teulades circumdants. A la fi d’any es graduarà i entrarà a formar part dels serveis de rescat del Japó. La resta del temps, Enryu prestarà serveis socials retirant gel dels carrers.

Molt més petit i menys heroic és RIDC01, de l’empresa Temsuk. RIDC01 neta els carrers i ajuda als turistes i despistats a trobar carrers i monuments amb el seu vídeo projector. Són dos exemples de com Àsia s’imagina el futur més pròxim: amb milions de robots treballant de sol a sol en la producció de béns i serveis mentre la resta de la població es dedica a desenvolupar noves àrees de coneixement que enriqueixin el país.

Altres països menys avançats tecnològicament que el Japó desenvolupen, no obstant això, robots encarregats de fer tasques importants. Per exemple, prototips per a resoldre problemes apressants com les mines antipersones.

Segons Oxfam, les mines maten entre 150 i 300 persones al mes, la gran majoria civils. Només en Afganistan hi ha deu milions de mines, plantades per les forces soviètiques entre 1979 i 1992, i es calcula que hi ha altres 90 milions repartits pel món. La detecció i deshabilitación d’aquestes mines no és només perillosa, sinó també lenta.

La Universitat de Chiba, al nord de Tòquio, ha creat el Comet III, un caçador de mines intel·ligent amb ulls dignes d’una criatura de ciència-ficció, un sistema de propulsió dual i sis potes d’aranya per a realitzar moviments delicats. La seva missió és rodar fins al camp de mines i després exercitar els seus dots d’observació: una combinació d’un detector de metalls, un visor estereoscòpic i un complex sistema de radars. De moment el seu processador és lent, perquè triga uns 20 segons a calcular cada pas que ha de donar, encara que aconsegueix cobrir 1.800 metres quadrats per hora. Tenint en compte on està, ja és un miracle que es mogui.

El mateix principi que dirigeix les màquines que cacen mines antipersones funciona en les operacions de rescat. Els seus avantatges són interminables: lleugeresa, mobilitat i força; major habilitat de percepció i resistència al monòxid de carboni i altres gasos generats per explosions en mines o incendis en fàbriques. Petits com a ratolins o grans com a tancs, lleugers com a papallones o esmunyedissos i prims com una colobra, hi ha robots rescatadors per a tots els gustos.

Des de l’atac a les Torres Bessones i els desastres naturals a Àsia i Carolina del Nord, s’han ultimat molts prototips destinats a trobar supervivents entre els enderrocs als Estats Units. Llavors, quan en 1999 l’huracà Floyd va destruir més de 57.000 cases i va matar a 51 persones a Carolina del Nord, es van enviar als ‘Inuktun’, uns petits tancs dissenyats per l’equip de Robin Murphy, investigador del Centre de Recerca d’Assistència Robòtica de Pal Alt (Califòrnia), que no van tenir massa èxit.

En els últims cinc anys, els seus descendents han après dels seus errors. “No es pot enviar a un rescat a un robot qualsevol” explica Craig Eldershaw, investigador del mateix centre, “perquè ningú sap el que es trobarà allí; ha de tenir braços per a grimpar, goma per a arrossegar-se, juntes per a escórrer-se pels forats..”. “Ha de ser reconfigurable” conclou. Les seves criatures, Hansel i Gretel, usen una combinació de radi i ultrasons per a crear mapes en zones devastades abans que actuïn els grups de salvament.

Hi ha molts més exemples de robots de rescat, com la ‘serp’ d’Howie Choset, de la Universitat de Carnegie Mellon (Pittsburgh), que no sols s’escorre entre les restes d’un edifici esfondrat a la recerca de supervivents, sinó que també vigila regularment grans estructures públiques com a ponts i aqüeductes a la recerca d’esquerdes o altres signes de possible perill.

Un altre exemple és el prototip de William L Whittaker, de la mateixa universitat. Aquest crea mapes detallats i tridimensionals de l’interior de les mines d’explotació usant una espècie de dits amb làser en les gemmes, entre altres instruments. Els mapes són útils per a prevenir accidents, però també per a reconèixer el terreny després d’un accident i facilitar el treball a les forces de rescat.