Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Imatge i so

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

So envolupant en el saló

Imitar la nostra percepció tridimensional del so, i fins i tot millorar-la, és l'obsessió dels sistemes d'àudio envolupant, cada vegada més presents en les llars.

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 10deGenerde2005

Igual que podem veure en tres dimensions, també vivim en un món de sons tridimensional. Inconscientment percebem les diminutes fraccions de segon amb les quals un so arriba abans a cau d’orella dret o a l’esquerre (diferència de fase o retard de temps interauricular) i la seva intensitat (diferència d’intensitat interauricular). Imitar aquesta percepció i fins i tot millorar-la és l’obsessió dels sistemes d’àudio envolupant, cada vegada més presents en les nostres llars.

Tres tipus de so

  • El primer i més senzill és el so mico o monoaural, que consisteix a gravar tot el so mitjançant un únic canal i reproduir-ho normalment mitjançant un sol altaveu.

  • Després del mico es troba l’estèreo o estereofònic, present en la gran majoria dels nostres televisors i ràdios. Aquesta tecnologia fa referència a enregistraments multicanal que es reprodueixen des d’altaveus situats a dreta i esquerra. La variant més simple del so estèreo és la binaural, que empra únicament dos canals. Els sistemes de so estèreo cobreixen com a màxim uns 120 graus.

  • En últim lloc es troben els sistemes de so envolupant (surround en anglès), que pretenen aconseguir els 360 graus. És a dir, amb ells és possible identificar un inquietant soroll de passos a la nostra esquena.
  • ‘Surround’ en la llar

    Els sistemes de so envolupant van néixer per a la pantalla gran i allí van evolucionar i es van perfeccionar. No per gens a les versions domèstiques que tan populars són avui dia se’ls coneix com a sistemes de cinema a casa (Home Theater). El seu gran repte és operar correctament en petites habitacions repletes d’objectes que alteren la trajectòria del so.

  • En 1982 va aparèixer Dolby Surround, que codifica els quatre canals d’àudio òptic en dues pistes magnètiques i empra tres altaveus frontals.

  • En 1987 va ser millorat amb el nom de Dolby Surround ProLogic o Dolby ProLogic, que permet la sortida d’un canal central d’àudio addicional. És a dir, quatre canals per a cinc altaveus. És el sistema d’àudio 3D propietari més estès en l’actualitat (s’empra en els vídeos VHS, en moltes televisions per cable i satèl·lit i és una opció en molts DVD). L’hereu d’aquest sistema és ProLogic II.

  • També està Dolby Digital, amb dos canals surround independents. Era el sistema emprat pels extints Laser Discs i avui dia s’usa en nombrosos reproductors de DVD, televisors d’alta definició, retransmissions per satèl·lit i cable… El Comitè de Sistemes de Televisió Avançats (ATSC) ho va seleccionar com a estàndard de televisió digital.

  • Dolby Digital exsembla ser el designat per substituir a Dolby Digital. Ha nascut de la col·laboració de Dolby i THX i incorpora un tercer canal central de surround a l’esquerra (hi ha sis canals d’àudio en total).

  • DTS (Digital Theater Sound), malgrat ser una mica millor que Dolby Digital, està molt menys implantat. L’única explicació és que els sistemes Dolby han estat considerats com uns estàndards de facto.
  • No obstant això, no sol haver-hi problemes de compatibilitat: els sistemes Dolby Digital solen reconèixer les pel·lícules codificades en DTS, que al seu torn també estan codificades en algun sistema Dolby. A més, la majoria dels reproductors de DVD estan preparats per veure-les-hi amb múltiples formats de so surround.

    També existeix l’opció de simular so envolupant únicament amb un parell d’altaveus, com a Virtual Dolby Surround, Virtual Dolby Digital i Dolby Virtual Speaker (també aplicable a computadores).

    ENLLAÇOS

    Sabia que...

    El primer experiment de so envolupant va tenir lloc en 1941, de la mà del clàssic de Disney ‘Fantasia’. L’enginyer de so William Garity va gravar cada secció de l’orquestra per separat i la va barrejar en quatre pistes diferents d’àudio dins d’un rotllo independent que es reproduïa des de diferents punts de la sala. A aquesta tècnica la hi va batejar com Fantasound, però no va arrelar pel seu elevat cost.

    Et pot interessar:

    Infografies | Fotografies | Investigacions