Tecnologia per a l’esport

Donar-li al cor unes accelerades de tant en tant és bàsic per a mantenir-se en forma, però tampoc cal excedir-se, ja que pot resultar perillós. Els pulsímetres, rellotges de polsera que controlen les pulsacions del cor, s’han convertit en l’accessori perfecte per a les anomenades activitats cardiovasculars: córrer, nedar, pedalar, fer esquí de fons, o qualsevol de les seves versions estàtiques de gimnàs.

La recepta consisteix a esbrinar les pulsacions màximes (segons l’edat, pes i sexe) i mantenir el ritme entre el 60% i el 80% d’aquest valor. Per sota, no es cremen greixos. Per damunt, pot ser perillós. Els pulsímetres s’encarreguen de tots aquests càlculs i mostren en pantalla si les pulsacions estan o no en el rang adequat.

El sensor del pulsímetre sol col·locar-se amb una banda elàstica al voltant del pit, sota la samarreta, i envia per ràdio les pulsacions al rellotge, amb un abast d’uns pocs metres. Els models més avançats de pulsímetre guarden un registre de l’entrenament i es poden connectar al PC per a guardar els resultats i controlar els progressos.

Aquesta tecnologia té mala fama, ja que suggereix anuncis de telebotiga on musculosos cavallers i senyoretes fibroses prometen aprimar sense moure’s de la butaca. No obstant això, l’estimulació muscular és una tecnologia seriosa i provada que s’utilitza des de fa anys, per exemple, en la recuperació de lesions. Si bé el doctor Carlos Sabaté, traumatòleg i fundador del centre d’entrenament i rehabilitació cardiològica CardioCerc, explica que sempre és necessària la supervisió del metge abans d’utilitzar un estimulador muscular.

Llavors, per què tenen tan mala reputació els aparells anunciats per televisió en la matinada? Els experts coincideixen que, si no es combinen amb una dieta adequada, i esport (amb suor i sabatilles), aquests aparells no serveixen per a aprimar. “No es pot concebre l’estimulació muscular com un exercici aïllat ni pot ser aplicada a capritx pel pacient; per contra, l’ús d’un estimulador muscular ha d’estar englobat dins d’un pla traçat prèviament pel metge”, assegura el doctor Sabaté.

Tots els estimuladors funcionen mitjançant uns pegats conductors que s’adhereixen a la pell. Els pegats es connecten a una unitat central, des de la qual s’envien petites descàrregues elèctriques (inofensives) al múscul, que es contreu involuntàriament.

No tots els estimuladors són iguals, ni tots són igual d’eficaços. Els impulsos elèctrics han de tenir una intensitat, una freqüència i un ritme específics. Hi ha impulsos efectius per a augmentar el reg sanguini o ajudar a reduir la cel·lulitis, mentre que uns altres incrementen el to muscular o redueixen el dolor de les lesions. Els estimuladors més avançats solen disposar de programes concrets per a cada aplicació.

La diferència entre l’electroestimulación i l’esport natural és que les contraccions de l’estimulador no produeixen alguns dels beneficis associats al moviment, com són l’augment de la capacitat cardíaca, el reforç dels tendons, la millora de la coordinació i, sobretot, la sensació de satisfacció que es produeix després de l’esforç.

A més, segons explica el doctor Sabaté, els electroestimuladores tenen un efecte paral·lel al del creixement del múscul: “la hipertròfia del ventricle esquerre del cor, que és una cosa normal en els esportistes”. No obstant això, “un ús excessiu d’aquesta mena de tècniques pot implicar un creixement perillós del ventricle”, assegura el doctor. Sabaté matisa que aquest perill només es donaria en casos “d’abús veritablement extrem”.

Els preus dels electroestimuladores varien entre els 70 euros d’un producte de telebotiga fins als 1000 euros d’alguns models especialitzats, que compten fins i tot amb sensors que mesuren la contracció del múscul i regulen la intensitat dels impulsos automàticament.

En el busseig amb escafandre autònom és fonamental controlar el temps i la profunditat de la immersió. Si s’ascendeix massa ràpid es pot sofrir una descompressió, la qual cosa produeix la formació de bombolles de nitrogen en el torrent sanguini que a vegades resulta fatal. Tots els bussejadors han de conèixer com calcular els temps per mitjà de taules però, per comoditat i seguretat, l’ús d’ordinadors de polsera està molt estès.

Aquests ordinadors semblen rellotges digitals, encara que una mica grans, idonis per a portar-los amb vestit i corbata. Els models avançats poden mesurar la profunditat, el temps d’immersió, les pressions de l’ampolla d’oxigen, calcular els temps i pauses de descompressió i, fins i tot, la direcció en la qual es mou el bussejador gràcies a una brúixola digital incorporada. Per a mesurar la pressió del tanc, alguns models incorporen un receptor sense fil.

La majoria permeten la connexió amb un PC per a poder extreure les dades de la immersió, generar gràfics i emmagatzemar-los per a analitzar-los més endavant. Els preus varien entre els 300 euros dels models més senzills fins als 1000 euros dels més complets.

Dels avencs més profunds, a les muntanyes més altes. Els escaladors també poden beneficiar-se de la tecnologia gràcies a un d’aquests ordinadors de polsera. En aquest cas es controla l’altitud, la velocitat d’ascensió, el nombre d’ascensions (si es tracta d’una paret) i la inclinació del pendent. A més inclouen un cronòmetre, un baròmetre i una brúixola digital.

Per als afeccionats a baixar, en lloc de pujar, existeixen models adaptats a la pràctica de l’esquí que, a més de les dades esmentades, controlen la velocitat mitjana i màxima del descens i la distància coberta.

Connectats al PC, aquests ordinadors són capaços de reproduir un perfil de la ruta recorreguda i portar un registre de les escalades o descensos. També donen l’hora.

Córrer és l’activitat esportiva més natural, des dels temps en els quals l’home fugia dels depredadors o perseguia a les seves preses. També és l’activitat més senzilla de practicar quan el clima ho permet. Saber quant hem recorregut cada dia és un al·licient per a continuar suant.

La solució més assequible fins al moment eren els podómetros, uns dispositius que mesuren el nombre de gambades, en general amb un senzill pèndol. Abans eren mecànics; ara són digitals i poden calcular fins i tot el nombre de calories consumides. Es poden trobar a partir de 20 euros.

Malgrat la modernització, són aparells poc precisos, ja que la distància es calcula a partir de la mesura de la gambada, que cal introduir manualment. Aquest valor sempre és aproximat. A més, només serveixen per a córrer. Si es va amb bicicleta cal utilitzar un aparell diferent que mesurarà en aquest cas les voltes que dóna cada roda.

Una solució molt més moderna són els receptors GPS esportius. Utilitzen el mateix sistema que els dispositius de navegació per al cotxe, però en aquest cas mesuren únicament els moviments de l’esportista sobre el sòl i calculen amb exactitud la distància recorreguda i la velocitat. A més, funcionen tant per als corredors com per als ciclistes, esquiadors o windsurfistas. Això sí, surten una mica més cars, a partir de 150 euros.

Existeix una tecnologia molt útil per a entrenadors que preparen a esportistes d’alt rendiment i que han de competir, per a això requereixen treure el màxim benefici del seu entrenament. Per exemple, en un equip de futbol de primera divisió, es pot col·locar a cada jugador un sensor sense fil per a controlar el seu ritme cardíac. Després, amb una antena de llarg abast connectada a un PC portàtil, és possible rebre els senyals de tots els jugadors simultàniament, veure les seves constants representades en pantalla i portar un registre de com respon cadascun a l’entrenament. En realitat, la tecnologia és tan barata que també està a l’abast de l’entrenador d’una escola infantil.

Les aplicacions informàtiques són el complement imprescindible per a tots aquests dispositius de mesurament. Amb senzills programes per a PC, com PCCoach, TrainingPeaks o CrossTrainer, que es poden aconseguir a partir de 30 euros, es pot portar un registre molt precís de l’entrenament realitzat cada dia: calories consumides, progressos realitzats i metes aconseguides. També hi ha versions disponibles per a PDA.

Alguns d’aquests programes també inclouen pla de dieta ajustat a les necessitats personals i l’activitat que s’està realitzant. La teoria es basa en la suposició que en veure les dades en pantalla, i poder constatar que es va a millor, l’esportista s’anima a superar-se.

La majoria de les aplicacions són compatibles amb els models més coneguts de pulsímetres i poden prendre les dades de la sessió connectant el pulsímetre al PC per mitjà d’un cable. Així, conèixer el temps i l’esforç realitzats és tan senzill com prémer un botó.

Empreses com a Polar, fabricadora de pulsímetres, disposen d’un programa d’entrenaments personalitzat a través de la seva pàgina web, que també està en espanyol. Després d’un registre gratuït, el sistema ofereix programes d’entrenament per a ciclisme, carrera o fitness, un diari de les sessions d’entrenament i un seguiment dels assoliments aconseguits. L’aplicació també pot fer el registre des del pulsímetre, connectant-lo al PC després de l’entrenament i enviant les dades al servidor web.

Si tot això pot semblar complicat, probablement és millor començar pel més senzill, que és calçar-se les sabatilles. Tota la tecnologia aplicada a l’esport no pot substituir la força de voluntat i l’esforç personal. No estem dissenyats per a passar-nos la vida asseguts, així que ànim, i a suar. El cos ho agrairà.