Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Noves tecnologies > Maquinari

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

‘Thin clients’: PC’s sense memòria

A mesura que creixen els serveis per guardar la informació online, es fa més palesa la possibilitat de prescindir dels discos durs en els ordinadors

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 13deNovembrede2006

Els discos durs cada vegadasón més capaços i més barats. Avui dia es podentrobar models de 300 Gigaoctets a menys de 100 euros, ‘esticsUSB‘ de cinc o sis Gigaoctets i fins i tot els híbrids coml’iPod de 60 Gigaoctets. Entre els uns i els altres han sustituídogairebé per complet als discosòptics com a sistema de transport de dades, de la mateixa maneraque aquests es van menjar als diskettes.

La tendència del mercat és substituir els dispositius de transport de dades i colonitzar l’espai virtual

Al mateix temps, el
disc dur delega cada vegada més en les targetes
de memòria flaix
, encara més petites i
polifacètiques, que van de la càmera al portàtil,
del reproductor al telèfon i així successivament. Cada
vegada es necessiten més ‘megues’ perquè cada vegada es manegen més
dades.

La tendència del
mercat, no obstant això, és la de substituir els dispositius de
transport de dades i colonitzar l’espai virtual. Para què
guardar les dades en ‘un atuell’ que destorba, que requereix
endolls, que té espai limitat i es pot trencar, quan es
poden tenir a tot arreu?

Emmagatzemant a la Internet social

En realitat, l’usuari
sense gairebé adonar-se ja està usant la Xarxa com el seu gran disc
dur, solament que no se li crida ‘emmagatzematge virtual’ sinó que té
el pomposo nom de ‘Web 2.0’. Serveis com Del.icio.us,
Flickr, YouTube
o MySpace permeten que es
guardin enllaços de favorits, fotos personals, vídeos casolans
i documents de tot tipus, de manera que estan disponibles
per ser compartir-los sense necessitat d’enviar-los per correu o
transportar-los en un CD.


Img

En tots aquests
serveis, les dades més preuades de l’usuari estan
assegurances i disponibles des de qualsevol part del món (des de
qualsevol ordinador), i la seva privadesa (o disponiblidad per ser
gaudit per ulls aliens) garantida per contracte i tramitada per
un nom d’usuari i una contrasenya.

Un exemple pristino i
actualísimo és Google
Docs & Spreadsheets,
que ofereix la posiblidad de fer el
mateix que es fa en l’escriptori de l’ordinador amb els documents
de treball però des de, i per guardar en, la Xarxa. En combinació
amb Google Desktop (el
conjunt d’aplicacions de Google per a l’ordinador personal),
Google Docs és una oficina
online
, per la qual l’ordinador que l’usuari té davant no
és més que un teclat, una pantalla i una connexió a la
Xarxa.

‘Thin clients’: ordinadors buits

La idea de guardar
tots els documents en un espai aliè a l’ordinador no és nova; ha
funcionat durant molt temps en ‘intranets
(xarxes privades) en les quals hi ha diverses persones treballant en el
mateix document en els seus respectius ordinadors, però el seu treball es
guarda en un ordinador central o servidor.

D’aquesta manera s’estalvia
en recursos (com a programes, maquinari i energia) i s’assegura
que la versió del document que s’obre és sempre la que
conté els últims canvis, amén d’estalviar-se passejos
movent dades d’un despatx a un altre. Els ordinadors dissenyats
a aquest propòsit manquen de disc dur (només tenen la
memòria necessària per poder utilitzar els programes) i es coneixen
com ‘Thin Clients’ o ‘Estacions de Treball’ i són cada vegada més
populars en llocs de pas com els cybercafés.


Cada vegada es parla més de treure ‘els Thin clients’ de les xarxes internes i portar-los a una xarxa en la qual el servidor central és la Xarxa

Amb l’augment del
ample de banda i la capacitat d’emmagatzemar informació online,
cada vegada es parla més de treure aquests ‘Thin clients’ de les
xarxes internes i portar-los a una xarxa en la qual el servidor central és
la Xarxa.

La conseqüència directa
per als usuaris seria un estalvi en equips informàtics,
en consum elèctric i el final de la dependència d’un només
dispositiu. A canvi, és clar, d’una dependència total a
la Xarxa. A més, a l’usuari li corcaria sempre la
dubte de si els seus documents més preciosos estan en bones
mans; cal tenir en compte les lleis cada vegada protegeixen menys la
privadesa individual i alguns contractes de serveis comprometen
seriosament
els drets dels consumidors.

Aquestes qüestions són de
vital importància quan es tracta amb dades privades, personals i
continguts delicats. No obstant això, una gran part del contingut de
els discos durs conté les mateixes dades, independentment que
pertanyin a persones que no es coneixen entre si i estiguin
repartides pel globus. Això és així en referència, per
supòsit, a cançons, música i llibres. Per tant, les
‘Estacions de Treball’ podrien perfectament aplicables a la
informació d’oci i consum.

La patent imaginària d’Apple

Fa uns dies,
Apple va signar una petició de patent sobre un sistema
imaginari pel qual l’usuari d’un dispositiu proveït d’una
antena es connecta a una xarxa sense fil (AM/FM radio,
satellite radio, wifi) per escoltar i comprar dades multimèdia.

En altres paraules: un
‘iPod-radio’ en el qual es poden escoltar cançons via satèl·lit
o wifi i comprar-les amb només estrènyer un botó.
Qualsevol que hagi utilitzat la Xarxa per descarregar música amb
una connexió ADSL sap que es triga pràcticament el
mateix a descarregar la cançó que a escoltar-la. Si la
importància de tenir una cançó és la posiblidad de
escoltar-la quan venja en gana, para què ‘emmagatzemar’
les cançons quan poden ser, senzillament, escoltades? No
és millor usar un dispositiu amb antena wifi que reprodueix una llista
de cançons des del servidor que passejar 60 gigues de disc dur?

De moment, la
proposta d’Apple és una espècie de LAST.FM
errant en la qual l’usuari escolta la ràdio i quan una cançó
li enganxa la pot comprar i guardar. El seu predecessor més
directe és ‘Zunes’, un programa reproductor (no confondre amb Zune,
el maquinari de Microsoft) que emmagatzema cançons i localitza a uns altres
‘Zunes’ per intercanviar cançons amb ells. Al cap de tres dies,
la cançó s’evapora del sistema per no infringir el seu
copyright.


És probable que en pocs anys els únics dispositius que es portin en la motxilla siguin ‘Estacions de Treball’

‘Zunes’ no es connecta a
la Xarxa encara que sí crea una xarxa interna en la qual tots els
dispositius germans creen una base de dades virtual que és la suma
de totes les cançons de tots els Zunes que hi ha en la perifèria.
Encara que la idea d’Apple és oferir com a base de dades la seva tenda de
música iTunes, qui impedirà que els
usuaris del seu iPod es connectin a un servidor diferent? No
augura la seva patent un servei de reproducció a la carta on
l’important és estar abonat i no emmagatzemar música (o
pel·lícules) de manera local?

Com va encunyar
l’escriptor William Gibson, “el carrer troba els seus propis
usos per a les coses”. És probable que en pocs anys els
únics dispositius que es portin en la motxilla siguin
‘Estacions de Treball’ (com una tablet PC o un reproductor de
música) l’únic propòsit de la qual sigui el d’oferir
un pont directe amb la informació online de l’usuari, ja
sigui aquesta una presentació sobre polímers
naturals o els grans èxits de Pink Floyd. En aquest cas,
els únics que es mouran seran els usuaris,
mentre que les seves dades els estaran esperant a tot arreu.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions