Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Univers iPod

L'iPod, el reproductor d'MP3 més venut, representa un florent negoci d'accessoris i s'ha convertit en el símbol de tota una generació
Per Adriano Morán 29 de març de 2006

L’iPod no és el reproductor més barat, ni el més resistent, però sí el més venut. Des de fa algun temps, els auriculars blancs han pres els carrers. En molts casos són el senyal que s’està usant un iPod, un objecte de desig que en 2005 van adquirir 32 milions de persones i entorn del qual orbita un sistema de gairebé 2.000 accessoris: butaques orejeros amb altaveus incorporats, corbates dissenyades per a albergar el reproductor, fonguis de diamants… La llista d’elements d’aquest curiós ecosistema que envolta a l’iPod, a vegades gairebé surrealista, és interminable.

El rei de l’àudio portàtil

Hi ha altres reproductors amb una infinitat de prestacions que poden adquirir-se a preus similars al de l’iPod, i fins i tot més barats, però segons totes les dades de vendes de maquinari, els consumidors han triat majoritàriament al reproductor fabricat per Apple.

Potser perquè per a molts amants de la tecnologia tenir un producte d’aquesta empresa és una espècie de declaració de principis. Com tot el que fabrica Apple, l’iPod és petit, potent, té un disseny molt atractiu i està de moda. El seu èxit confirma que el consumidor no sempre mesura la seva compra segons els paràmetres de la freda utilitat.

El disseny i el sentiment de posseir una cosa exclusiva són punts a tenir en compte entre els costums dels consumidors. Tot sembla indicar que és aquí on Apple va trobar el filó, trencant la tendència tecnològica dels dissenys sobrecarregats a favor del minimalisme i l’eliminació de tot element superficial. Paco Lara, d’Apple España, creu que aquesta és la clau que ha convertit a l’iPod “en un producte emocional i desitjable, en la icona de la música digital”.

Models des de 79 euros fins a 429 euros

El rei de l'àudio portàtil

L’iPod es presenta en tres gammes bàsiques que intenten emmotllar-se a la capacitat econòmica de cada client. D’una banda, el més econòmic i senzill: l’iPod Shuffle, de 22 g de pes i dotze hores d’autonomia, que es pot adquirir per 79 euros en la seva versió de 512 Megaoctets (unes 175 cançons) i per 109 euros si optem per 1 Gigaoctet de capacitat. Pot emmagatzemar unes 240 cançons. Es tracta d’un reproductor basat en una memòria flaix el punt fort del qual és la seva reduïda grandària i pes, encara que no té pantalla. Els seus inventors asseguren que és un reproductor per a escoltar música de manera aleatòria. /imgs/2006/11/ipod2.gif

Li segueix l’iPod Nano, amb capacitat multimèdia (música i fotografia). El seu preu oscil·la entre els 159 euros de la versió d’1 Gigaoctet i els 249 euros que costa el de 4 Gigaoctets (unes 1.000 cançons). Té una autonomia de 14 hores.

També presumeix de ser ‘extraligero’ (42 grams) i de posseir un dels perfils més prims del mercat, encara que molts consumidors s’han queixat que la seva pantalla tendeix a ratllar-se amb massa facilitat. Com a curiositat, el Papa té un.

La gamma alta, la de l’iPod pròpiament dit, ofereix capacitats que s’acosten més a les d’un disc dur portàtil que a les d’un reproductor d’MP3. De fet, els iPods permeten reservar un espai determinat per l’usuari per a emmagatzemar qualsevol tipus d’arxius que no siguin multimèdia.

El rei de l'àudio portàtil

En una grandària poca més gran que el palmell de la mà, l’usuari pot concentrar fins a 60 Gigaoctets de capacitat. Això suposa unes 15.000 cançons i més de 20.000 fotos. A més, admet fins a 150 hores de vídeo en format .MPEG-4, té una autonomia de 20 hores i una pantalla de 2,5 polzades. Aquest model s’ofereix a Espanya per 429 euros, mentre que el seu germà petit, de ‘només’ 30 Gigaoctets, es pot adquirir per 319 euros.

No tot són flors

Els crítics de l’iPod consideren que el disseny no pot estar per sobre de les prestacions. Molts usuaris troben a faltar la radio FM i l’enregistrament de veu en el reproductor, característiques que sí que inclouen la pràctica totalitat dels seus competidors, com els reproductors de Creative , Sony o Airis per citar algunes marques.

/imgs/2006/11/ipod4.gif

A més, està el problema de la incapacitat de reproduir música que no hagi estat introduïda en aparell mitjançant iTunes, el gestor de música per a ordenadors associat a l’iPod.

Encara que hi ha programes en Internet que permeten a l’iPod operar amb altres programes de gestió musical, no són totalment segurs i poden donar problemes. Apple adverteix que l’iPod pot fallar (i de fet ho fa) en ser usat amb un altre programa que no sigui l’oficial.

La ‘i màgica’

La 'i màgica'

Molts consumidors (és un fet ben estudiat pels experts en màrqueting) prefereixen pagar una mica més si a canvi obtenen una presentació adequada que satisfaci els seus desitjos estètics. En el cas d’Apple és el que es podria dir el secret de la ‘i màgica’ (iPod, iMac, iBook…), una lletra que alguns consumidors perceben com a sinònim de qualitat i bon gust. Desempaquetar un iPod és com obrir un regal: tot encaixa al mil·límetre, està ple d’adhesius amb la famosa poma i de documentació extra sobre l’aparell.

En 2005, Apple va vendre 32 milions d’iPod, 14 milions d’ells entre octubre i desembre. Això suposa un creixement del 200% respecte a 2004, una “fita en la història d’Apple” segons el seu cofundador Steve Jobs. Però els beneficis de la companyia no se centren únicament en la venda de reproductors, sinó que s’estenen a una amplíssima gana d’accessoris destinats a superar les limitacions de l’aparell. Així, proliferen els transmissors sense fils que permeten que les cançons se sentin en els altaveus del saló (AirPort), els comandaments a distància per a modular el so sense haver de portar el reproductor damunt o els sintonitzadors per a poder escoltar l’iPod en el cotxe, els anomenats iTrip.

/imgs/2006/11/ipod6.gif

Els iTrip són un enginy que aconsegueix comunicar l’iPod amb la ràdio de l’automòbil per ones de freqüència modulada (FM), encara que com a molt oferirà la mateixa qualitat que una emissora convencional potent (mai tanta com un cable). Treballa amb freqüències de curt abast i no és fàcil de configurar, però permet escoltar la música emmagatzemada en el reproductor mentre es condueix, si és que no es té ja una ràdio compatible amb l’iPod, una cosa molt comuna als EUA.

Un article recentment publicat en el New York Times afirma que almenys la tercera part dels compradors van adquirir també un accessori que no pertanyia necessàriament a la marca Apple. Aquí radica la complexitat del que s’ha vingut a dir l”Ecosistema iPod’, un maremagnum de perifèrics, en la seva gran majoria no oficials però encoratjats per Apple, que han generat un negoci de 850 milions de dòlars en 2005 i que han fet aparèixer del no-res desenes d’empreses especialitzades a vestir a l’iPod amb les més diverses capacitats.

Es tracta d’una simbiosi empresarial única i tremendament productiva. L’exemple més clar és SDI Technologies, que va decidir afegir al seu radi despertador una connexió per a l’iPod. Va canviar el nom del producte anteposant la màgica ‘i’ i es va convertir, segons Apple, en l’accessori més venut de 2005.

Un univers de 2.000 accessoris

Per a diferenciar-se dels altres reproductors, Apple va apostar des del principi pels accessoris, pensant especialment en tres àmbits d’ús: a casa, en el cotxe i de passeig. A les necessitats que aquests tres supòsits puguin generar, la indústria ha respost amb propostes d’allò més enginyós.

La 'i màgica'

La gamma d’accessoris, o capritxos, per a acoblar l’iPod a la llar és tan àmplia com es vulgui imaginar. Es troben des de butaques amb altaveus incorporats per a connectar l’iPod (l’iChair , per 399 dòlars), fins a vibradors com l’iBuzz , que s’agiten al ritme de la música. I seguint en aquesta línia, un porta-rotlles de paper higiènic amb altaveus a banda i banda per a escoltar l’iPod en qualsevol circumstància.

Per part seva, la indústria automobilística no ha obviat el fenomen. L’explosió de l’iPod ha portat a la majoria dels fabricants d’automòbils (Audi, BMW, mini, Alfa Romeo, Volvo, Ferrari, Volkswagen, Mercedes…) a preveure la integració de l’iPod en els seus vehicles.

Respecte a la portabilitat de l’iPod, segons Paco Lara “es tracta d’un dispositiu molt personal en el qual el seu propietari porta el contingut més preuat i emocional, de manera que hi ha un enorme terreny per a oferir fundes de tota mena i disseny perquè cadascun pugui expressar el seu propi estil”. Aquesta oferta de fonguis per a personalitzar el reproductor va des d’una senzilla fongui de fusta fins a una luxosa fongui, sens dubte reservada només per a butxaques riques, encastada en diamants.

iTunes Music store, revolució en la indústria musical

La indústria musical està canviant. I ho fa empesa per un gir radical en la forma que els usuaris tenen de gaudir-la, adquirir-la i organitzar-la. Els formats de compressió, .MP3 i uns altres, han aconseguit alleugerir el pes dels arxius d’àudio fins a una mesura molt apropiada per a la seva distribució en Internet i el seu ús en reproductors portàtils i fins i tot en el cotxe.

/imgs/2006/11/ipod9.gif

Aprofitant l’auge dels formats de compressió i l’absència de botigues de música virtual, alguna cosa que la indústria de la cultura no ha sabut cobrir fins avui en Internet, iTunes Music Store (la botiga de música online d’Apple), ha trencat motlles entre els models de negoci tradicionals del sector.

Així, la indústria musical nord-americana sembla estar sortint de la crisi dels últims anys, i dels seus ressentiments cap al negoci en la Xarxa, a base de dividends: en 2005 la venda de música online als EUA es va incrementar en més del 200% i tot a causa d’iTunes Music Store. Aquest servei es va estrenar a l’abril del 2003 i al juliol de 2005 va celebrar la venda de la cançó número 500 milions. A la fi de febrer de 2006 va aconseguir l’enorme xifra de 1.000 milions de cançons venudes.

A la fi de febrer de 2006, iTunes va aconseguir la xifra de 1.000 milions de cançons venudes

iTunes Music Store s’ha alçat com l’alternativa de Napster, i qui sap si de les xarxes P2P, entre molts consumidors que busquen la simplicitat i la rapidesa en la descàrrega. Ha descobert que un número molt elevat d’usuaris està disposat a pagar per organitzar al seu gust les seves col·leccions musicals (iTunes Music Store ven cançons en lloc de discos complets) i també per un producte aparentment de major qualitat.

Societats d’autors vs iPod

Les organitzacions d’autors i editors de tot el món porten anys reclamant mesures per a frenar la pirateria i, al seu torn, evitar el que ells consideren la fi de la indústria musical. A Espanya, cada CD o DVD incorpora un cànon que pararà directament a la SGAE (Societat General d’Autors i Editors) amb la intenció de pal·liar l’efecte de la còpia privada, que teòricament disminuiria les vendes de música.

És molt probable que d’aquí a una mica s’implanti un nou cànon per als iPod, així com per a tots els reproductors i telèfons mòbils amb capacitat d’emmagatzemar formats .MP3 i similars (l’iPod utilitza l’estàndard .MPEG4).

Mentrestant, està pendent la denúncia interposada per la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) contra Apple, en la qual reclama ja no que pagui el cànon a partir d’ara, sinó que pagui els retards per les unitats venudes anteriorment. Apple prefereix no pronunciar-se sobre aquest particular, que ja està en mans del seu gabinet jurídic.

Qui compra cançons en iTunes Music Store no pot escoltar-les en altres reproductors que no siguin iPod

D’altra banda, sembla que a iTunes a França les coses no li van millor. La nova Llei de propietat intel·lectual del país gal estipula que les obres digitals que comprin els seus habitants no podran tenir sistema anticopia (DRM). El format que utilitzen les cançons de la botiga iTunes el té.

Aquest, encara que és fàcil de trencar amb alguns programes existents en Internet, té com a objectiu limitar la descàrrega de cançons de la botiga als iPod, fomentant així la seva venda. D’aquesta manera, qui compra cançons en iTunes Music Store no pot escoltar-les en altres reproductors que no siguin el de la marca Apple. Aquesta pràctica, de dubtosa honestedat, passaria a ser il·legal a França. iTunes Music Store està estudiant tancar la seva pàgina francesa.

Malgrat les traves legals, tot sembla indicar que la revolució dels auriculars blancs continuarà, servirà com a revulsiu a tota una indústria i com a icona a una generació de melòmans amants de la tecnologia, la música i, en resum, de la cultura digital.