Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Whereonearth, la llista de carrers en el mòbil

L'adquisició de l'empresa britànica per part de Yahoo! propicia la tornada d'una aplicació oblidada
Per Jordi Sabaté 21 de novembre de 2005

La principal ocupació de Whereoearth és desenvolupar un sistema de localització mòbil (Wireless Location Based System) que permeti a l’usuari, per exemple, conèixer des del seu telèfon cel·lular on està el restaurant, o el cinema, més proper. En altres paraules: habilitar a l’usuari del mòbil per accedir a la seva base de dades i des d’ella, una vegada que ha estat detectada la seva posició, buscar el servei que li faci mancada als voltants.

Està aplicació, que té múltiples utilitats quan s’està en continu moviment per àrees desconegudes, de viatge per exemple, resulta a priori molt senzilla; tant que a l’usuari li pot sorprendre no haver tingut notícies d’ella abans. La veritat és que des de principis de l’actual dècada es ve parlant dels sistemes de localització de mòbils i les seves múltiples possibilitats. Ja en 2000, una vegada que els telèfons cel·lulars més capdavanters i les agendes PDA van aconseguir un grau de sofisticació que els permetia albergar programes més o menys complexos, i fins i tot accedir a Internet, es va començar a especular amb la possibilitat de crear guies per a mòbils amb tecnologia GSM.

L’objectiu era exactament el mateix que persegueix ara, i sembla haver aconseguit, Whereonearth: facilitar la cerca de serveis propers a un dispositiu mòbil. El sistema es basa en la suposició que al món offline, més del 80% de les compres succeeixen a menys de 16 quilòmetres del lloc de residència de l’usuari. Si realment és així, a qualsevol persona li vindria bé comptar amb un programa en el seu cel·lular que li indiqués on pot trobar cada servei i cada tenda. Per què llavors no ho té ja?

Les coordenades ocupen massa espai

A principis de segle van sorgir a Estats Units nombroses empreses que oferien llistes de carrers per a mòbils i PDA (Vidingo), mapes urbans detallats (Delorme) i guies de l’oci amb possibilitat de subscripcions als principals periòdics i revistes (Avango). No obstant això van fracassar totes; tal vegada convindria més dir que es van quedar estancades. El seu problema va ser que eren capaços d’allotjar la base de dades d’una gran ciutat nord-americana, que no és poc, però quan l’usuari se sortia de la seva ràdio d’acció resultaven ineficaces. Quan s’esperava que ampliessin el seu rang a àmbits rurals o petits nuclis de població, es van mostrar tecnològicament incapaces.

Tenint en compte que la majoria dels nord-americans amb poder adquisitiu resideixen en suburbis apartats de la ciutat, no és d’estranyar que aquestes empreses fracassessin. Ja al gener de 2003 la consultora Wireless Developer Network preveia en un article el fiasco d’aquestes aplicacions.

A principis de segle van sorgir a Estats Units nombroses empreses que oferien llistes de carrers per a mòbils i PDA, mapes urbans i guies de l’oci.
Per fer-ho es basava en l’evidència que el sistema de coordenades UTM, el que utilitzen els satèl·lits per situar un punt en un mapa, conté massa codis numèrics (fins a 20 dígits) com perquè càpiga una guia sencera en un cel·lular. És un simple problema de memòria i un factor limitant per a les aplicacions de localització mòbil basades en UTM.

En el mateix article es deia que una de les sortides a aquest problema passava per la creació d’un llenguatge de traducció de coordenades més lleuger i fàcil d’albergar que es cridaria Sistema de Cerca d’Adreces Universals (Universal Address Lookup Service). La base del nou llenguatge consistia a assignar a cada quadrícula UTM, i també a cada usuari mòbil, un codi de no més de quatre dígits que combinés lletres i nombres segons el sistema alfanumèric. D’aquesta manera es multiplicaria la capacitat d’emmagatzematge en dispositius portàtils, ja que abans d’arribar a les adreces de cinc xifres es podien aconseguir milers de milions de combinacions.

Molt temps i diners

Si ben ningú va discutir que les raons aportades per l’article de Wireless Developer Network eren sòlides, la solució del problema no semblava fàcil. Qui s’anava a avenir a invertir el suficient temps i diners per traduir totes les coordenades UTM del planeta a un llenguatge nou i després identificar-les amb els restaurants, farmàcies, escoles infantils i cafeteries de cada barri?

Whereonearth estava per la labor des de 2000, amb el suport financer de Yahoo!, i ara els resultats es tradueixen en una base de dades, per adreces universals, que cobreix més del 90% d’Europa, Àsia i ambdues Américas. El programari desenvolupat, que cap en qualsevol dispositiu portàtil de segona o tercera generació, permet buscar des del mòbil o la PDA tot tipus de serveis sense necessitat d’indicar si més no el codi postal dels mateixos.

El programari desenvolupat permet buscar des del mòbil o la PDA tot tipus de serveis sense necessitat d’indicar si més no el codi postal dels mateixos.

L’emissió del senyal GSM per part d’un dispositiu cel·lular li situa en una adreça universal que serveix de referència per situar-ho en un entorn determinat. D’aquesta manera, el programa solament tradueix a coordenades UTM les adreces universals que responguin a la cerca desitjada i estiguin més properes. És a dir, que si es busquen restaurants únicament caldrà traduir a coordenades de 20 dígits (UTM) als més propers, però no als cinemes, farmàcies i altres serveis circumdants. Tampoc als restaurants que es trobin a més d’un quilòmetre de l’usuari. D’aquesta manera se soluciona el problema de la capacitat d’emmagatzematge.

Un acord ambiciós

Fa poques setmanes Yahoo! va comprar Whereonearth, que està radicada a Londres i ocupa a 25 programadors. Si l’acord entre les dues empreses era, des de 2000 i fins avui, limitat a oferir suport tècnic i financer, des de mitjan octubre és una adquisició completa. L’objectiu se centra ara a integrar els serveis de Whereonearth amb els de Yahoo!, de manera que la base de dades de l’empresa britànica i el motor de cerca de l’americana es coordinin per aconseguir més eficiència. A més, Yahoo! posa els seus mapes a disposició perquè l’usuari pugui traçar sense problemes el camí més curt a seguir. Per la seva banda, Whereonearth facilita un plànol de les zones wifi més properes al dispositiu portàtil perquè aquest pugui accedir a Internet i el servei de veu IP sense pagar. La propera revolució?

Per què en GSM i no en GPS

Img

La tecnologia GSM és la que utilitza el comú dels dispositius portàtils, i tan sols en alguns casos hi ha incorporat un detector de senyals GPS, que a més les interpreta. La diferència entre ambdues tecnologies, a més del major preu d’un mòbil amb GPS, és que GSM actua com a emissor de senyals, mentre que GPS és un receptor. GPS rep el senyal d’un satèl·lit i calcula la distància a la qual es troba aquest en la seva rotació en l’òrbita de la terra. D’aquesta manera, i coneixent la data exacta que el satèl·lit va abandonar el planeta, interpreta la posició de l’usuari.

Per contra GSM llança un senyal que és rebuda per algunes de les moltes antenes que se situen a les ciutats i aquestes interpreten la posició. GSP és extremadament precís; en canvi, l’exactitud de GSM depèn de la concentració d’antenes: a major nombre per quilòmetre quadrat, major precisió. A la ciutat l’error pot ser de pocs metres, però en el camp pot arribar a un quilòmetre.

No obstant això, encara no s’han implementat sistemes de localització de mòbils en GPS. La raó és la impossibilitat tecnològica que suposa situar en el sistema d’adreces universals a un aparell que no emet senyal. GPS localitza i GSM és localitzat, per la qual cosa se li pot assignar una adreça universal. De totes maneres, Whereonearth integra un servei, anomenat ‘Georeverse’, que permet a l’usuari amb localitzador GPS enviar a l’empresa la posició en què es troba en coordenades UTM. El servei les tradueix posteriorment a una adreça universal i realitza la cerca desitjada.