La informàtica sempre ha estat un assumpte de cables. Els cables embullats del ratolí, el teclat, la impressora i el monitor donen a qualsevol habitació l’aspecte d’un taller. Per això els ordinadors portàtils tenen tant èxit. Però i la connexió a Internet sense cables? Ja existeix, i es diu WiFi.
WiFi és l’abreviatura de Wireless Fidelity, o fidelitat sense cables, una picada d’ullet a HiFi, utilitzada per al so d’alta fidelitat. Però WiFi no té a veure amb la música, sinó amb les dades. És una tecnologia que permet connectar ordinadors i altres aparells sense cables, utilitzant ones de ràdio.
Un assumpte d’enginyers
WiFi és un nom més senzill de recordar que la denominació oficial: 802.11. Aquest nom tècnic és un estàndard establert per IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers), una organització sense ànim de lucre que vetlla per la compatibilitat entre els diferents aparells del mercat. Els enginyers de IEEE van crear un sistema de transmissió de dades sense fil utilitzant la freqüència de 2,4 GHz, que estava lliure de regulacions i usos comercials. És una freqüència propera a la dels microones i els telèfons sense fils domèstics.
El primer estàndard WiFi que es va comercialitzar massivament va ser 802.11b, que podia transmetre dades a 11 Mbps (megabits per segon), encara lluny de les xarxes amb cables, que funcionen a 100 Mbps. Avui dia, l’estàndard 802.11g permet connectar-se a 54 Mpbs, i alguns dispositius aconsegueixen ja els 100 Mbps. Al mateix temps que puja la velocitat, baixen els preus. És fàcil trobar equips complets d’accés WiFi per menys de 100 euros.
La xarxa a cada casa
La xarxa WiFi típica és molt senzilla. La base és el punt d’accés, una espècie de mòdem amb antenes, que es connecta al seu torn al mòdem ADSL o qualsevol altra connexió a Internet. Alguns proveïdors ofereixen un mòdem ADSL que té el punt d’accés WiFi incorporat.
N’hi ha prou amb col·locar a prop un ordinador portàtil que disposi de targeta WiFi perquè automàticament detecti que hi ha un punt d’accés sense fil, i es connecti a Internet a través d’aquest punt.
Amb WiFi es pot muntar una xarxa d’ordinadors en una oficina sense necessitat de fer forats ni engrapar cables a les parets. També permet navegar per la web amb un ordinador portàtil en el saló, a la sala d’embarqui de l’aeroport o en la gespa de la universitat.
La societat WiFi
L’èxit de WiFi també ha portat al fet que en moltes ciutats del món avui sigui possible connectar-se a Internet en qualsevol cantonada. Una coneguda cadena de cafeteries ofereix accés gratuït a Internet per WiFi als seus clients. Moltes cadenes d’hotels ho ofereixen en el vestíbul i les habitacions, encara que en certs casos previ pagament.
No obstant això, les ones de radi travessen les parets. Si la xarxa està oberta, és possible connectar-se gratis al punt d’accés del veí, o a la xarxa d’una oficina des de la vorera de davant. Les xarxes WiFi es poden protegir per contrasenya, però moltes persones s’obliden, i unes altres, simplement, decideixen compartir la seva connexió amb els altres. En alguns ajuntaments d’Espanya ja s’està oferint accés WiFi com un servei als ciutadans, la qual cosa ha provocat conflictes amb les autoritats reguladores.
Hi ha disponibles mapes de les ciutats en els quals s’indica on estan els punts d’accés o hotspots (punts calents), i si la xarxa és oberta o tancada, com aquest mapa WiFi de Nova York. Els mapes els confeccionen voluntaris que circulen en el seu cotxe amb un portàtil WiFi i un GPS, detectant punts d’accés. A aquesta activitat la hi crida wardriving.
L’abast d’una xarxa WiFi està al voltant dels 100 metres, però amb una antena amplificadora es poden aconseguir diversos quilòmetres. Combinat amb l’auge de la transmissió de veu per Internet, o VoIP, pot representar una seriosa competència per als operadors de telefonia mòbil i fixa. S’obren interessants possibilitats per a les telecomunicacions en els propers anys.
