Ara com ara, tot portatargeta ‘wireless’ (d’accés sense fil), des delsordinadors portàtils fins a les agendes de mà, les consolesde videojocs i els telèfons de tercera generació(3G). Però hi ha més usuaris que xarxes. Per això en instal·laruna, és bé preguntar-se si és necessari protegir-la. Hi ha unsquants motius per posar-li un cadenat (com a seguretat, ample debanda i despesa) i diverses raons per no fer-ho. Entre elles, elbenefici de la comunitat.
Tres raons de pes per encriptar una xarxa
Seguretat:Quan una xarxa està oberta a desconeguts, qualsevol personafamiliaritzada amb la manera en què funcionen les xarxes podriaaccedir a l’ordinador i obtenir informació confidencial. Perexemple, recents estudis han demonstrado que en el 40% de lescompres efectuades per Internet des de xarxes públiques obertes(aeroports, grans centres comercials…) l’usuari exposa aels possibles delinqüents les seves claus bancàries méscomprometedores.
Hi ha, no obstant això,maneres d’evitar un ‘infiltrat’ sense haver de tancar la xarxa, composar un ordinador que faci les vegades de ‘firewall’ (tallafocs)entre l’encaminador i una xarxa domèstica, o utilitzar un sistemaoperatiu que ofereixi un mínim de seguretat (un sistemaUnix, per exemple) que requereixi diversos nivells de contrasenyes.
Ample de banda:Si el veí és aficionat a descarregar pel·lícules i ho fa através de la xarxa de l’usuari, és molt probable que el seu propiample de banda es redueixi sensiblement, de vegades fins al punt deperdre la connexió. Per evitar-ho, el millor és programar elencaminador perquè comparteixi només una part de l’ample de banda.Així es té el mínim necessari i es pot compartirla resta.
Despesa:Alguns contractes ofereixen un nombre limitat de descàrrega dedades al mes i l’usuari ha de pagar extra pels excessos. Una xarxaoberta és incontrolable i el consum sempre serà major. Ambun contracte limitat és millor protegir-se.
Tres raons de pes per no fer-ho
Economia:La majoria dels usuaris es connecten a la Xarxa paracontestar el correu, llegir les notícies i navegar durant un màximde dues o tres hores al dia. Un contracte de quatre Megaoctets,per exemple, podria satisfer les necessitats de mésd’una família, fins i tot d’una comunitat de veïns petita.Per què no compartir la mateixa xarxa entre tots elsveïns? Integrar Internet en les despeses de comunitat és méspràctic que la televisió per satèl·lit i moltmés barat que una connexió a cada casa.
En aquest sentitexisteixen moltesexperiències en nombroses ciutats europees on es dona accéscomunitari a la Xarxa mitjançant ‘hotpots’ (punts d’emissió).A Espanya, segons la legislació vigent, esttipus de connexions no són lícites, encara que cada proveïdor deaccés aplica una política diferent. Fins i tot, amb dubtosalegitimitat, algunes companyies encripten els accessoswifi que ofereixen als seus usuaris de manera més o menysencoberta i sense el beneplàcit d’aquests.
Sentit de lacomunitat: Moltes cafeteries ofereixen connexió wifien el seu àmbit, però entre aquestes estan començanta proliferar aquelles que cobren per la mateixa, a pesar queexisteixen estudis que asseguren que en ciutats com Dublin lescafeteries i pubs amb punts d’accés a Internet hanaugmentat la seva clientela. A sobre, els seus preus són elevats i els seuscondicions poc satisfactòries: cal pagar per targeta, leshores no són acumulables, etc.
Els punts de wifi nocomercials són una taula de salvació per a l’usuari queha d’enviar un correu o trobar un carrer i no potpermetre’s el luxe de pagar cinc euros per connectar-se a una xarxaprivada. És una generositat egoista perquè, encara que començaper un mateix, l’exemple i la col·laboració que condeixinajudaran al fet que hi hagi més punts d’accés gratuïtsper a emergències o per llegir weblogs en la terrassa favorita delusuari un diumenge al matí, per exemple.
Xarxa ciutadana:Madrid Wireless, Barcelona Wireless, totes les ciutats tenen unacomunitat d’usuaris de Xarxeslliures o ‘alliberades’. És la versió activista de lagenerositat egoista; una xarxa creada i gestionada per elspropis usuaris. Es tracta d’una espècie de teranyina localen la qual l’accés a la Xarxa s’aconsegueix a través de cadascundels seus ordinadors.
Els seus propòsitssón socials: proporciona una alternativa a les cadenes decafeteries wifi, connexió a aquells que no podenpermitirsela i un sistema de comunicació molt útil encas que les xarxes habituals (telèfon, Internet, etc)deixin de funcionar. Els mapes amb ‘punts d’accés’ estan enInternet, n’hi ha prou amb escriure en Google el nom d’una ciutat iafegir la paraula ‘wireless’.
