Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Xarxes socials en Internet

Neixen nombrosos llocs web dedicats a ampliar el número de conegut
Per EROSKI Consumer 19 de juliol de 2004

Ja sigui per a lligar, fer negocis o compartir aficions, existeixen desenes de llocs web dedicats a crear i gestionar xarxes socials, llocs on convidar als amics i conèixer als ‘amics dels amics’, o aquelles comunitats d’interessos comuns. Compten amb acèrrims partidaris que competeixen per ser els més populars en cada xarxa, però també amb detractors que qüestionen la seva utilitat i que consideren que suposen una preocupant amenaça per a la intimitat.

Programari social

El poc conegut però en auge programari social és un concepte encara per perfilar que engloba des de la línia CC del missatge de correu electrònic (la que permet enviar-ho a diverses persones) fins als xats o els wikis (entorns virtuals per a treballs compartits), és a dir, les aplicacions que impliquen d’alguna forma la col·laboració humana. Dins d’aquesta mena d’eines es troben les xarxes socials, l’últim ‘boom’ d’Internet que ja pega amb força a Espanya.

Ja es poden trobarmés d’un centenar de llocs web que pretenen formar xarxes socials, amb la finalitat de trobar antics o nous amics, fer negocis, buscar treball o, directament, lligar. Friendster, Tribe, Rize o LinkedIn són bons exemples del gran impacte de les xarxes socials en Internet, que han sofert un nou impuls amb l’aparició d’Orkut, recolzat per Google.

Es tracta d’utilitzar l’abast de la Xarxa per a ampliar el cercle de contactes i poder compartir interessos, de la naturalesa que siguin, amb un gran nombre de persones sense cap limitació física. Si els weblogshan creat un univers en la Xarxa on cada internauta (bloguer) publica el seu diari personal o la seva ‘visió del món’, les xarxes socials fomenten la possibilitat d’estrènyer vincles desconeguts i dispersos, crear un espai per a compartir coneixement.

José Luis Orihuela, professor universitari, conferenciant i consultor d’eComunicación creu que “la Xarxa són les persones i el que les persones fan amb ella”. Explica, a més, que “les xarxes socials basades en Internet, en la mesura en què millorin les seves prestacions, contribuiran a reformular el concepte i l’eficàcia de la Xarxa”. Aquestes millores poden arribar mitjançant la combinació del potencial del ‘programari social’ amb la sindicació de continguts a través d’RSS (que permet accedir als continguts de multitud de formes diferents), “la qual cosa constitueix una de les més interessants i prometedors perspectives per a convertir a la Xarxa en un sistema de coneixement compartit i no sols en un magatzem de dades”, explica Orihuela.

No obstant això, aquesta ‘moda’ en expansió de moment només es caracteritza per posar a l’abast dels internautes una sèrie d’eines per a facilitar la creació i manteniment de nous contactes, sense una finalitat clarament visible per als membres. Són, com explica Antonio Delgado en Caspa.tv, “un pub virtual que de sobte s’ha posat de moda perquè està tota la gent cool d’Internet” i “la finalitat de la qual no la sap ni el propi creador”.

El cas és que, a més de trobar un bon acolliment per part dels internautes, estan sent la nena bonica dels inversors, per la qual cosa sembla que en poc temps ampliaran i milloraran les seves prestacions. A més, és obvi que ningú està obligat a pertànyer a una xarxa social, “una altra cosa més a la qual atendre”, i la seva existència només pot ser positiva: “Cadascun de nosaltres podrem decidir quins ens agraden més i s’adapten millor als nostres gustos i interessos, i això només pot ser bo”, afirma Fernando Tricas en Reflexions i irreflexions.

Tipus de xarxes socials

El programari germinal de les xarxes socials part de la teoria dels sis graus de separació, segons la qual tota la gent del planeta està connectada a través de no més de sis persones. De fet, existeix una patent als EUA coneguda com six degrees patent per la qual ja han pagat Tribe i LinkedIn. Hi ha moltes altres patents que protegeixen la tecnologia per a automatitzar la creació de xarxes i les aplicacions relacionades amb aquestes.

Per a formar part de les xarxes socials els usuaris han de registrar-se, gairebé sempre de manera gratuïta, i després emplenar una sèrie de formularis amb les seves dades personals, foto, aficions, etc. Normalment n’hi ha prou amb crear un perfil bàsic, i a partir d’aquí els membres poden aportar tota la informació sobre si mateixos que desitgin per a augmentar les possibilitats de trobar persones afins.

Una vegada registrat, l’usuari se centra en la tasca d’ampliar la seva xarxa social convidant a ‘amics’. Per a això, aquests llocs web ofereixen una sèrie d’aplicacions, cerques filtrades, missatges, fòrums, comunitats, xats, etc. Alguns estan clarament dirigits, com trobar parella o companys d’estudis, o compartir música i fotos. Uns altres deixen en mans dels usuaris el propòsit per a formar part de les xarxes: fer amics, buscar socis o diners per a negocis, trobar treball, comprar o vendre, buscar pis o el que se’ls ocorri.

Per tant, en el pla de la relació, n’hi ha des dels que es mouen amb l’únic interès de ‘lligar’, semblant a match.com o meetic, fins els quals tracten de fomentar relacions professionals, com eConozco; i quant a les prestacions, els que parteixen de la iniciativa de l’usuari (“tu ets el meu amic, tu no”) i els més analítics, com Spoke, amb programari capaç d’organitzar pel seu compte els contactes del correu electrònic.

Segons Oriola, les eines informàtiques per a potenciar l’eficàcia de les xarxes socials online (‘programari social’), operen en tres àmbits, “les 3Cs”, de forma creuada:

  • Comunicació (ens ajuden a posar en comú coneixements), com a Comunitat de Bitàcoles, Educ.ar Weblog, El Weblog de Portal Solidario Exiliats.
  • Comunitat (ens ajuden a trobar i integrar comunitats), com ara Friendster, LinkedIn, Ryze, Tribe, Spoke o Orkut.
  • Cooperació (ens ajuden a fer coses junts), com a Blogueres Parliament, Bridges.org, NetAid, Wikipedia o Motivados.org.

En The social programari webloghan agrupat 120 llocs web en 10 categories i QuickBasetambé ha elaborat un complet quadre sobre xarxes socials en Internet.

Són útils?

Per a donar una resposta contundent a aquesta pregunta encara caldrà deixar passar algun temps. El que sí que és cert és que les ‘e-xarxes’ creixen a bon ritme gràcies al ‘boca a boca’ (email a email) i al fet que la majoria de les persones són proclius a acceptar les invitacions. Tickle (abans Emode.com) assegura comptar amb més de 18 milions de membres actius, Friendster i Spoke superen els 5 milions i Orkut, en poc més de quatre mesos, ja ha atrapat a 370.000 usuaris (més de 5.000 a Espanya) que creixen a raó de 400 per hora, i ha format gairebé 100.000 comunitats. El nombre de membres és una dada positiva per a una xarxa social, al mateix temps que el gran nombre de xarxes converteix en més complicat coincidir online amb els amics.

“Podem pensar en una xarxa social com en una gran festa: ens retrobem amb antics amics i antics amors, coneixem gent nova, intercanviem targetes i telèfons per a tornar a veure’ns, fer negocis o simplement com a part del ritual. Podem divertir-nos intentant fer amics, amors o negocis, o avorrir-nos perquè no ens agraden les festes perquè preferim sortir amb amics. Tot això és el que passa també en una xarxa social online”, comenta Orihuela. Com a exemple esmenta la comunitat ecuaderno.com que ha posat en marxa en Orkut per a “posar-li rostre als lectors del meu weblog, on usem el fòrum perquè cadascun descrigui el seu propi blog i proposi temes per a tractar en eCuaderno“.

El que ha de quedar clar és que les relacions socials online, “excepte en els casos d’ús patològic, no substitueixen a les relacions personals”, adverteix Orihuela. No obstant això, “sí que potencien el seu abast, com és el cas de les dinàmiques FOAF (friend-of-a-friend), que són més difícilment accessibles en el món real”. A més, “les comunitats online s’enforteixen, i desenvolupen una forta identitat en la mesura en què els membres tenen ocasió de trobar-se cara-a-cara“, una creixent tendènciafomentada en llocs com Meetup.com.

José Cervera, periodista expert en Internet autor del weblog Perogrullo i del Retiario d’elmundo.es, posa en dubte fins i tot la seva necessitat, “especialment en les societats europees en les quals les persones estan lligades a innombrables xarxes socials no virtuals connectades entre si”. Cervera opina que el desenvolupament de la societat en Xarxa acabarà per “crear noves xarxes gràcies a interessos compartits (llistes de distribució, websites, butlletins, ‘quedades’, canals IRC…) que faran que aquest tipus de programari sigui innecessari”, perquè “al cap i a la fi la seva funció és automatitzar i accelerar el procés de trobar gent afí en la Xarxa”.

A més, segons Cervera, aquests programes són equiparables tècnicament a la Xarxa Semàntica,”en el sentit que depenen massa de l’autocalificación dels participants, la qual cosa provoca un efecte distorsionador (existeixen detallades anàlisis de per què la Xarxa Semàntica no funcionarà per aquest motiu)”. Per al periodista, amb el programari social ocorre el mateix: “allí som tots estupends”. Però Oriola també utilitza aquest concepte per a concloure exactament el contrari: “la construcció social del coneixement passa per dotar de valor semàntic a la informació, filtrant-la mitjançant xarxes de confiança; és a dir, la qual cosa resulta rellevant per a les persones que formen part de la meva xarxa en l’àmbit del ‘disseny web’ és més important per a mi que el que Google consideri com a rellevant quan busco ‘disseny web’”. A més, “si jo formo part de la teva xarxa de contactes, encara que tu no coneguis a cap expert en ‘disseny web’ pots beneficiar-te del coneixement compartit dels meus ‘amics’, que són per a tu ‘friends-of-friend’.

Si hi ha algú que estigui molt involucrat aquest tema aquest és Marc Canter, Nº1 en els rànquings d’Orkut (547 ‘amics’) i Travi(444), amb un weblog i desenvolupant una xarxa social open source basada en FOAF anomenada Peopleaggregator.com. Canter insisteix que les xarxes socials tenen a veure amb la connexió de persona a persona i “el programari no té res a veure amb les persones”. “És un error comú pensar en les xarxes socials com un mercat. La Web no és un mercat i el mateix ocorre amb les comunitats online; és alguna cosa que TOTS els mercats utilitzaran”.

Amb el seu currículum no és estrany que asseguri que utilitza aquestes xarxes per a “tot”, des de mantenir contacte amb la família i buscar nens per a jugar amb els seus fills, fins a organitzar trobades i aconseguir inversions per als seus negocis. “Si són útils? són útils les persones?”, es pregunta Canter: “Allà on hi hagi gent es formaran xarxes socials online; aviat les veurem créixer en portals, intranets corporatives, llocs religiosos… en qualsevol lloc en què les persones vulguin contactar entre si”.

Entre els centenars d’articles que qüestionen la utilitat de la xarxes socials, errant.org esgrimeix que són només “jocs en xarxa”, simulacions per a la diversió d’audiències específiques. TeledyN assegura, per part seva, que no funcionen perquè en realitat “no són xarxes socials”, perquè no tenen una raó social de ser. Per a Reorient el programari social hauria d’emergir en la blocosfera (el conjunt de blogs, o diaris personals), mitjançant alguna aplicació FOAF (‘amic d’amic’) afegida als blogs, i enumera allò que és necessari millorar: contingut útil per als usuaris, majors restriccions d’accés per a aportar valor (com fa Linkedin), comunicació -mitjançant la integració de VoIP (anomenades per Internet) o missatgeria instantània-, comunitat més enllà dels ‘amics d’amics’ i Privacitat.

La privacitat i altres problemes

Les ja freqüents crítiques cap a les xarxes socials en Internet se centren, al marge de la seva necessitat/utilitat, en la seva francament millorable funcionalitat, en la seva amenaça a la intimitat i la seva massiva proliferació, que les pot convertir en una gran molèstia.

A Cory Doctorow, co editor de l’influent weblog BoingBoing, la constant petició per a acceptar amics o estranys i escriure testimoniatges li està “tornant boig”. “Ja tinc sistemes en el món real per a saber qui són els meus amics… i tinc aquest increïble sistema perquè la gent es posi en contacte amb mi: l’email”, afirma Doctorow, qui ha col·locat un filtre per a enviar els missatges de les xarxes socials a les escombraries. La seva curiositat inicial s’ha transformat en decepció en comprovar que aquests sistemes no són en realitat bones eines: “És irònic que el programari per a automatitzar processos socials estigui empitjorant les interaccions”, perquè “la gent que no es coneix intenta desenvolupar amistats fàcils i ràpides”.

El moviment de resistència contra l”assetjament’ de les xarxes socials té la seva màxima i satírica expressió en Introverster, un lloc web dedicat a formar una comunitat antisocial que ajuda a no fer nous amics i evita “que ningú et molesti quan estàs connectat”.

No obstant això, la reacció contra les xarxes socials sembla limitada, de moment, a aquells amb una gran presència online, mentre que la gran majoria dels usuaris poden utilitzar-les com a senzilla alternativa a la pàgina personal o el weblog per a comptar amb una identitat en la Xarxa. El que sí que és cert és que molts usuaris han mostrat el seu desdeny cap a les xarxes socials online després de formar part d’aquestes, com fa Danah Boyd en un comentarion a més recull una bona col·lecció d’articles sobre el tema. Les raons són de diversa índole:

  • L’elitista fórmula de la invitació per a pertànyer a alguna d’aquestes xarxes, que limita la seva generació espontània i queda en mans de les regles dels creadors.
  • La total artificialitat i frivolitat per a definir les relacions, començant per ‘amic’ o ‘no-amic’ sense cap terme mitjà, continuant pel limitat i descontextualizado sistema per a classificar els amics i acabant per l’anormal pràctica d’autocalificarse com a ‘fan’ dels propis amics, que crea confusió i greuges comparatius.
  • La jerarquia en els llistats d’amics i comunitats, fruit de “mals rotllos”.
  • El creixement antinatural de les xarxes, basat a agrupar ràpidament molts contactes sense saber després què fer amb ells.

Finalment, la crítica més estesa afecta a com aquests serveis recopilen informació personal i com la utilitzen. S’exigeix un munt de dades que queden en mans estranyes i, en molts casos, s’ha d’acceptar unes condicions que deixen a l’usuari totalment exposat i indefens.

José Luis Orihuela reconeix que una de les més fortes crítiques que ha rebut Orkut és la referida als Termes del Servei i Política de Privacitat, “que despullen als usuaris d’alguns dels seus drets més elementals”. “Els usuaris de la Xarxa, en general, i de les eines de programari social, en particular, han de saber administrar molt bé la informació que revelen sobre si mateixos (imatges, dades de contacte, comptes de correu electrònic, identitat en serveis de missatgeria instantània, preferències personals, orientació sexual, ideologia i adscripcions), perquè la vida privada i la intimitat, quan un les fa públiques, passen de l’espai personal al social, i des d’allí al mercat”, adverteix.

Per a José Cervera entra en joc una gran contradicció: “Si poso les meves dades reals en un ‘programari social’ maximitzo la seva utilitat, però m’exposo al fet que tothom conegui la meva intimitat (incloent spammers, hackers, caps, esposos, casolans i directors de banc). Si pretenc protegir el meu jo de la violació mentint, contamino la base de dades i comprometo la utilitat per a tots els participants. No veig manera lògica de sortir d’aquest dilema”. Marc Canter respon als qui desconfien del tractament de les dades personals en les xarxes socials amb tres preguntes: “Et fies de Visa? De MasterCard? I del Govern espanyol?”.