Sis mesos enrere, el buc Lyubov Orlova, dedicat al turisme antàrtic, era rescatat per l’espanyol “Las Palmas”. Aquest rompehielos, construït en l’ex Iugoslàvia, es trobava encallat a la Illa Decepció amb 150 passatgers a bord. Afortunadament, l’empresari Juan Carlos Sanahuja -un dels audaços viatgers que han travessat l’hemisferi-, no era un d’ells. Però sí pot estar orgullós no només d’haver estat a bord d’aquest buc turístic, sinó d’haver recorregut durant deu dies el Continent Antàrtic o també denominat “Desert Blanco”, un dels llocs menys explorats del planeta que, durant més de dos segles, ha estat pol d’atracció de científics i aventurers. Dormint a bord de l’Orlova, Sanahuja ha visitat tres de les 50 bases internacionals d’aquest continent que té la particularitat de no pertànyer a un país sinó a 23 nacions. Anècdotes, moltes: va fer de traductor perquè l’Orlova pogués desembarcar en Base Esperanza, li ‘va perseguir’ un llop marí i els pingüins, com a tèrmits, li van mossegar atrets pel groc de la seva jaqueta.
Als quals tenim fibra d’aventurers aquestes notícies no ens causen massa impressió ni por. Lògicament, penses que podries haver estat aquí. Per sort, i com va poder seguir el viatge, tampoc li vaig donar major importància al contratemps.
Per res. No considero que fer un viatge al ‘continent de gel’ sigui tan excèntric. En realitat, l’excentricitat passa d’altra banda, com voler que et serveixin menjar d’un xef famós mentre mires l’espectacle d’una ballarina russa fent contorsionisme. Excèntric, per donar un exemple, era Salvador Dalí posant ous en la teulada de Port Lligat, no visitar l’Antàrtida.
Vaig fer un tour de dues setmanes que va transcórrer de dia, perquè vaig anar al febrer, o sigui, estiu, que és quan el sol mai s’oculta.
Em va marcar molt veure per primera vegada un iceberg. Mesurava uns 200 metres d’alt per uns 100 de llarg. Va ser impressionant! Un altre record que tinc és la Base Esperanza, l’única amb escola i microcine. És el lloc preferit per viure per la majoria de famílies de l’Antàrtida, perquè encara que el lloc és un espectacle, viure allí permanentment provoca una sensació de solitud i aïllament total.
“Viure allí permanentment provoca una sensació de solitud i aïllament total”
Sens dubte, ja que estem parlant d’un paisatge únic al món. Crec que no vaig escoltar a ningú queixar-se de la temperatura. En un lloc com aquest les emocions estan a flor de pell. T’asseguis connectat amb el planeta.
Clar que és perillós perquè sempre hi ha riscos que ocorri alguna cosa, com va passar fa poc amb l’Orlova. No cal oblidar que aquest no és un viatge tradicional en el qual la majoria d’incidents possibles estan previstos i controlats per endavant. És cert que ara es viatja a l’Antàrtida amb molta més tranquil·litat que fa dues dècades, però les qüestions climàtiques i meteorològiques -tempesta, el fred polar, etc.- per posar un exemple, no es poden preveure completament.
“Encara que ara es viatja amb més assiduïtat a l’Antàrtida segueix sent un viatge perillós”
No. No és recomanable per a persones majors ja que per molt abrigat i equipat que es viatgi, el fred cala en els ossos/ossos. Alguns passejos poden ser perillosos depenent de l’intrèpid que sigui el viatger i encara que no ho sembli, és agotador. Tampoc és una destinació molt recomanable per als joves a la recerca de diversió permanent, ja que arribar a l’Antàrtida és una experiència sublim i inigualable, però no té res a veure amb la diversió a la qual estan acostumades les generacions més joves.
Estant en el rompehielos, i a punt d’arribar a la base argentina, el capità es va adonar que no tenia un interlocutor que pogués parlar amb la base i sol·licitar permís per desembarcar. Com ningú en el buc parlava anglès i castellà (la tripulació era russa), em van demanar que fes d’intèrpret. Em van obligar a asseure’m a la sala de radi i vaig repetir el que em van dir, però en castellà: “Aquí l’Orlova, sol·licitant permís per poder ingressar a la zona de la base científica d’Argentina”. De 90 passatgers, era l’únic que parlava els dos idiomes.
La veritat és que jo creia que sí, però sembla que no. En Base Esperanza se’m va ocórrer apropar-me als pingüins i em vaig asseure en una roca, quan de sobte em vaig trobar envoltat de pingüins mossegant-me la jaqueta. Tot perquè era groga. Després em van comentar que aquest color els atreia molt. Si ho hagués sabut!
Des que vaig agafar el vol a Barcelona fins que vaig tornar vaig estar viatjant tres mesos, encara que també haig de dir que vaig aprofitar el viatge per visitar algunes ciutats argentines.
Un viatge de dues setmanes pot costar uns 20.000 euros per persona. Però a aquesta summa cal afegir els vols i hotels abans i després de l’expedició. No és econòmic, per descomptat.
“Un viatge de dues setmanes pot costar uns 20.000 euros per persona”
No es tracta de ser milionari. La meva passió per convertir els viatges en experiències memorables em va portar a fundar Neyzen, una consultora dedicada al disseny de viatges d’elite o de luxe. Dirigir una companyia d’aquest estil també em facilita realitzar aquests viatges.
Sí, i cada vegada més. Els viatgers volen el seu propi viatge fet a mesura i no es queden satisfets amb les ofertes de les agències tradicionals que ja tenen programat tot el paquet. Per exemple, a nosaltres ens demanen dormir en gamelodges en la sabana africana envoltat de zebres i elefants -aliens totalment a la civilització-, la visita a una estació espacial, experimentar la ingravitació, explorar l’Antàrtida en un rompehielos, etc.
Efectivament. Viatjar a l’Antàrtida és complicat perquè hi ha pocs bucs i places. És un viatge car, i no es pot anar ni tots els dies ni tots els mesos de l’any. Si hi ha un bec de demanda és molt difícil contractar aquest viatge. Ha arribat a haver-hi una llista d’espera de mesos, de manera que calia organitzar el viatge amb un any o més d’anticipació. En el meu cas va ser diferent. En la Internacional Luxury Travel Market (ILTM), una fira de turisme, Quark Expeditions va convidar a Neyzen, l’empresa de turisme aventura que dirigeixo, a realitzar aquest viatge. I vaig ser jo.
Bé, a més de ‘explorador’ soc un viatger fanàtic. M’apassionen els llocs recòndits, descobrir cultures, costums, i fins a les diferents maneres de veure la vida de la gent. He recorregut deserts impressionants com els de Namíbia, o la selva de l’Amazones… Assec passió per descobrir el planeta i per això vaig decidir dedicar-me a dissenyar viatges totalment diferents que no ofereix cap tour operador tradicional.
El Polo Nord i abans del 2040, que és quan preveuen que es fondrà a causa de l’efecte hivernacle. Serà una altra expedició majestuosa…
