Turisme rural

En l’última dècada, el turisme rural ha crescut espectacularment. L’oferta d’establiments s’ha multiplicat per deu i ha passat de 1.077 allotjaments en 1994 a 10.081 en 2005, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Respecte a les places, mentre que en 2001 hi havia unes 44.000, en l’actualitat s’ofereixen al voltant de 200.000. Davant aquestes dades, Juliol Gran, membre de l’Associació Espanyola de Turisme Rural (ASETUR) durant molts anys i actualment director de Sepinum, empresa especialitzada en el desenvolupament turístic orientat al medi rural, considera que el creixement ha estat “una mica exagerat” i que l’oferta “està creixent d’una manera excessivament ràpida”. De fet, encara que la demanda també creix, ho fa per sota de l’oferta.

Per al president de l’Associació de Professionals de Turisme Rural (AUTURAL), Francisco Parra, l’èxit del turisme rural radica, entre altres coses, que resulta una opció “molt interessant” per a passar les vacances o realitzar una escapada. Les zones més demandades són les que estan més allunyades dels grans centres urbans, “on es pot gaudir del silenci, la tranquil·litat i els espais oberts sense renunciar als serveis més importants”. Castella i Lleó, Catalunya i Astúries són les comunitats autònomes amb un major nombre d’allotjaments, enfront d’Astúries, Navarra, Aragó i Canàries, que van ser referents en els anys en què el turisme rural va començar a despuntar, però ara semblen estancades.

Quant als turistes, en la seva majoria són persones entre 30 i 45 anys, que viatgen en família o amb amics, si bé les persones majors guanyen quota de mercat progressivament. Per país de procedència, la major part dels clients són d’origen nacional, encara que cada any augmenta el nivell de clients de països europeus, especialment, França, Bèlgica i Gran Bretanya. “Descobreixen que Espanya és una elecció turística amb una diversitat que va més enllà del sol i la platja”, destaca Parra, qui adverteix també dels possibles riscos d’aquest creixement de la demanda: “Estem assistint al naixement d’una oferta que, amb el nom de turisme rural, amaga grans inversions immobiliàries i complexos hotelers que desvirtuen el sentit i la naturalesa d’aquest sector turístic”.

Cada vegada és més freqüent que es construeixin o rehabilitin hotels i cases rurals amb un objectiu purament econòmic, encara que la veritable importància del turisme rural descansa en la seva contribució al desenvolupament general de l’entorn. Gràcies a ell, reneixen pobles oblidats, creixen les economies familiars i, en algun cas, hi ha persones que abandonen els espais urbans per a tornar al medi rural. “Una dada: per cada euro que entra per la porta d’un allotjament rural, sis euros van parar al territori on està localitzat”, concreta Parra. També per a Juliol Gran, el turisme rural juga un paper “definitiu” en l’economia de les zones en les quals s’assenteixi, i les previsions per a enguany així ho confirmen. “Pensem que hi haurà un èxit de campanya, encara que les reserves són més tardanes, la gent apura més per a tancar les vacances i no podem oferir dades encara”, postil·la Gran. De fet, ja el mes de maig, les pernoctacions en allotjaments de turisme rural van superar les 471.500, la qual cosa va suposar un augment del 8,8% respecte al mateix mes de l’any anterior.

El turisme rural pot considerar-se un mercat madur. Per aquesta raó, es comença a demandar un producte més específic, que ofereixi alguna cosa més que allotjament. Es busquen passejos en cavall, excursions amb bicicleta, turisme ornitològic, visites a cellers, senderisme? L’efecte novetat que es va donar al principi ha quedat caduc i encara que encara es recorre al turisme rural per a descansar i gaudir de la naturalesa, comença a emergir un públic més especialitzat. “La gent va perquè vol veure ocells, li agrada la gastronomia o vol descendir barrancs. Aquest tipus de turisme temàtic serà la tendència dels pròxims anys”, augura Gran.

El futur apunta a turistes amb una idea concreta del que busquen i destinacions amb la infraestructura necessària. De fet, les associacions de turisme rural compten amb fullets i guies en els quals s’explica amb detall l’oferta de cada establiment. La Xarxa Andalusa d’Allotjaments Rurals, per exemple, disposa en la seva pàgina web ( www.raar.es ) de més de 450 alternatives repartides per la comunitat, des de caserius senyorials a cases de poble reformades i masos. Es pot llogar tant la casa completa com per habitacions i gaudir, en aquest últim cas, de menjar casolà elaborat pels qui regenten el negoci. Un avantatge d’aquesta mena d’allotjament és la possibilitat de mantenir una relació i un tracte més humà que el del turisme convencional, la qual cosa enriqueix molt l’estada.

Un altre aspecte a tenir en compte és que, si es viatja només, amb una altra persona o en grups petits, cal fer càlculs. No sempre resulta rendible llogar una casa completa si no es farà ús de totes les habitacions. Per a comparar l’oferta nacional, ASETUR disposa en el seu web (www.ecoturismorural.com) d’un total de 4.476 allotjaments rurals. A més, garanteix el contacte directe amb les associacions, que ofereixen informació sobre els establiments i poden advertir de possibles irregularitats, i amb els propietaris de cases rurals. A aquests últims es pot preguntar per la ubicació de l’habitatge, és a dir, si està allunyada d’altres centres rurals o urbans, o la distància a la qual es troben l’hospital o la botiga més pròxims, ja que en qualsevol moment de l’estada pot ser necessari rebre atenció mèdica o acostar-se fins a una fleca per a adquirir algun producte.

Finalment, s’ha de parar esment a la data en la qual es fa la reserva i, en èpoques de major demanda, llogar amb temps. Els experts asseguren que l’estacionalitat afecta en menor mesura al turisme rural que al turisme convencional, però les dates clau són també l’estiu i, sobretot, Setmana Santa, quan es registra el major pic de reserves.

El principal problema detectat en el turisme rural en els últims temps és, segons Juliol Gran, “l’oferta il·legal que està sorgint amb molta força”. Aquesta circumstància genera un cert risc, que s’acreix per la facilitat per a accedir a Internet, ja que la Xarxa és un canal molt utilitzat per a llogar aquests establiments. No obstant això, abans de fer-ho, és necessari recórrer al Registre d’Allotjaments Turístics de cada comunitat autònoma o a les associacions de turisme rural per a confirmar que l’oferta és legal, és a dir, que es tracta d’un establiment que està regulat, que compleix els requisits exigits i que passa les inspeccions corresponents.

Sol ser habitual que es busqui un allotjament per Internet i es reservi per telèfon. En aquest cas, cal preguntar sempre quina és la situació de la casa i si compleix els requisits marcats per la llei. Per a Francisco Parra, l’oferta espanyola es troba, respecte a la de la resta d’Europa, “amb molt de retard. És una oferta més jove i que ha crescut molt de pressa, sense haver solucionat una cosa tan important com és la regulació”. De fet, l’oferta europea es caracteritza per ser més homogènia que l’espanyola i més competitiva en preu.

En aquest sentit, el cost de l’allotjament depèn del servei i les característiques que es contractin, per la qual cosa si en arribar a l’establiment es constata que tots dos aspectes són d’una qualitat inferior a la contractada es pot sol·licitar un full de reclamacions. La RAAR garanteix un termini de 24 hores per a esmenar qualsevol defecte detectat. Un bon punt de referència és la publicitat de l’allotjament (fullets), que informa sobre la seva situació, serveis o capacitat. El fet que alguna d’aquestes condicions no es compleixi dóna dret a demanar una indemnització per danys i perjudicis. Si es vol anar a cap segur, la ‘Q’ de qualitat turística és un símbol que certifica el nivell de l’establiment, malgrat que, es queixa Parra, “la nostra Administració ha de recolzar l’enorme esforç que suposa accedir a les certificacions, prohibitives per a les cases rurals que, a més, no veuen suport promocional”.

El sector reivindica plans d’ajuda per a millorar les instal·lacions que s’han quedat desfasades per l’ús, ja que l’arrendador té l’obligació de lliurar l’habitació o l’habitatge en perfecte estat i això suposa una inversió en manteniment. Així mateix, també sol ser habitual que hagi de proporcionar els estris necessaris per a la convivència dels quals, per cert, convé no encapritxar-se. És habitual que aquests estiguin recollits en un llistat que guarda l’amo, i que el client té dret al fet que se li mostri, per la qual cosa es podria exigir el seu reemborsament en cas de trencament o furt. Per part seva, la persona que lloga també es compromet a mantenir en bon estat l’allotjament i a retornar-lo en les mateixes condicions en què el va trobar.