Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Dificultats d’un mileurista per a contractar una hipoteca

Amb 1.000 euros de salari només es pot finançar a través del banc la compra de VPO o de cases situades en zones rurals o la platja
Per EROSKI Consumer 1 de juliol de 2008
Img valla
Imagen: galfred

Condicions bancàries més dures

Signar una hipoteca en aquest moment en el qual els bancs rebutgen sis de cada deu sol·licituds és difícil per a qualsevol treballador. Per a un mileurista, la situació es complica, i molt. Però si a aquesta condició se li uneix tenir família a càrrec o haver complert una edat en la qual el sol·licitant no sigui considerat jove, comprar un habitatge i finançar-la per mitjà d’una hipoteca pot convertir-se en una missió impossible. Als anomenats mileuristes, per tant, no els queden moltes més opcions que intentar accedir a habitatges protegits (VPO) o optar per la compra d’una casa en llocs on aquestes han baixat els seus preus, com determinades zones rurals o platges.

La contínua pujada de preus en el sector de l’habitatge ha tancat les portes a moltes persones interessades a adquirir un bé tan necessari com un pis. Durant el temps que ha durat el boom immobiliari, el poder adquisitiu de nombrosos espanyols s’ha ressentit pels desorbitats preus que ha aconseguit l’habitatge i l’estancament que han sofert els salaris. Els qui no podien accedir a una residència en propietat han esperat la baixada de preus que durant diversos anys s’havia anunciat i que s’ha materialitzat en els últims mesos. Ara és el moment, han pensat molts. Però, desafortunadament, s’han equivocat perquè al costat de la fi de la bombolla immobiliària ha arribat la pujada de l’Euribor i dels tipus d’interès, la frenada econòmica, l’amenaça de l’atur, la pujada dels impagaments i l’enduriment, per part de les entitats financeres, de les condicions per a concedir una hipoteca. Els més afectats són, una vegada més, els qui menys diners cobren: els mileuristes o, pitjor encara, els qui somien amb ser-ho.

Més d’11 milions de mileuristes

Sovint es tendeix a equiparar al mileurista amb una persona jove, recentment llicenciada, que no porta molt temps treballant i que, en un gran percentatge, resideix en la llar familiar. Però no és així, el col·lectiu denominat mileurista és molt més heterogeni i poden formar part d’ell treballadors de qualsevol edat, antiguitat laboral i sector: professors universitaris, personal de l’Administració, emprats de banca, obrers de la construcció. La seva edat pot oscil·lar entre 16 i 65 anys i ser solters, casats, vidus, divorciats o separats. Si fa 30 anys el títol universitari garantia un millor treball, actualment, la cosa ha canviat molt ja que a Espanya les possibilitats de trobar una ocupació ben remunerada no guarden massa relació amb el grau de formació acadèmica: un doctorat, dos màster i un títol d’expert no donen dret a cobrar mil euros bruts mensuals.

Segons les dades recollides per l’Agència Tributària i publicats a la fi de 2007, gairebé 11 milions de treballadors a Espanya guanyen menys de 1.100 euros mensuals, la qual cosa suposa un 58% dels assalariats. El major percentatge es troba a Extremadura, amb un 70%, seguida per Múrcia amb el 67% i Andalusia amb el 64%. Però això no vol dir que tots ells siguin mileuristes perquè molts dels integrants d’aquest percentatge poden cobrar entre 600 i 900 euros, i fins i tot menys. De fet amb el terme mileurista es tapa, s’oculta, i es deixa de costat a un ampli sector de la població, com si els 900 o 1.000 euros mensuals fossin la quantitat mínima que rep un assalariat a Espanya.

Per a un préstec de 160.000 euros a 40 anys, amb un interès del 5,3%, les quotes mensuals que hauria de pagar un mileurista serien d’entorn de 800 euros

En tot cas qui, amb aquest escàs sou, hagi pogut estalviar per a fer front a les despeses de l’entrada d’un pis s’ha d’enfrontar a la situació econòmica actual. Encara que els pisos estiguin baixant, els bancs endureixen dia a dia les condicions per a concedir les hipoteques. Entre altres motius a causa de la crisi generada als Estats Units per les hipoteques “subprime”, que ha arrossegat a la resta de les economies occidentals, i a l’augment de la morositat generada per les ajustades economies familiars, que comencen a no poder fer front a totes les despeses o la dificultat de vendre un habitatge per a comprar una altra nova.

Si un mileurista arriba a una caixa d’estalvis i demana una hipoteca per a comprar un habitatge de 200.000 euros l’informaran que només es finança el 80% del valor de la casa -rarament s’atorguen crèdits superiors a aquesta quantitat, excepte si es compta amb avals molt consolidats-. Calculant que necessiti 160.000 euros i que els vagi a retornar en 40 anys a un 5,3% d’interès, hauria de pagar unes quotes mensuals entorn dels 800 euros, en el gairebé impossible cas que li atorguessin la hipoteca. A aquesta quantitat caldria sumar les despeses corresponents al notari, la taxació, el registre, els impostos o la gestoria, que ascendirien en total a més de 2.300 euros. En els bancs la situació és similar, una persona que precisi la mateixa quantitat en 30 anys pagaria uns 975 euros mensuals. És a dir, cap entitat bancària li concediria la hipoteca.

Habitatges protegits

Habitatges protegits

Malgrat tan desolador panorama, queden algunes petites escletxes per a l’esperança: habitatges protegits, convenis d’ajuntaments i comunitats autònomes amb les caixes d’estalvi per a millorar les condicions de la hipoteca, construcció en terrenys propis o en determinades zones rurals, adquisició de locals petits reconvertits en estudis o compra de cases a la platja de les quals es desprenen ara els qui les tenien com a segon habitatge. Són solucions no aptes per a tots però que poden obrir una petita finestra on s’ha tancat una porta.

Els habitatges protegits es venen a un preu bastant inferior al del mercat i les condicions de finançament que pot gaudir el propietari són millors. Fins fa uns mesos, el termini màxim per a pagar la hipoteca estava en 25 anys, però ara es pot ampliar si s’arriba a un acord amb l’entitat financera, encara que amb la pujada dels tipus d’interès aquesta solució no és molt aconsellable, perquè la diferència en les quotes no es nota massa.

Per a accedir a una VPO cal complir requisits i resultar agraciat en el sorteig o superar als altres en barem

Aquest tipus d’habitatges pot costar la meitat que la resta dels immobles en el mercat. La mitjana a Espanya, segons les dades corresponents al mes de març oferts pel Ministeri d’Habitatge, és de 1.100 euros el metre quadrat, amb el que un pis de 90 metres costaria 99.000 euros. El que es paga en cada comunitat autònoma varia. La regió més barata és Extremadura amb 856,9 euros el metre quadrat, seguida per les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (amb 956,2 euros) i Castella-la Manxa, on es paguen 985,9 euros. Així, els habitatges protegits a Extremadura costen poc més de 77.000 euros, 86.000 de mitjana a Ceuta i Melilla i no arriba a 88.000 euros en la comunitat castellà-manxega. La hipoteca que paguen els de Ceuta, de Melilla i castellà-manxecs als quals se’ls adjudiqui un habitatge protegit seria d’uns 424 euros a 25 anys, llevant ja el 20% de l’habitatge que no es finança. A Extremadura les quotes descendeixen fins als 375 euros mensuals, però cal recordar que és la regió amb major percentatge de persones que cobra menys de 1.100 euros.

En l’altre extrem es troben les comunitats autònomes més cares: Catalunya, on paguen 1.253 euros per metre quadrat d’habitatge protegit; Navarra, amb 1.241,7 euros/m² i el País Basc, que se situa en 1.216,3 euros/m². És a dir que els pisos de 90 metres costen en aquestes tres regions entorn de 112.000 euros, la qual cosa equival a una hipoteca a 25 anys, que exigiria un desemborsament de 545 euros al mes, sempre que prèviament s’hagués abonat la quantitat de 22.400 euros corresponent al 20% del preu de l’habitatge, ja que només es finançaria el 80% restant. La diferència de preus és equiparable també a la dels salaris perquè el sou mitjà a Extremadura dista bastant d’acostar-se al català.

Però accedir a aquests habitatges no està a l’abast de tots, sinó d’un reduït grup de persones que compleixen els requisits necessaris i, a més, són agraciats en el sorteig o superen als altres en el barem.

La platja i les zones rurals

Les persones que resideixin en determinades zones del litoral i vulguin comprar allí el seu primer habitatge poden tenir les coses una mica més fàcils. La crisi immobiliària està fent que els amos de més d’un habitatge posin a la venda la seva casa a la platja. Els preus d’aquests immobles són els primers a baixar perquè els compradors ja no poden adquirir tan fàcilment segones residències, que comencen a considerar-se articles de luxe.

Els propietaris ho saben i han començat a desprendre’s d’elles en cascada. Així és que actualment es poden trobar anuncis en els quals s’embeni pis en la zona de Llevant per menys de 60.000 euros. D’aquesta manera, si l’import que s’ha de finançar és de 53.000 euros per a pagar en 30 anys, el client hauria de desemborsar entorn dels 270 euros mensuals. En aquest cas no seria tan difícil que el mileurista pogués fer front al pagament i que l’entitat bancària concedís la hipoteca. Si el pis costés alguna cosa més, 80.000 euros, i s’atorgués la hipoteca per 74.000, les quotes continuarien sent inferiors a 400 euros, entorn dels 380, un cost que també es podria assumir.

La baixada del preu de molts habitatges a la platja pot beneficiar als qui cobren menys

Els qui habiten en determinades zones rurals també poden gaudir d’avantatges a l’hora d’adquirir una casa. En aquells llocs on no ha arribat la urbanització massiva -que ha convertit molts pobles de l’interior d’Espanya en files d’urbanitzacions, adossats, apariats o xalets individuals- es pot comprar un habitatge per un preu molt més baix. Per 60.000 euros es venen cases en zones rurals de Castella-la Manxa o Castella i Lleó amb 90 metres quadrats, tres altures i quatre habitacions; o per 50.000 euros, unes altres amb tres dormitoris i pati. En aquest últim cas, finançant 43.000 euros en 30 anys, les mensualitats ascendirien a uns 223 euros, quantitat que es pot pagar amb un salari de 1.000 euros i que l’entitat bancària sí que pot arriscar-se a lliurar. De la mateixa manera, el propietari d’un sòl urbanitzable en el qual vulgui construir un habitatge pot trobar un finançament més assequible perquè no ha de pagar el preu del sòl.