Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Expropiació forçosa

Si l'expropiació està justificada pel supòsit d'utilitat pública, el propietari no pot oposar-se a la decisió de l'Administració
Per miren 18 de maig de 2006

L’expropiació forçosa sol ser motiu de recel entre els ciutadans en veure’s obligats a lliurar a l’Administració un terreny o un bé que els pertany. Davant la construcció d’una carretera, un pont o un poliesportiu -infraestructures públiques-, sovint és necessari reclamar la propietat de terrenys que pertanyen a particulars. Cal tenir en compte que l’Administració és l’única entitat amb potestat per a dur a terme aquesta operació, caracteritzada perquè el supòsit legal d’utilitat pública implica que l’amo del bé no pot oposar-se. A canvi, el propietari rep una compensació econòmica o la permuta per un altre bé, una figura que es coneix amb el nom de ‘preu just’, però que, no obstant això, a vegades no és tan just i es converteix en la principal font de polèmica en tot el procés.

Causes d’expropiació

L’expropiació forçosa implica la “transmissió” del dret de propietat d’un particular a l’Administració, que pot apropiar-se de determinats béns independentment del consentiment de l’amo. Està regulada per la Llei de 16 de desembre de 1954 i el Decret de 26 d’abril de 1957, i les seves conseqüències impliquen l’obligació de cedir el terreny reclamat quan la fi per al qual vagi a emprar-se es correspon amb els supòsits legals.

La Llei marca que l’expropiació pot ser acordada per l’Estat, la Comunitat Autònoma, la Província, l’Illa o el Municipi, la qual cosa, segons l’advocat urbanista i president de la Secció d’Urbanisme i Medi Ambient del Col·legi d’Advocats de València, Pablo Delgado, suposa “la manifestació més absoluta del poder públic”. “L’expropiació forçosa faculta a l’Administració pública per a disposar dels béns dels ciutadans particulars”, explica el lletrat, qui assegura que “el propietari afectat no pot oposar-se a l’acció de l’Administració sempre que la mateixa estigui justificada i ordenada en els principis que li faculten a efectuar tal disposició”.

Precisament, perquè es pugui dur a terme una expropiació és indispensable la prèvia declaració d’utilitat pública o interès social d’allò que es vol expropiar,

És indispensable la prèvia declaració d’utilitat pública o interès social d’allò que es vol expropiar

és a dir, cal que existeixi una col·lisió entre l’interès públic i el privat, ja que si no es produeix aquest supòsit l’operació és il·lícita i, per tant, impugnable. “L’Administració pública actuant ha d’acreditar que l’expropiació obeeix a un interès públic -ratifica Delgado-. Així mateix, haurà d’acreditar que existeix necessitat d’ocupació, sent aquests dos principis els que autoritzen l’inici de l’expedient expropiatori”.

Causes d'expropiació

No obstant això, l’advocat Marcos Pascual, especialista en dret administratiu, reconeix que cal tenir en compte la normativa autonòmica i local del lloc on es dugui a terme l’expropiació, ja que cada ens territorial ha d’exercir la seva potestat expropiatòria dins de l’àmbit territorial que abasta la seva competència, i insisteix que l’expropiació no pot ser acordada pels ens que integren l’Administració Institucional, sinó per la pròpia Administració. “Per posar un exemple, RENFE no podrà expropiar, sinó que haurà de fer-ho el Ministeri d’Obres Públiques”, subratlla.

Procediment

Davant un procés d’expropiació, l’Administració ha de seguir els passos legals ineludibles que comencen amb la declaració d’utilitat pública o d’interès social del bé. Aquesta declaració s’ha de realitzar sempre mitjançant llei o acord del Consell de Ministres, excepte en aquells casos en els quals es tracti de terrenys o immobles “imprescindibles” perquè l’Administració dugui a terme els seus projectes, per exemple, en el supòsit de terrenys necessaris per a realitzar obres projectades per l’Estat. En aquesta circumstància, la utilitat pública es considera implícita i l’Administració tan sols ha de realitzar un llistat dels béns o drets concrets que vol expropiar, els quals es publicaran en el Boletín Oficial del Estado (BOE), en el Butlletí Oficial de la província corresponent i en un dels diaris de major circulació de la província, i s’obrirà un termini de quinze dies d’informació pública en el qual qualsevol persona podrà aportar per escrit les dades oportunes per a rectificar possibles errors de la relació publicada i oposar-se. Finalitzat aquest període, s’obre un altre de 20 dies durant el qual l’Administració examina i qualifica els escrits d’oposició presentats i, si el creu convenient, declara la ‘necessitat d’ocupació’, que s’ha de publicar i notificar individualment a tots els interessats.

Des del punt de vista de Pablo Delgado, el primer pas perquè una expropiació sigui legal és que es notifiqui en forma legal als afectats,

El primer pas perquè una expropiació sigui legal és que es notifiqui en forma legal als afectats

que, si bé no podran oposar-se a l’expropiació, sí que poden, en via administrativa i posteriorment davant els tribunals del Contenciós, qüestionar la declaració d’utilitat pública o l’acreditada necessitat d’ocupació. “Si malgrat les al·legacions l’Administració decidís expropiar, la resolució que acordi l’expropiació podrà ser objecte, en via administrativa, de recurs de reposició, quan es tracti d’una Administració local, o d’alçada, si es tracta d’una Administració autonòmica o estatal”, corrobora Pascual. Igualment, si no es compleix el tràmit d’informació pública, aquesta pot ser una altra de les causes d’oposició al tràmit expropiatori.

En el cas del recurs d’alçada, la Llei estableix que pot ser interposat pels interessats en el procediment expropiatori, així com per les persones que haguessin comparegut en la informació pública. El termini per a la interposició del recurs és de deu dies, a partir de la notificació personal o des de la publicació en els Butlletins Oficials, i haurà de resoldre’s en el termini d’altres 20 dies. Fins que es dicti la resolució, la interposició del recurs d’alçada té efectes suspensius sobre el procés d’expropiació, encara que, en el pitjor dels casos, la suspensió no podrà ser superior a un mes.

El preu just

Una vegada confirmada l’expropiació, el propietari té dret a rebre una indemnització, la qual cosa es coneix amb el nom de ‘preu just’ o ‘preu just’. Aquesta quantitat es fixa prèvia taxació dels béns o drets objecte de l’expropiació, tenint en compte el valor que tenen en el moment d’iniciar-se l’expedient, i pot ser acordada de manera amistosa entre totes dues parts en un termini de 15 dies, la qual cosa posa fi al procés una vegada abonada la indemnització. Per contra, en cas que no hi hagi acord, dóna pas a un nou tràmit legal en el qual s’obre un expedient individual a cadascun dels propietaris de béns expropiables i se’ls demana que, en un màxim de 20 dies presentin un full d’apreuament en la qual concretin el valor en el qual estimen l’objecte que s’expropia. L’Administració podrà acceptar o rebutjar la valoració feta per l’expropiat. Si l’accepta, acaba l’expedient i procedeix al pagament de la indemnització. Si la rebutja, estendrà un altre full d’apreuament que notificarà al propietari perquè decideixi en un termini de 15 dies. Si tampoc així hi hagués acord, es donarà trasllat de l’expedient al Jurat Provincial d’Expropiació, que serà l’encarregat de decidir el preu just.

“El primer dels drets de l’expropiat és manifestar la seva discrepància amb el preu ofert per l’Administració actuant

“El primer dels drets de l’expropiat és manifestar la seva discrepància amb el preu ofert per l’Administració actuant”

En aquest sentit, la llei fixa el tràmit de preu just que ve a resultar un intercanvi de valoracions entre les parts, començant per l’oferta de l’Administració a la qual s’oposarà l’oferta de l’administrat”, explica Pablo Delgado.

El Jurat Provincial d’Expropiació es constitueix en cada capital de província i està format per un President i quatre Vocals: un advocat de l’Estat, un funcionari tècnic, un representant de la Cambra Provincial Agrària i un notari. La seva funció, a la vista dels fulls d’apreuament formulats pels propietaris i per l’Administració, passa per decidir el preu just que correspon als béns o drets objecte de l’expropiació i que s’haurà d’abonar al propietari, encara que cap la presentació d’un recurs contenciós administratiu contra aquesta decisió. S’estima que el Jurat ha de fixar el preu just en un termini màxim de vuit dies, encara que, segons reconeix Delgado, “els Jurats són coneguts per la seva injustificada i criticable lentitud, que suposa una mitjana de dues a tres anys per a cada resolució”.

En aquest cas, quan hagin transcorregut sis mesos des de la iniciació legal de l’expedient expropiatori i no s’hagi determinat el preu just, l’Administració, considerada culpable de la demora, estarà obligada a abonar a l’expropiat el preu just, més una indemnització igual a l’interès legal que correspongui a aquesta quantitat. Així mateix, si haguessin transcorregut dos anys sense que el pagament de la quantitat fixada com a preu just es fes efectiu, s’haurà d’avaluar de nou l’objecte d’expropiació, a través de la denominada ‘retaxació’.

Presentada aquesta instància (la de la ‘retaxació’), comencen de nou els tràmits ordinaris per a la fixació del preu just, que una vegada fet efectiu, permet l’ocupació de la finca per via administrativa o l’exercici del dret expropiat, bé de manera definitiva, com en el cas de la venda o permuta del bé, o temporal, quan l’Administració decideix l’arrendament o l’ocupació per un temps limitat. Si es prefereix, o si així ho decideix l’Administració, en lloc d’una quantitat econòmica es pot lliurar a canvi una altra finca. “A títol d’exemple, un propietari d’una finca rústica no urbanitzable de 10.000 metres quadrats pot arribar a un acord amb l’Administració perquè l’expropie a canvi d’un altre terreny urbanitzable de 200 metres quadrats”, especifica Marcos Pascual.

El dret de reversió

En total, el procés d’expropiació pot prolongar-se durant diversos anys fins que s’arriba a un acord sobre el preu just, encara que això no significa que l’expropiació acabi aquí. En aquest sentit, la Llei 38/1999 de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació (LOE), va introduir el dret de reversió, una figura que permet al propietari, prèvia devolució del preu just a l’Administració, recobrar la totalitat o part de l’expropiat quan no s’executa l’obra o no s’estableix el servei que va motivar l’expropiació. “Si el terreny no es destina a la fi per al que l’expropiació estava prevista, en la seva superfície totalment o parcialment, el propietari pot demanar la devolució del mateix transcorregut el termini de dos anys des de l’ocupació o des del moment que l’Administració actuant declarés la no necessitat del mateix per a la fi expropiatòria”, explica Pablo Delgado. D’aquesta manera, si un terreny s’hagués expropiat per a construir una estació de tren o una caserna, per exemple, i amb el pas del temps aquestes instal·lacions deixessin de funcionar, suposaria el cessament de la necessitat d’ocupació i/o la utilitat publica, i el propietari expropiat o els seus hereus podrien fer ús del dret a la reversió expropiatòria, “tornant-se a ‘fixar el preu just’ el bé i pagant a l’Administració el preu just que s’assenyali en aquest moment”.Ara bé, la legislació recull dues excepcions, és a dir, dues situacions en les quals no cap el dret de reversió:

  • Quan simultàniament a la desafectació de la fi que va justificar l’expropiació (que aquest passi de ser domini públic a domini patrimonial de l’Administració) s’acordi justificadament una nova afectació a una altra fi d’utilitat pública o interès social.
  • Quan la fi que va justificar l’expropiació es prolongui durant deu anys des de la terminació de l’obra o l’establiment del servei, això és, si en aquesta superfície es va construir un poliesportiu i aquest s’ha mantingut obert durant deu anys.

En el primer supòsit, l’Administració té l’obligació de donar publicitat a la substitució perquè l’ex propietari del terreny o els seus hereus puguin al·legar en defensa del seu dret a la reversió, si consideren que no concorren els requisits exigits per la llei, o sol·licitar l’actualització del preu just, si no s’hagués executat l’obra o establert el servei inicialment previstos. Però hi ha més excepcions. Segons explica Venancio Gutiérrez, de l’Associació Espanyola de Tècnics Urbanistes (AETU) i secretari de l’Ajuntament de Sevilla, cada cas ha de ser estudiat de manera individual perquè, afirma, “tampoc és possible reclamar la reversió quan un terreny expropiat es requalifica dins d’una revisió del Pla General”. A més, recorda una resolució de la Direcció General de Registre i Notariat de 5 d’abril de 2002, favorable a l’Ajuntament d’Oviedo, en la qual es va permetre la desafectació del subsòl d’un terreny que havia estat expropiat per a construir un parc d’hivern (d’utilitat pública). Assenyala Gutiérrez que la llei, en aquest cas, va permetre a l’ajuntament construir un aparcament subterrani, ja que en la superfície es mantenia el servei del parc, per la qual cosa, conclou, “tot és més complicat del que sembla”.

Així mateix, quan el terreny expropiat experimenti canvis en la seva qualificació, “si es va expropiar com a sòl no urbanitzable i es requalifica com a sòl urbanitzable”, aclareix Gutiérrez, també cap el dret de reversió. “El que sí que és convenient saber -prossegueix- és que quan s’expropia un sòl no urbanitzable, l’Administració pot emprar-lo per a complementar una urbanització, construint un parc o un altre equipament, perquè la jurisprudència entén que la fi és dotar a una zona urbana pròxima de serveis i d’infraestructura, crear ciutat, i, per tant, s’ha de recordar el preu just com a sòl urbanitzable”.

Quant als terminis, l’amo primitiu o els seus hereus poden sol·licitar la reversió en un període de tres mesos, a comptar des de la data en què l’Administració hagués notificat l’excés d’expropiació, la desafectació del bé o drets expropiats, així com el seu propòsit de no executar l’obra o de no implantar el servei. La competència per a resoldre sobre la reversió correspon a l’Administració en la titularitat de la qual es trobi el bé o dret en el moment en què se sol·liciti aquesta figura, mentre que l’ex propietari del bé compta amb altres tres mesos per a retornar la indemnització expropiatòria (actualitzada conforme a l’evolució de l’índex de preus al consum en el període comprès entre la data d’iniciació de l’expedient de preu just i la d’exercici del dret de reversió). Si no ho fes en aquest termini, el dret de reversió caducaria.