Habitatges en primera línia de platja

Veure l’oceà res més aixecar-se, escoltar l’onatge en qualsevol moment del dia, fer olor la mar només amb apuntar-se a la finestra o poder passejar per la sorra en sortir de casa són alguns dels privilegis que poden gaudir els propietaris d’un habitatge situat en primera línia de platja. Algunes d’aquestes cases són un autèntic luxe, un capritx del qual poden gaudir uns pocs privilegiats. No obstant això, aquests habitatges també tenen els seus inconvenients.

L’aspecte menys atractiu d’aquestes edificacions se centra en la humitat durant tot l’any i el fred durant els mesos d’hivern. En general, estan poc resguardades del vent i de la mar, fins al punt que l’onatge arriba sovint fins a la porta, alguna cosa que, al costat del salnitre i a les inclemències meteorològiques pot arribar a envellir les cases, amb el que la despesa en arranjaments i en reforma de façanes i finestrals és major que en unes altres. En alguns llocs, en tractar-se de residències que s’utilitzen exclusivament durant els mesos d’estiu o les temporades de vacances, els veïns que habiten en elles durant tot l’any poden sentir certa sensació de solitud, que no sempre és desitjada. Però el pitjor, sens dubte, és que, obviant legislació, alguns habitatges que estan al costat de la mar poden haver estat construïdes en un sòl de domini públic i ser expropiades. Per això, convé parar esment abans de comprar una casa en primera línia, ja que després del desemborsament efectuat, es pot donar la situació de tenir un habitatge de la qual en realitat no s’és propietari.

La creença que els qui viuen al costat de la mar han pagat elevadíssimes quantitats de diners en adquirir l’habitatge no és del tot certa. Si bé algunes mansions estan només a l’abast d’uns pocs, moltes d’aquestes cases estaven fa dècades gairebé abandonades i no se’ls atorgava el mateix valor que ara, amb el que el preu, sempre abans de la bombolla immobiliària, no tenia per què ser massa alt. La urbanització constant del litoral i la seva utilització com a lloc de vacances ha estat un dels factors que ha provocat la pujada dels preus dels habitatges en primera línia. Alguns propietaris han heretat les cases perquè sovint estaven habitades per persones d’avançada edat, com ocorre actualment en els barris cèntrics de les ciutats, en els quals es pot trobar ancians amb rendes baixes però amb grans pisos en zones molt cotitzades. També hi ha cases petites a la platja, més modestes, el preu de les quals no és massa elevat, alguna cosa que depèn també de la localitat en la qual se situïn. Entre el grup de persones que tenen aquests pisos a un preu accessible estan els qui gaudeixen de l’habitatge en primera línia de platja en règim d’arrendament amb els lloguers de renda antiga pagant així mensualitats de fa dècades.

No obstant això aquesta situació no és tan idíl·lica com sembla. La urbanització massiva de les zones costaneres ha convertit gran part del litoral espanyol en una mola de ciment formada per edificis aixecats sense tenir en compte la sostenibilitat, la qual cosa ha generat greus perjudicis al medi ambient i empitjorat, paral·lelament, la qualitat de vida dels qui resideixen en localitats costaneres. Els alts edificis a la vora de la platja o de la mar han fet irrecognoscible el paisatge de la costa espanyola de fa unes dècades.

El litoral espanyol “ha sofert en els últims anys l’embat brutal de la construcció per part d’una indústria que només ha buscat el benefici a curt termini i que ens ha deixat un llegat de milers d’habitatges buits i la dependència d’un turisme capritxós i variable que ara busca destinacions noves en altres latituds”, denúncia l’informe “Destrucció costi el que costi 2008”, realitzat per Greenpeace.

Segons posa en relleu aquesta organització, molts ajuntaments del litoral espanyol han posat tot el seu afany a convertir en sòl urbanitzable el major percentatge possible del seu territori -inclosos espais naturals protegits- per a omplir les seves arques sense preocupar-se per construir ciutats habitables. “Les comunitats autònomes -com assenyala l’informe-, responsables de l’aprovació dels plans urbanístics municipals, rares vegades posen traves a les propostes insostenibles que els arriben”.

El problema no és nou i ja en 1988 la Llei de Costas va intentar posar fre al creixent urbanisme que amenaçava el litoral i que assenyalava a Espanya com un dels països del món on la costa, en l’aspecte de conservació del mitjà, està més greument amenaçada. La normativa, que aquest estiu ha complert 20 anys, no ha estat massa eficient a l’hora de complir el seu objectiu de posar fi al greu i progressiva deterioració del litoral i a l’alteració irreversible del seu equilibri. Això sí, aquest text legal ha estat, durant aquestes dues dècades, acompanyat per la polèmica perquè milers de persones han perdut la titularitat del seu habitatge en primera línia de platja per la seva aplicació.

Per a frenar el doble fenomen de destrucció i privatització del litoral que amenaça amb estendre’s en tota la seva longitud la Llei de Costas redefineix el concepte “ribera de la mar” i l’amplia respecte a l’anterior legislació. La Llei estableix que en la ribera de la mar no pot haver-hi cap propietat privada, i assenyala una zona de 100 metres des de la riba en la qual està prohibit construir i on els habitatges ja edificats se sotmeten a limitacions. En àrees urbanes aquesta superfície és de, almenys, 20 metres. La Llei de Costas estableix també una zona d’influència, de 500 metres a partir del límit interior de la ribera de la mar, en la qual es pot construir però evitant aglomeracions i la formació de pantalles arquitectòniques.

Per a determinar quins terrenys són de domini públic marítim-terrestre, l’Administració duu a terme la partió. En aquest procediment, un expert delimita els traçats en la línia de la costa que separen el sòl que es considera privat i el que pertany al domini públic. Si en aquest últim espai hi ha terrenys o habitatges, -independentment del temps que portin allí, fins i tot si estan abans que es promulgués la llei- els seus amos poden perdre la propietat, encara que tenen l’opció de romandre com a concessionaris de l’habitatge per 30 anys prorrogables altres 30.

L’aplicació d’aquesta llei ha provocat una gran inseguretat als qui tenen una casa a la platja, al costat de la mar o en un penya-segat perquè l’habitatge pot haver passat d’estar en una zona considerada privada o en la qual existia un buit legal a situar-se en un sòl de domini públic. Per aquest motiu, els qui desitgin adquirir un habitatge en primera línia de platja han de posar molta precaució a l’hora de realitzar un desemborsament econòmic d’aquest calibre ja que poden veure’s obligats a pagar la hipoteca d’una casa de la qual realment no seran propietaris. Ni tan sols consultar el Registre de la Propietat per a comprovar que l’immoble està lliure de càrregues pot revelar al comprador que estigui edificat sobre terreny de domini públic. Tampoc el notari davant el qual es fan els tràmits de compravenda té per què informar sobre aquest aspecte. Això ha provocat que algunes persones hagin adquirit un habitatge al costat de la platja, les dunes o un penya-segat i s’hagin assabentat poc després pels veïns o per una notificació judicial que la propietat no és realment seva, amb el que habitatge dels seus somnis es converteix en un malson en la qual els recursos administratius i els procediments judicials estan a l’ordre del dia.

Igual que molta gent compra l’habitatge sense saber que està edificada sobre sòl de domini públic, altres persones la venen de bona fe, simplement perquè es tracta d’una segona residència de la qual han de desprendre’s, perquè necessiten comprar una nova o per qualsevol altre motiu. No obstant això, uns altres saben que amb la partió l’habitatge pot deixar de ser seva, adverteixen el risc i es desfan d’ella el més ràpid possible. Les maneres d’enganyar al futur comprador són molt variades, poden dir-li que marxen a viure a un altre lloc i que necessiten ràpidament els diners per a adquirir un altre habitatge i fins i tot arriben a baixar bastant el preu, de manera que qui desitgi fer-se amb la casa se senti atret per la ganga. De fet, hi ha portals d’Internet dedicats a la compravenda immobiliària que continuen anunciant habitatges afectats per la partió. La Plataforma Nacional d’Afectats per la Llei de Costas calcula que entorn del 15% de les persones perjudicades són ciutadans estrangers, en la seva majoria jubilats europeus.

Es dóna la paradoxa que mentre alguns habitatges situats en primera línia de platja han estat demolides per incomplir la Llei de Costas, les grans constructores continuen edificant al llarg de la costa fins i tot en paratges protegits. Això provoca un gran desconcert entre els propietaris que veuen amb sorpresa com alhora que el seu habitatge és demolit, prop d’allí s’està construint una urbanització al costat de la platja, una mansió en una cala o un hotel a la vora d’un penya-segat.