Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Pisos pastera

Els habitatges ocupats per desenes d'immigrants amuntegats en pocs metres quadrats comencen a proliferar en les grans ciutats espanyoles
Per Blanca Álvarez Barco 28 de juny de 2007
Img pisos patera listado
Imagen: Daniel Lobo

Pagaria entre 180 i 300 euros al mes per viure al costat de la seva família en una habitació de 15 metres quadrats, en un pis compartit amb altres dues o tres famílies? I 30 euros per ocupar un llit durant vuit hores, que en les vuit següents serà el llit d’una altra persona? La resposta de la immensa majoria d’espanyols és clara: un rotund ‘NO’. Però cada vegada són més les persones que resideixen al nostre país i han d’acceptar aquestes condicions per a poder tenir un sostre sota el qual acollir-se. Aquestes cases on desenes d’immigrants viuen amuntegats, conegudes com a ‘pisos pastera’, comencen a multiplicar-se, especialment en les grans ciutats. Una situació que ONG i serveis socials denuncien davant l’Administració, però per a la qual reconeixen ‘no serà fàcil trobar solució’.

Infrahabitatges

A Espanya hi ha 4.144.166 emigrants empadronats, dels quals gairebé tres milions viuen a Madrid, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Andalusia, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. A ells cal sumar el no-res menyspreable xifra d’un milió de ‘sense papers’, segons les dades que apareixen en l’últim informe de SOS Racisme. I l’únic habitatge a la qual poden tenir accés milers d’aquests immigrants són uns pocs metres quadrats a un preu desorbitat. A Madrid, viure en una casa de 25 metres quadrats compartida amb altres vint persones pot costar prop de 600 euros al mes, i s’arriben a pagar entre 100 i 120 euros mensuals per pernoctar en un llit o un sofà. No descobrim res en subratllar que la condició d’immigrant sempre ha suposat un desavantatge en l’accés a un habitatge, perquè el nouvingut té urgència per trobar allotjament i a més disposa de poca informació i diners. Però no està de més denunciar-ho.

A Madrid, viure en una casa de 25 metres quadrats compartida amb altres vint persones pot costar prop de 600 euros al mes

Després dels anhelats papers, aconseguir un habitatge és el principal problema dels immigrants i en l’actualitat, segons assenyala l’informe realitzat per CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) sobre l’Accés a l’habitatge de les persones Immigrants i Refugiades, hi ha factors afegits que dificulten aquest procés als immigrants, com la provisionalitat o inestabilitat jurídica derivada de la seva situació administrativa, la qual cosa comporta inseguretat i explotació laboral; la precarietat econòmica deguda a l’endeutament per a finançar el seu projecte migratori i l’enviament de diners als seus familiars; l’analfabetisme funcional, provocat pel desconeixement de l’idioma, les lleis, la cultura i els costums del país d’acolliment; l’absència de família i xarxes primàries de protecció social; racisme, desarrelament… Més enllà de la influència d’aquests factors, la veritat és que milers d’estrangers que resideixen a Espanya habiten en condicions d’amuntegament, en habitacions llogades d’habitatges que manquen de serveis bàsics i en un entorn insalubre.

Nombrosos immigrants viuen en unitats d’allotjament que poden ser considerats infrahabitatges, més si es té en compte que l’habitabilitat d’un habitatge ve donada per la seva estructura, els serveis urbans de què disposa i la seva accessibilitat. A més, sol succeir que quant pitjor és el grau d’habitabilitat i de les condicions de vida de l’ocupant, major és el número d’allotjats en el mateix lloc. Un espai mínim per a viure que no arriba als 15 metres quadrats -els que una persona ha de disposar en la llar que ocupa- rep el nom d’amuntegament. La situació és especialment alarmant en les comunitats autònomes on més immigrants resideixen, i casos com el de Badalona ja han alertat a la societat. A la ciutat catalana diverses associacions de veïns han mostrat la seva inquietud per la realitat que es viu en alguns immobles, en els quals s’allotgen diverses famílies en 50 metres quadrats, i han arribat a denunciar l’existència de màfies d’immigrants que compren habitatges i les realquilan a altres persones que es troben en situació il·legal.

Les causes

Les necessitats d’allotjament d’aquests nous ciutadans varien en funció del moment, i són els nouvinguts els qui més recorren a la fórmula de residir en habitacions o llits llogats, segons assenyalen des de SOS Racisme. El més habitual és compartir un pis amb altres quinze o vint persones que es troben en la mateixa situació només durant els primers mesos d’estada a Espanya. Un habitatge que mai està desallotjada perquè els immigrants van girant, però en la qual no s’inverteix i que no sofreix la més mínima millora en les seves condicions d’habitabilitat.

La impossibilitat d’accedir al mercat residencial porta al subarrendament i a la desproporció actual entre una superfície habitable i el número dels seus ocupants

No es pot negar l’existència d’aquest amuntegament, però per què s’ha arribat a tals extrems? Encara que la demanda de lloguer de pisos per part d’immigrants suposa el 40% de la demanda total, segons l’informe Habitatge i Immigració publicat per la fundació Nous Horitzons, la majoria d’estrangers acaba residint en els denominats pisos pastera. Entre les causes de tan greu situació es troba la negativa de molts propietaris a llogar pisos a immigrants, la qual cosa converteix una situació tan quotidiana com arrendar un habitatge en missió gairebé impossible per a aquesta població. A això cal afegir els obstacles que troben molts d’aquests estrangers per a regularitzar la seva situació (amb la consegüent incapacitat per a obtenir avals bancaris), la precarietat de la majoria dels salaris, i l’elevat preu dels lloguers. La impossibilitat d’accedir al mercat residencial porta a aquesta situació del subarrendament i a la desproporció entre una superfície habitable i el número dels seus ocupants. Són aquestes dificultats, i no les culturals que els atribueixen molts ciutadans espanyols, la causa que molts immigrants s’amunteguin en espais mínims que no compten amb l’imprescindible equipament per a la vida quotidiana.

L’amo que es decideix a arrendar el seu habitatge a un immigrant (en molts casos un immigrant ‘veterà’ la subarrenda), obté abundants beneficis amb aquest negoci: el lloguer d’habitacions suposa per al propietari l’obtenció de majors plusvàlues de l’habitatge, perquè passa de llogar l’habitatge sencer a llogar habitacions, i fins i tot l’ús d’un llit (llits calents). Però, a més, la situació d’amuntegament possibilita i afavoreix que el propietari expulsi als inquilins culpant-los de l’estat deteriorat dels habitatges, és a dir, de la mateixa situació de la qual ells són víctimes.

La convivència d’un elevat nombre de persones en un espai reduït provoca problemes d’higiene, brutícia, molèsties per sorolls continus, desperfectes de les zones comunes de la finca i comportaments incívicos. Factors que donen lloc al fet que es ressenti la convivència normal amb el veïnat. L’amuntegament, per tant, a més d’afavorir la propagació de malalties entre els qui comparteixen pis degut a la falta d’higiene, fet i fet posa en perill la convivència veïnal, des d’on s’assegura que aquesta pràctica fomenta el racisme en les zones que pateixen aquesta problemàtica.

Una solució?

No és fàcil solucionar el problema dels pisos pastera i llits calents, sobretot en les grans ciutats. La raó? La dificultat que hi ha per a provar l’existència d’una relació econòmica entre els amos de l’habitatge i els inquilins que entren i surten de les cases sobreocupadas, ja que no sol mediar un contracte. A més, s’afegeix la dificultat que als pisos legals, en els quals arriben a aparèixer fins a onze persones censades en un mateix domicili (la legislació vigent no limita el nombre de persones que poden estar inscrites en un habitatge), s’han de sumar els nombrosos habitatges il·legals que són desconegudes pels ajuntaments i les autoritats competents. Com acabar llavors amb aquesta injustícia social? No és tasca fàcil, ja que com a denúncia CEAR, no hi ha itineraris ni solucions intermèdies entre l’allotjament d’emergència que s’ofereix a l’immigrant a la seva arribada a Espanya i el lloguer d’habitatge, fora del lloguer d’habitacions.

Els serveis socials dels ajuntaments no són capaços, en general, de garantir la provisió d’allotjament ni tenen les competències ni els recursos econòmics per a fer-ho

Els serveis socials dels ajuntaments no són capaços, en general, de garantir la provisió d’allotjament ni tenen les competències ni els recursos econòmics per a fer-ho; els recursos públics i privats especialitzats en l’allotjament temporal són escassos i amb un temps d’estada limitat, la qual cosa resulta ‘insuficient’ per a poder dur a terme una intervenció a mitjà o llarg termini amb els col·lectius que tenen una exclusió severa.

A aquestes dificultats socials i econòmiques han d’unir-se les legals. Tampoc en aquest camp les notícies són falagueres ja que no s’activen mecanismes efectius de denúncia i control dels abusos que estan produïts per la vulneració de la Llei d’Arrendaments Urbans, per situacions d’amuntegament, preus excessius, o per les pèssimes condicions d’habitabilitat dels habitatges. Així mateix, es dóna una completa absència de mecanismes de control per part de l’Administració, per a evitar fraus i abusos, així com de programes d’intermediació social en el mercat del lloguer. Un primer pas per a intentar posar solució a aquest problema es va donar el passat 20 de març al Senat, quan es va aprovar per unanimitat una moció que insta al Govern a modificar la normativa que regula els padrons municipals, a fi de poder localitzar i evitar la pràctica dels anomenats pisos pastera. En el text s’exigeix al Govern que realitzi canvis per a millorar la «fiabilitat i veracitat» de les inscripcions en els padrons, “garantint que el nombre de persones empadronades en un habitatge no sobrepassi l’ocupació màxima indicada en la cèdula d’habitabilitat o document urbanístic anàleg i que les altes i baixes dels inscrits es realitzin de manera simultània”.