Quant costa estar segur a casa?

A quines hores roman l’habitatge buit? Viuen ancians sols? Hi ha gossos o personal de seguretat? Totes aquestes dades estan continguts en els símbols que utilitzen els amics de l’aliè per a desvalisar habitatges, o per a avisar a altres “cacos” sobre les particularitats d’una casa en concret. A Espanya cada any es produeixen robatoris en gairebé 400.000 llars, per la qual cosa cada vegada més ciutadans decideixen prendre alguna mesura de seguretat. Quant costa mantenir-se a resguard d’aquestes estratègies cada vegada més utilitzades al nostre país? Des de la instal·lació de senzilles però eficaces alarmes, fins a la contractació de serveis de seguretat privada, passant per l’adquisició de portes reforçades, el pressupost bàsic part dels 300 euros que pot costar una porta blindada. Un preu que ascendeix fins a xifres astronòmiques si es contracta un “pack complet” que inclogui portes, alarmes i fins a servei anti-talli de línia telefònica, un dels més demandats.

Segons l’últim informe del Balanç de Criminalitat, a Espanya es van registrar l’any passat prop de 400.000 assalts a habitatges, entenent com a tals no sols aquelles ocasions en què els lladres van tenir accés a una casa, sinó també els robatoris a ciutadans dins de les dependències de l’immoble en el qual residien (portals, ascensors, les zones comunes com a trasters o patis, etcètera). Malgrat la varietat de llocs en què es pot ser víctima d’un assalt, més del 70% dels robatoris es van produir a l’interior del domicili o el portal d’accés.

Encara que les xifres oficials assenyalen que Espanya se situa per sota de la mitjana europea quant a nombre de delictes, durant els anys 2006 i 2007 l’elevat nombre d’atracaments amb violència a habitatges va ser una preocupació creixent en el si de la societat. Si bé inicialment es parlava d’accions realitzades, en la seva gran majoria, en urbanitzacions costaneres de Catalunya, més tard començarien a sentir-se també casos en diferents zones del país. L’última que roman encara en la nostra memòria va ocórrer a la fi del passat any 2007, quan un grup d’homes va irrompre a la casa d’un famós productor i presentador televisiu, que va sofrir ferides com a conseqüència del forcejament amb els atracadors. Els lladres havien entrat a la seva casa a ple dia, malgrat estar enclavada en una urbanització amb accés restringit.

No és possible establir en quines zones, i amb quins criteris es trien uns habitatges determinats per a cometre un robatori, ja que els furts es produeixen indistintament en zones acomodades i en barris populars. Com a mesura de protecció, no obstant això, una bona pràctica és la de no informar molta gent sobre les absències prolongades, no deixar que el correu s’acumuli en la bústia, tenir precaució a l’hora d’obrir la porta a desconeguts i, abans de res, comprovar sempre la identitat d’aquelles persones que ens sol·liciten l’accés a l’interior de l’habitatge argumentant voler comprovar comptadors del servei del gas o de l’electricitat, optant sempre per cridar directament a la companyia abans de permetre’ls l’accés al nostre habitatge.

No es coneixen dades concretes sobre el cost anual que suposen aquests robatoris perpetrats en els domicilis particulars, però sí que pot establir-se un pressupost mig aproximat del que és necessari gastar-se per a mantenir segura un habitatge. S’ofereixen diferents “paquets” de protecció en funció de l’empresa que els ofereixi, i dels components amb els quals compti. Els més senzills solen constar d’un dispositiu d’alarma que emet un senyal a la central. A partir d’aquí s’activa un procediment mitjançant el qual o bé es dóna avís als cossos de seguretat públics, o s’atén l’avís d’emergència amb personal de la pròpia empresa. Aquesta modalitat, en el seu vessant més senzill, es pot trobar a partir de 500 a 600 euros. D’aquí d’ara endavant, les opcions, afegits i extres, es poden multiplicar exponencialment fins a cobrir les necessitats de l’usuari. Entre els afegits més populars destaca un servei anti-talli de línia telefònica, que suma altres 100 euros més al pressupost inicial.

Una altra de les mesures més populars, malgrat el seu preu, és la contractació de seguretat privada. Així, vuit de cada deu persones que han sofert un robatori amb violència en el seu domicili, o en els seus limítrofs, s’interessen per la contractació de serveis de seguretat privada amb la intenció de protegir-se en el futur.

A més de recórrer a aquest servei, els ciutadans víctimes de robatoris en el seu habitatge opten per l’adquisició de portes reforçades, que poden ser de tres models diferents:

• Porta de seguretat, amb preus a partir de 300 euros.
• Porta blindada, amb un cost mitjà de 400 euros.
• Porta cuirassada, a partir de 1200 euros.

A més de les portes, un altre punt en el qual se sol incidir és en el reforçament de les finestres, perquè tendeixen a ser considerades com els llocs de fàcil accés tant en pisos baixos com en els més pròxims a les teulades. D’altra banda, és essencial disposar d’especials mesures de seguretat en les façanes, balcons, terrasses, sortints i fins a canonades que discorrin paral·leles a la casa i que permetin una ràpida i fàcil entrada a l’interior.

Malgrat ser “vox populi”, es palpa una certa controvèrsia entre les forces de l’ordre sobre si els lladres se serveixen o no d’una simbologia determinada per a fixar els seus objectius. Aquests “codis” serien utilitzats per bandes, i en ells s’especificarien dades com ara les hores que el domicili roman sense vigilància, si viuen persones d’avançada edat sense companyia, si hi ha articles de valor en les llars, o si la casa està buida. Des del Ministeri d’Interior confirmen tenir constància que des de fa temps s’utilitzen aquest tipus de marques en els domicilis, i fins i tot “en temps” es va arribar a comptar amb un document que exercia les funcions de “pedra Rosetta”, com a suport per a poder desxifrar els codis utilitzats. No obstant això, també adverteixen que la simbologia no es manté igual durant molt de temps, ja que resultaria “il·lògic” utilitzar durant molt de temps els mateixos símbols, perquè es podrien localitzar molt ràpidament.

Encara que hi ha edificis o habitatges on s’ha provat l’existència d’una marca “estranya” prèvia a la realització d’un robatori, la realitat -segons els experts- és que són excepcions. En els últims mesos s’ha registrat un augment significatiu del nombre de fòrums i espais de debat en Internet on es comparteix informació sobre la presència d’aquestes marques usades pels delinqüents. Fins i tot alguns mitjans de comunicació han arribat a facilitar el document que permet interpretar-los. En aquestes informacions s’especifica que la presa de consciència sobre la gravetat de l’assumpte es va despertar arran d’un comunicat distribuït per les forces de l’ordre en diferents ciutats del país. En aquesta “circular” s’instava als ciutadans a comunicar al més aviat possible la presència de pintades sospitoses en les fatxes dels seus edificis o habitatges, així com en els porters automàtics.

Fonts oficials asseguren, no obstant això, desconèixer l’elaboració i distribució de tal document o d’algun altre amb les citades característiques. I subratllen que, en cas que les marques existissin, no serien de coneixement ampli en el món delictiu, sinó úniques i exclusives per a cada xarxa o grup d’atracadors. Les forces de seguretat pública matisen que en la major part dels casos de robatoris en domicilis particulars, el que realitzen els lladres no són marques, sinó labors de vigilància. A partir d’aquest exercici poden construir quina és la rutina de la persona que viu a la casa, cerciorant-se de quan surt, quan torna, de quant temps disposen per a donar el cop així com de quines opcions de fugida els ofereix l’immoble o l’entorn on es trobi situada la casa.