Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Robatoris en domicilis

Els lladres roben cada hora a Espanya al voltant de 9 habitatges
Per Ana Eva Jiménez 17 de juny de 2003

Cap domicili aquesta fora de perill. Els amics de l’aliè no tenen fixació per cap mena d’habitatge ni un modus operandi concret, simplement observen el seu entorn i entren en aquelles cases que semblen no estar habitades. Les vacances d’estiu i Setmana Santa es converteixen en les seves millors aliades. Per aquesta raó, abans de sortir de vacances comprovi la cobertura de l’assegurança de la seva llar i prengui les mesures pertinents per a evitar que la seva casa sigui l’objectiu dels lladres, i no estaria de més realitzar un inventari de les pertinences més valuoses per a facilitar la seva recuperació.

Robatoris a Espanya

De gener a juny de 2002 el nombre de robatoris en habitatges va ascendir a 39.846, sent València, amb 11.095 casos, la comunitat més perjudicada. Les que menys danys van sofrir, amb menys de mil denúncies, van ser Aragó, Extremadura, Navarra i Astúries. Entre les ciutats més problemàtiques en aquest camp figuren Alacant, València, Madrid i Barcelona. La Rioja i Cantàbria, no obstant això, van registrar menys de 200 robatoris, segons les dades del Ministeri d’Interior.

Els lladres de domicilis, en general – i segons dades de l’Ertzaintza- solen ser delinqüents d’estar per casa, eviten problemes i no solen utilitzar la violència tret que es vegin acorralats. Els que més accions d’aquest tipus cometen són els delinqüents drogodependents que s’introdueixen en els domicilis amb la finalitat de fer-se amb qualsevol pertinença que puguin canviar per droga. “Esperen que els habitatges estiguin buits per a perpetrar les seves malifetes i actuen en solitari o per parelles”, apunta la Policia Local de Leioa (Biscaia).

Altres dades, com ara els facilitats per la Guàrdia Civil, revelen que a Espanya, en 2002, operaven 486 bandes de delinqüents organitzats. D’elles, el 55%, 268 en concret, estaven compostes per espanyols i estrangers, i un 26% per forans exclusivament. La major part de les xarxes de delinqüència es van dedicar al trànsit de tota mena de substàncies il·legals, seguides dels fraus i estafes, tràfic d’éssers humans i delictes contra la propietat.

Les fonts oficials consultades insisteixen que són aquestes bandes les que major risc comporten. “Són cada vegada més nombroses i els seus membres estan molt més especialitzats. Roben diners, joies i documents, i a vegades actuen per encàrrec”, expliquen. Controlen de manera exhaustiva la vida de les seves víctimes i arribat el moment, no els importa si l’habitatge està habitat o no. Quan les víctimes els fan front no dubten a usar la violència. “Solen estar formades per membres de l’est d’Europa”, apunta la Guàrdia Civil.

Però, què fan els lladres amb els objectes que sostreuen dels domicilis?. Normalment els hi lliuren a receptadores o “peristas”, és a dir, a les persones encarregades de comprar i vendre pertinences robades. Entre els efectes més cobejats per la seva facilitat a l’hora de vendre’ls es troben els passaports, joies, material informàtic, càmeres fotogràfiques, aparells d’àudio i vídeo, videoconsoles i diverses peces de roba, segons es desprèn de diversos articles del Ministeri d’Interior.

Empreses de seguretat i assegurances

Les empreses de seguretat privada a Espanya no deixen d’augmentar la seva facturació, i és que en aquests moments la seguretat s’ha convertit en un bé inestimable. En 2001, per exemple, van recaptar un total de 1.562 milions d’euros (260.000 milions de pessetes) i es preveu, segons les dades que remenen tècnics en seguretat privada, que en 2003 els efectius de seguretat privada superaran als dels cossos policials de l’Estat.

Respecte a la clientela d’aquest tipus d’empreses, la classe mitjana-alta està sent substituïda per capes socials més modestes. Per aquesta raó, el nombre d’alarmes de seguretat ha augmentat de manera espectacular, tant en locals comercials com en habitatges, sent en aquestes últimes on més s’està incrementant la instal·lació dels nous dispositius de protecció. Els sistemes utilitzats són propis de les pel·lícules d’espies: sensors infrarojos de moviment, microcámaras de vigilància i altres petits dispositius que van connectats a una centraleta intel·ligent que avalua la situació de risc i avisen al propietari de l’immoble o a un centre de seguretat que desplega altres models de vigilància. Tot per a contrarestar l’astúcia d’uns lladres que cada dia es fan amb mètodes més sofisticats.

La instal·lació d’alarmes depèn més d’on es cometen els robatoris que de les característiques dels domicilis, i és que a les cases particulars se solen contractar aquests dispositius de protecció quan s’han produït una sèrie de robatoris en el veïnat. El preu de les alarmes depèn del seu grau de sofisticació i del perímetre que hagin de protegir, però, en línies generals, i segons la pàgina Web dedicada als professionals de la seguretat privada (Cibervigil@nte), es pot adquirir un sistema de protecció per a un habitatge a partir d’uns 350 euros. Així mateix, existeix una gran varietat de serveis complementaris de manteniment i control disponibles a partir de 15 euros al mes.

Una vegada comès el robatori, l’única esperança se centra en l’assegurança. Perquè aquest respongui adequadament és deure del ciutadà haver-lo triat i pagat amb anterioritat i de la manera correcta. La majoria de les assegurances de la llar cobreixen tant robatoris com atracaments al 100%, sempre que l’habitatge es trobi protegida amb les seguretats declarades pel prenedor de l’assegurança. Però només cobreixen entre el 5% i el 10% en els casos de furt.

Les diferències entre robatori i furt, tal com aclareix la policia autònoma basca, radiquen en les condicions en què es duu a terme el delicte. Si en una sostracció incorren circumstàncies d’ús de la força (trencament de portes o finestres, o calaixos, etc.) o d’ús de la violència (intimidació o agressió), el delicte és un robatori. En el furt, els lladres es poden emportar la cartera sense que la víctima s’adoni i sense recórrer per força. En el cas d’un domicili, si es deixa la porta oberta de bat a bat i algú entra i s’emporta alguna cosa, per exemple, podria ser un furt, encara que sempre caben matisos (per exemple, si entra a casa una persona sense consentiment, pot estar incorrent en un delicte de violació de domicili). Cada cas cal analitzar-lo per separat.

Les companyies d’assegurances obliguen el prenedor a denunciar el fet davant l’autoritat local de la policia, allí mateix és obligatori elaborar un llistat dels objectes robats i el seu valor, dins de les setanta-dues hores següents al coneixement del fet. Una altra de les exigències és quedar-se amb una còpia de la denúncia que es presentarà posteriorment a la companyia d’assegurances corresponent.

Consells per a evitar robatoris

Convé seguir certes pautes proposades per les diferents Forces de Seguretat de l’Estat:

  • Instal·lar una porta blindada. Costa aproximadament 662,32 euros, IVA inclòs: amb pany de bombillo, 3 punts d’ancoratge, 4 voltes de clau, cèrcol metàl·lic, marc de ferro i fulla blindada. Si això no és possible, ha de procurar que almenys tingui dos punts de tancament, i que no existeixi buit entre la porta i el sòl.
  • Reforçar la part de les frontisses amb pivots d’acer i angles metàl·lics que impedeixin palanquejar.
  • Col·locar a la porta un espiell panoràmic que permeti veure de cos sencer a la persona que telefona. Un dels factors que més facilita el seu treball als lladres és el costum dels ciutadans de tancar la porta amb golpete. En aquests casos, totes les eines que utilitzen per a accedir a l’habitatge es redueixen a una simple targeta de crèdit o un plàstic dur. De res serveix una porta blindada si en sortir no es tanca amb clau.
  • Instal·lar dins de casa un dispositiu per a encendre la llum del replà de l’escala.
  • Posar persianes en totes les finestres i balcons i assegurar-les amb un forrellat interior.
  • Col·locar reixes en aquelles finestres de fàcil accés des de l’exterior (no deixar entre les barres una separació major a 12 cm).

Mai cal facilitar l’entrada en l’immoble a persones desconegudes, exigir sempre acreditació als representants de serveis tècnics (gas, llum, aigua, etc.) i confirmar-la telefònicament cridant a la companyia a la qual pertanyen, però sense utilitzar el número de telèfon que ells mateixos ens poden facilitar a través de targetes falses.

Precaucions

Si el període d’absència serà llarg, unes vacances per exemple, les precaucions a prendre s’han d’incrementar, tal com aconsellen les diferents Forces de Seguretat de l’Estat:

  • En funció de l’economia de cadascú, es recomana instal·lar en el domicili tots els sistemes de seguretat possibles (portes de seguretat, reixes o tancaments de terrasses, alarmes…).
  • Si s’han perdut les claus, canviar els panys; també si s’ocupa un habitatge en la qual anteriorment vivia un inquilí.
  • Abans de desallotjar la casa, comprovar que les portes i finestres estan ben tancades.
  • Prestar especial atenció a les finestres que donen a patis: són els accessos que passen més ocults a la vista dels ciutadans i, per tant, són zones especialment desprotegides i amb un risc mínim per als delinqüents.
  • La casa no ha de donar la sensació d’estar buida. Es recomana no tancar totes les persianes de les finestres o almenys no baixar-les del tot, deixar roba tendida, etc. Existeixen dispositius electrònics, barats (temporitzadors), que permeten programar l’encesa de llums per zones, encenent-les i apagant-les en horaris diferents, posar en marxa la TV, el contestador del telèfon…
  • No divulgar la seva absència. Comunicar només als més reunits on poden localitzar-li i deixar la clau a algú de confiança que, en la mesura que sigui possible, faci visites al domicili i reculli la correspondència de la bústia.
  • No deixar diners, joies ni objectes valuosos en el domicili.
  • No deixar objectes valuosos a les terrasses si aquestes no estan tancades.
  • No amagar els objectes de valor (joies, càmeres, vídeos, rellotges,…) en llocs insospitats: els que van després d’ells són els que millor els coneixen.
  • També convé realitzar un inventari que inclogui els números de sèrie de fabricació de certs aparells, marca i model, unes fotos que permetin la seva identificació i, si és possible, deixar-los en una caixa de seguretat amb una marca que els identifiqui. És la millor mesura que es pot prendre per a evitar el seu robatori i, si fos el cas, recuperar-los amb més facilitat evitant la seva comercialització gràcies a aquests senyals personificats.
  • La signatura en documents val molt: procurar que no estiguin prop dels talonaris de xecs per a evitar falsificacions.
  • No desconnectar el timbre de la porta, ja que és un senyal inequívoc d’absència per als lladres.
  • Davant la presència de qualsevol persona estranya, avisar a la policia. Prendre nota de qualsevol cosa o vehicle que sembli sospitós.

Quan el robatori ja s’ha produït

Si el robatori ja s’ha efectuat, el primer que ha de fer és mantenir la calma; no tocar ni moure res, no tancar cap finestra o porta si estiguessin obertes i no canviar gens de lloc. El més convenient és esperar que acudeixin els agents al lloc dels fets i sense tocar res, atendre les seves indicacions.

Una vegada superat el primer esglai, convé presentar amb rapidesa la corresponent denúncia. Per a això és necessari portar els documents que acreditin la propietat dels objectes robats. És important transmetre a les forces de seguretat qualsevol informació a la qual es tingui accés (veïns, amistats, etc.) relativa al succés i demanar justificant de la denúncia, ja que pot fer falta per a la reclamació davant la companyia d’assegurances, tal com s’indica en l’apartat de “empreses de seguretat i assegurances”.