L’elevat preu que encara tenen els pisos a Espanya fa que siguin nombroses les persones que només poden accedir a aquest bé de primera necessitat mitjançant la compra o el lloguer d’un Habitatge protegit (VPO). Però el reduït nombre de construccions d’aquestes característiques, enfront de l’elevada xifra de sol·licitants que es presenten cada vegada que surt una promoció, fa que pocs puguin gaudir d’una casa protegida. El sorteig entre els qui compleixen els requisits mínims és, per a molts, el mitjà més equitatiu d’aconseguir un habitatge amb ajuda pública. Per a uns altres, no obstant això, suposa una injustícia deixar a la sort l’adjudicació d’un ben tan preuat com aquest i creuen que ha de prevaler el sistema de baremación.
Requisits per participar en el sorteig
És el somni de milions d’espanyols: escoltar en el sorteig el nombre que se’ls ha adjudicat en la llista de demandants d’habitatge. Un nombre que els permetrà accedir a comprar o llogar un pis en unes condicions assequibles, en comparació dels quals es poden adquirir o arrendar sense ajudes públiques. El sorteig és només un pas intermedi del procés que s’inicia amb la presentació per part de l’ajuntament o la comunitat autònoma dels requisits que han de complir els ciutadans, i acaba amb el pagament de l’entrada de l’habitatge i les posteriors quotes mensuals.
No tots els ciutadans poden participar en el sorteig d’una VPO. Per formar part de la llista de demandants és necessari reunir les condicions que estiguin estipulades a les bases. Entre aquests requisits es troba estar empadronat en el municipi en el qual se sorteja l’habitatge, de vegades amb condicions estrictes com haver residit durant deu anys en la localitat en la qual s’ha construït la casa. Amb això s’intenta prevaler que els residents puguin quedar-se amb més facilitat en el lloc on han viscut tradicionalment. Tampoc els qui ja siguin titulars d’una casa poden, com a norma general, participar en el sorteig.
La renda és un altre dels criteris que s’estableixen per poder formar part del procés. En ocasions, els qui menys diners cobren estan directament exclosos, doncs se suposa que no podran fer front al pagament de l’entrada i de la hipoteca. És freqüent, fins i tot, que amb nivells de renda que no superen els 1.000 euros els sol·licitants ni tan sols compleixin els requisits per poder formar part de les llistes d’admesos que donen accés al procés selectiu, al que sí poden optar, no obstant això, persones que podrien comprar-se un habitatge lliure.
Una vegada que els interessats hagin presentat la documentació que els doni la possibilitat d’aconseguir un habitatge protegit, les autoritats estudien els mèrits aportats i, si són correctes, passen a formar part de la llista d’aspirants. Després d’un temps per realitzar les al·legacions, els admesos passen a ser-ho de manera definitiva i se’ls assigna un nombre per al sorteig.
Modalitats de sorteig
Arribat aquest punt, són vàries les modalitats. La més simple és aquella en la qual a cada persona o unitat familiar se li atorga un sol nombre i tots els participants tenen les mateixes possibilitats que els toqui l’habitatge.
En alguns municipis valoren, a més, certes característiques del sol·licitant, com pot ser el fet de formar part d’una família monoparental, patir alguna discapacitat, ser víctima de violència de gènere, conformar una família nombrosa o viure en condicions de marginalitat, entre moltes unes altres, depenent del que vulgui valorar cada localitat. En aquests casos, a cada aspirant se li donaria una probabilitat més i concursarien en el sorteig amb dos o tres nombres. Així, no tots els sol·licitants tenen les mateixes possibilitats, doncs el procés premia a els qui pertanyen els sectors més desfavorits. Es tractaria d’un sorteig, però amb una part baremada.
En alguns casos es donen més probabilitats als aspirants que pertanyen a sectors desfavorits
Una altra opció consisteix a sortejar la majoria dels habitatges tenint en compte les característiques generals, i deixant altres pisos per assignar-los directament a determinades persones que el municipi ha triat després d’estudiar la seva situació.
També és possible que el nombre de ciutadans amb característiques especials sigui elevat i s’utilitzi un altre mètode basat a crear nivells integrats per persones amb similars característiques: d’una banda les que conformin el grup general, per una altra les famílies nombroses, les persones discapacitades… A cada sector se li assigna un nombre de cases i dins de cada grup es realitza un sorteig diferent.
Defensors i detractors
Nombrosos experts en habitatge consideren que el sorteig és un sistema injust perquè no respecta els principis d’igualtat, equitat i solidaritat que han de prevaler quan es reparteix un ben escàs que està destinat a cobrir les necessitats d’un sector amb menys mitjans econòmics que la mitjana i amb més dificultat per accedir a un habitatge al mercat. Els qui defensen aquesta postura afegeixen que el sorteig “dona plena igualtat a tots, quan l’objectiu és donar-la-hi a qui més ho necessita” i, com a alternativa, proposen un sistema en el qual s’estableixi una relació jeràrquica que doni prioritat a els qui visquin en una situació pitjor, de manera que obtenir un habitatge protegit sigui un dret i no qüestió de sort. El sorteig no garanteix aquesta igualtat més que quan introdueix els contingents especials. Fins i tot des del Ministeri d’Habitatge barregen la possibilitat de fer desaparèixer el sorteig com a mètode únic per assignar un pis, doncs es considera un sistema injust. En el futur pot es pot seguir celebrant, però al costat de la baremación.
Uns altres consideren que és un mal necessari perquè no hi ha un sistema millor. Els defensors del sorteig qüestionen el sistema de baremación. Algunes localitats donen una gran importància a l’ordre en què els sol·licitants s’han apuntat en la llista, amb la qual cosa moltes persones s’allisten per anar guanyant antiguitat encara que en aquest moment no necessitin l’habitatge. Es pot valorar això com un mèrit? És menys injust que el sorteig? D’altra banda, els criteris especials que es tenen en compte són bastant qüestionables per als detractors del barem, doncs molts pensen que les famílies nombroses, monoparentals o les persones discapacitades no tenen per què ser els únics segments a rebre una discriminació positiva. Molts ciutadans no tenen fills perquè no tenen habitatge, i així es veuen doblement discriminats A més, cada vegada són més les persones que viuen soles. Per què deixar-les fos?
