Límit a les migracions en plàstics per a aliments

Des de l’any 2003, els fabricants d’envasos i altres productes plàstics destinats a entrar en contacte amb els aliments han de tenir en compte el llistat de substàncies permeses per a la seva fabricació que fixa el Reial decret 118/2003, aprovat el 31 de gener de 2003, així com els límits màxims de migracions permeses dels materials i objectes plàstics als aliments. L’aprovació de la norma ha servit per a fusionar la regulació precedent en aquesta matèria (el nucli fonamental de la qual datava de 1994), simplificar la seva regulació, aportar major claredat al sector i incorporar una Directiva comunitària de 2001.

La nova regulació ha tingut en compte els avanços i dades científiques disponibles sobre materials i objectes plàstics aportats pel Comitè Científic de l’Alimentació Humana, a fi d’establir el nivell de migració de compostos que pogués donar-se en envasos i embalatges plàstics. No obstant això, el criteri establert a la Unió Europea sobre límit màxim de migració (60 mg/kg) no ha estat seguit per altres organitzacions amb mercats comuns com Mercosur, on aquest s’ha limitat, en la seva cota màxima, a tan sols 50 mg/kg.

Com a resultat final de la revisió, la llista autoritzada de monòmers “i altres substàncies de partida”, així com la d’additius que poden utilitzar-se en la fabricació de materials i objectes plàstics, ha estat ampliada, i sumen el centenar. Altres substàncies i additius, sobre la base de la informació científica obtinguda, s’han suprimit del llistat dels quals poden continuar utilitzant-se fins que es decideixi la seva inclusió o no en la llista de substàncies autoritzades, el termini de les quals finalitzava, per a les primeres, i com a màxim, el 31 de desembre de 2004, a l’espera que el Comitè Científic de l’Alimentació Humana dugui a terme la seva avaluació.

La fixada llavors establia també els criteris relatius a la salut que s’hauran d’aplicar per a la inclusió de nous productes en les llistes positives de substàncies autoritzades per a la producció d’objectes i materials plàstics destinats a estar en contacte amb els aliments.

Unes substàncies polèmiques

La normativa fixa límits de migració d’acord amb el plàstic emprat i amb l’ús o contacte amb els aliments

En 1860, l’estatunidenc John Hyatt va inventar un plàstic conegut com a cel·luloide, si bé la seva brillant idea no va estar relacionada amb els aliments, sinó amb un concurs la finalitat del qual era poder substituir l’ivori que s’emprava en les boles de billar, i que caminava més aviat escàs, per un altre material amb característiques similars però menys costós. Les recerques posteriors sobre aquest material van portar al descobriment d’altres plàstics que han estat utilitzats com a productes de contacte amb aliments.

Caldrà esperar que el segle XX estigui ben avançat per a arribar a poder disposar de polietilè (1930) que, en les seves diverses tipologies, segons la seva forma de producció (PET, PEAD o PEBD) han servit com a envasos d’aigua, oli, lactis o gasosa; envasos al buit; safates per a microones; calaixos per a peixos; o fins i tot com a bosses en panificació, congelats, envasament automàtic d’aliments i productes industrials, com la llet o l’aigua. Altres plàstics comuns són el polipropilè (1950), utilitzat com a pel·lícula-film (aliments, llaminadures, xiclets), envasos de margarina i articles de parament; el clorur de polivinil, més conegut com a PVC, que ha estat utilitzat tant en envasos d’aigua, olis o sucs, com a pel·lícula-film per a l’envasament d’aliments diversos; i el poliestirè (1930), entre altres, utilitzat especialment per a envasament de iogurts, postres, gelats o fins i tot com a safates d’aliments en supermercats.

En alguns supòsits, els “plàstics” utilitzats en alimentació han estat objecte de dubtes, polèmiques i d’alertes. A vegades, tot depenia d’unes condicions d’utilització del producte inadequades, fins i tot agrabada per la indicació incorrecta del fabricant en el seu etiquetatge. Així ho advertien, per exemple els professors de Tecnologia dels Aliments de la Universitat Complutense de Madrid, quan respecte al PVC i als canvis bruscos de temperatura o a fonts d’energia electromagnètica. En un article publicat en Canal Salut indicaven que “molts (envasos) no resisteixen la temperatura que aconsegueix el menjar durant el seu cuinat en microones i es desestabilitzen, alteren o fonen parcialment. En aquests casos pot produir-se migració dels components de l’envàs a l’aliment (plastificants, oligómeros del plàstic, etc.)”. Altres estudis han advertit de la intoxicació que pot provocar el cadmi present en els plàstics en escalfar-se aquests juntament amb els aliments que emboliquen o en recipients per mitjà d’un forn microones, com el Doctor William Shaw, director del laboratori Great Plains, a Kansas (els EUA), i Investigador d’Anormalitats Bioquímiques en l’Organisme relacionades amb diversos trastorns de la salut.

Límit a la migració

El límit global de la cessió dels components de materials i objectes plàstics als productes alimentosos, conegut com a migració, no podrà ser superior a 10 mil·ligrams per decímetre quadrat de superfície del material o objecte (mg/dm²) com a nivell màxim de migració global, si bé, en alguns supòsits, i per a determinades substàncies (recollides en l’Annex II de la nova normativa) s’estableixen límits específics. Aquest límit s’amplia fins a 60 mil·ligrams de constituents alliberats per quilogram de producte alimentós (mg/kg) en alguns supòsits explícitament establerts per la norma:

• Objectes que siguin envasos o que siguin comparables a envasos o que puguin emplenar-se d’una capacitat no inferior a 500 mil·lilitres (ml) i no superior a 10 litres.
• Objectes que puguin emplenar-se i la superfície en contacte dels quals amb els productes alimentosos sigui impossible de calcular.
• Caputxons, obturadors, taps o altres dispositius de tancament similars.

L’establiment dels límits de migració sol verificar-se mitjançant assajos físic-químics. Els assajos es poden efectuar bé en productes alimentosos o bé en simulantes. A fi de garantir el compliment dels límits de migració, i excepte algunes excepcions respecte a la verificació específica, els fabricants de materials plàstics destinats a estar en contacte amb els aliments hauran de seguir les normes de control i de verificació global i específica que s’estableixen; però també es podrà efectuar mitjançant la determinació de la quantitat d’una substància en el material o en l’objecte acabat, sempre que s’hagi definit una relació entre aquesta quantitat i el valor de la migració específica de la substància a través d’una experimentació adequada o mitjançant l’aplicació de models de difusió comunament reconeguts, basats en proves científiques.

La norma estableix de forma més específica que la determinació de la migració es durà a terme sobre el material o objecte o, si això no és possible, utilitzant mostres preses del material o objecte o, quan sigui adequat, mostres representatives d’aquests. A fi de garantir la seguretat dels consumidors, la mostra es posarà en contacte amb el producte alimentós o el simulante de manera equivalent a les condicions de contacte reals. Per a això, la prova es durà a terme de manera que només entrin en contacte amb el producte alimentós o el simulante aquelles parts de les mostres que facin el mateix en l’ús real. Les proves de migració realitzades sobre caputxons, obturadors, taps o dispositius similars utilitzats com a tancament hauran de dur-se a terme posant aquests objectes en contacte amb els envasos als quals estiguin destinats de manera que corresponguin a les condicions normals o previsibles d’ús.

En tots els casos serà lícit demostrar el compliment dels límits de migració mitjançant proves més severes que determinin amb precisió la quantitat total de substància (migració global) i/o de la quantitat específica d’una o més substàncies (migració específica) alliberades per la mostra. En els supòsits que un material o objecte estigui destinat a entrar en contacte repetides vegades amb productes alimentosos, la prova o proves de migració hauran de dur-se a terme tres vegades sobre una mateixa mostra d’acord amb les condicions establertes legalment usant una altra mostra d’aliment o simulante en cada prova. La conformitat d’aquest material o objecte amb els límits es controlarà sobre la base del nivell de migració que es trobi en la tercera prova. No obstant això, si existeix una prova concloent que el nivell de migració no augmenta en les proves segona i tercera i si no se sobrepassa el límit en la primera, no seran necessàries les següents.

Comercialització segura i informada

Els materials i objectes plàstics, quan estiguin destinats a entrar en contacte amb els aliments, hauran d’anar acompanyats -en les fases de comercialització que no siguin les de venda al detall- d’una declaració per escrit que certifiqui la seva conformitat amb les disposicions legals vigents (substàncies permeses o autoritzades i límits de migracions, entre altres requisits). Els receptors d’aquesta mena de productes deuran, per tant, exigir-lo per a no incórrer en una responsabilitat compartida per falta de verificació o de control sobre els materials o substàncies que adquireix per al seu procés productiu. No obstant això, exclou del que es disposa anteriorment a aquells materials i objectes plàstics que, per la seva naturalesa, és òbvia la seva utilització en contacte amb aliments o productes alimentaris.

Com a obligació complementària a l’establerta en el present Reial decret, els fabricants, transformadors i importadors de materials i objectes destinats a estar en contacte amb els aliments, hauran d’inscriure’s en el Registre General Sanitari d’Aliments, emplenar amb unes condicions específiques per a les seves indústries (instal·lacions i maquinària), personal (manipulació d’aliments) i característiques generals dels materials, objectes i els seus components. En aquest sentit, a més d’emplenar amb els requisits més específics sobre substàncies i additius autoritzats, i verificació de migracions, no es permet que els materials i objectes plàstics, en les seves condicions normals i previsibles d’ocupació, absorbeixin de l’aliment constituents que desvirtuïn la seva estabilitat o qualitat o que siguin causa de pèrdua significativa del contingut.

Tampoc permet que cedeixin a l’aliment substancies que puguin determinar una sensible contaminació organolèptica durant el temps d’utilització o comercialització d’aquells; o productes provinents d’aquests, en quantitat que signifiqui un risc per a la salut. En el supòsit dels envasos o embalatges, els materials i objectes hauran de complir els requisits necessaris per a garantir durant el temps d’emmagatzematge les exigències d’impermeabilitat que es requereixin pel producte envasat.

La normativa més específica sobre qüestions tècnic-sanitàries dels materials i objectes plàstics destinats a entrar en contacte amb els aliments estableix que hauran de comercialitzar-se degudament envasats o embalats; i etiquetatges de manera visible, clarament llegible i indeleble, amb la següent informació:

La destinació del producte “per a ús alimentari”, ja sigui mitjançant aquest esment general, una més específica o bé amb el símbol corresponent per a aquest ús i el pictograma del qual és “una copa al costat d’una forquilla”.

les instruccions per a un ús adequat del producte quan el fabricant pugui preveure que l’omissió d’informació pot suposar una incorrecta utilització.

La identificació del fabricador o del transformador, o d’un venedor, establerts dins de la Unió Europea (UE), bé sigui pel nom o la raó social o la denominació i l’adreça o el domicili social; o per la marca registrada.

Les indicacions comentades hauran de figurar, en les fases de comercialització diferents de la venda directa al públic, en els els materials i objectes mateixos; o en les etiquetes dels envasos i embalatges; o en els documents que els acompanyen. En el moment de la venda directa al públic, es permet fins i tot que la informació aparegui en un rètol que es trobi en la proximitat immediata dels materials i objectes, i bé a la vista dels compradors, a excepció d’aquella que identifiqui al fabricador, transformador o venedor establert a la UE quan no existeixin raons tècniques per les quals no pugui col·locar-se l’esment o etiqueta, ni en la fase de fabricació ni en la de comercialització, sobre els mateixos materials o objectes, o en els envasos o embalatges d’aquests.

CRITERIS SEGURS

La norma aprovada estableix cinc criteris bàsics per a acceptar un nou producte en la llista de substàncies autoritzades.

• La quantitat de substància o matèria que pugui transmetre’s al producte alimentós com la toxicitat de la substància o matèria.
• En condicions normals o previsibles d’ús de qualsevol material o objecte del qual formi part aquesta substància o matèria, no pot transmetre’s als productes alimentosos una quantitat que pugui representar un perill per a la salut humana.
• Vigilància contínua i examen quan apareguin noves informacions científiques o una nova valoració de les dades científiques existents així ho justifiquin.
• Determinació d’un límit específic de migració amb la finalitat d’evitar que se sobrepassi una dosi diària acceptable o una dosi diària tolerable per a una substància o matèria especialment. En el cas que es determini aquest límit específic de migració per a una substància o matèria, convé tenir en compte les restants fonts d’exposicions possibles.
• L’establiment d’un límit específic de migració per a una substància o matèria pot no ser el mitjà més vàlid per a protegir la salut humana. La protecció de la salut humana preval davant qualsevol altra consideració quan es determinin les accions adequades que s’hagin de preveure.

Bibliografía

• Reial decret 118/2003, de 31 de gener, pel qual s’aprova la llista de substàncies permeses per a la fabricació de materials i objectes plàstics destinats a entrar en contacte amb els aliments i es regulen determinades condicions d’assaig. BOE número 36, d’11 de febrer de 2003.
• Reial decret 1425/1988, de 25 de novembre, pel qual s’aprova la Reglamentació tècnic-sanitària per a l’elaboració, circulació i comerç de materials plàstics destinats a estar en contacte amb productes alimentosos i alimentaris. BOE número 288, d’1 de desembre de 1988.