Els ajuntaments augmenten la despesa social per als més pobres, però continuen faltant recursos

L’exclusió social és un drama que s’expandeix a mesura que es marceix l’economia: un milió i mig de famílies viuen a Espanya en infrahabitatges i hi ha més de 30.000 persones sense llar. Els seus efectes han impulsat a les Administracions públiques a potenciar els recursos per a mitigar els danys. És el cas dels ajuntaments, les partides dels quals per als menys afavorits han registrat un generalitzat increment en els cinc últims anys (en ciutats com Màlaga s’han triplicat, mentre que en altres com Pamplona, Madrid i Saragossa s’han duplicat), encara que el pressupost continua sent insuficient. La despesa en protecció social (un 20,9% del PIB) es troba sis punts per sota de la mitjana europea malgrat comptar amb una major proporció de persones amb escassos recursos (un 20% enfront del 16% europeu). Al marge de xifres estadístiques, encara queda molt per fer, tal com constata l’informe de CONSUMER EROSKI que analitza les iniciatives municipals contra l’exclusió social en 18 capitals (la Corunya, Alacant, Barcelona, Bilbao, Burgos, Còrdova, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla, València, Valladolid, Vitòria i Saragossa han estat les ciutats incloses en l’estudi).

La diversitat i heterogeneïtat dels serveis socials municipals marquen, i dificulten, la comparació. Fins i tot amb aquesta excepció, els pressupostos dedicats a Assumptes Socials ofereixen diferències substancials (convé recordar que l’atenció a les persones sense llar suposa només una petita part d’un pressupost que finança mesures destinades a persones majors, infància i joventut, famílies, dones, educació social, cooperació al desenvolupament…). A Bilbao i Pamplona, els Departaments d’Acció Social i Benestar Social van gestionar més de 40 milions d’euros (45 milions en la capital biscaïna i 43 en la capital navarresa), molt per sobre dels prop de 31 milions d’euros del consistori valencià, capital amb una població que duplica els habitants de Bilbao i quadruplica els de Pamplona. El major pressupost correspon a Madrid, que va disposar de 54 milions d’euros només en els capítols d’atenció a persones sense llar, serveis socials, emergència social i immigració. Li segueix el consistori vitorià, amb 53,2 milions d’euros de pressupost inicial. Els més ajustats corresponen als consistoris d’Oviedo (8,2 milions d’euros), Alacant (gairebé 11 milions d’euros sense comptar despeses de personal), la Corunya (més de 12 milions d’euros exclosos les despeses de personal), Granada i Còrdova (més de 14 milions cadascun).

Si es fixa com a referent el pressupost de 2004, tots els ajuntaments han augmentat de manera considerable la dotació en prestacions socials. Els creixements més cridaners s’observen a Màlaga (triplica el pressupost de 2004), i a Saragossa, Madrid i Pamplona, més del doble. La resta de ciutats van experimentar un augment del pressupost entre un 32% i un 79%, molt per damunt en tot cas de la pujada de l’IPC en aquest període, un 9,4%. El nombre de llits per als sense sostre és un altre dels indicadors d’aquestes prestacions municipals. La regla general apunta que a major grandària de la ciutat, major és la dotació. I així ho constaten els 1.246 llits a Madrid, les 948 repartides per Barcelona o el mig miler comptabilitzades en la capital valenciana i a Múrcia. En l’extrem contrari: les 40 places del centre d’acolliment municipal de Sant Sebastià, les 54 del centre integral d’atenció a persones sense llar de Pamplona (es posa en marxa aquest mateix any) o les 58 del centre municipal val·lisoletà. En la resta de ciutats estudiades, les places estan entre les 100 i els 200 llits.

Pura subsistència . La preeminència dels serveis d’informació, manutenció, primer acolliment, allotjament i higiene sobre els de reinserció soci-laboral, els formatius, o els d’atenció sanitària i psicològica és palesa. Gran part estan concertats o els proporcionen ONG (Càritas, Creu Roja) que reben de les administracions públiques subvencions en forma de dotació econòmica, material o cessió d’espais municipals. No obstant això, el desequilibri entre demanda (incrementada per la crisi econòmica) i oferta eleva la dependència de la labor de voluntaris que, de manera desinteressada, treballen amb aquestes entitats.

Menjadors socials . Els usuaris dels menjadors socials no són només persones excloses de la societat. Un alt percentatge dels qui acudeixen a aquests centres tenen habitatge propi, però travessen greus problemes econòmics i han de recórrer a ells per a poder alimentar-se. La majoria els regenten associacions benèfiques, ONG i fundacions particulars. Tots els menjadors inclosos en l’estudi són gratuïts i no suposen cap cost per als usuaris. El seu número va dels dotze de Madrid a l’únic menjador de Múrcia, Oviedo, Valladolid i Vitòria. En la majoria s’ofereixen menjar i sopar i en un de cada dos els usuaris poden triar menú per prescripció mèdica o motius religiosos. En totes les capitals estudiades, el servei roman obert tot l’any (en els llocs que no és així durant el mes d’agost o en caps de setmana es lliuren vals o menjar preparat).

Tallers d’inserció laboral . Tallers, cursos o programes tracten de facilitar la reinserció en la societat de les persones excloses. Aquestes iniciatives s’organitzen en col·laboració amb institucions, altres administracions (autonòmiques sobretot) i ONG. Tècniques de cerca i d’orientació laboral, de formació professional específica, tallers educatius (idiomes per a immigrants, alfabetització) o de millora de l’autoestima són algunes de les matèries impartides.

Ajudes econòmiques directes . Cadascuna de les normatives autonòmiques que les regula les denomina d’una forma, però es poden condensar en les rendes mínimes d’inserció social (ajuda periòdica per a cobrir les despeses bàsiques per a la supervivència d’aquelles unitats familiars que manquen de recursos econòmics suficients) i les ajudes econòmiques d’urgència (ajudes i prestacions econòmiques no periòdiques per a aprevenir situacions d’exclusió). Per a aquesta mena de prestacions, s’exigeix majoria d’edat i estar empadronat amb una antiguitat d’un any en el municipi en el qual se sol·licita l’ajuda, al que se sumen altres barems i criteris que delimiten la quantia. També se subvenciona la labor d’associacions i ONG que fan tasques d’acció social en cada municipi. El llistat de beneficiàries és ampli, encara que la majoria dels ajuntaments cita a Càritas i Creu Roja.

Albergs municipals . En gairebé tots els municipis, els albergs són privats però estan concertats entre l’Ajuntament i associacions, en la seva majoria congregacions religioses. Madrid compta amb vuit centres d’acolliment, set centres per a immigrants sense recursos i una trentena de pisos compartits per a població sense domicili ni recursos (a més del mig centenar de llits habilitats en pensions de Madrid). Després d’ella se situa Barcelona, amb 11 allotjaments municipals, i Bilbao, amb set espais gestionats per l’administració local. El servei d’higiene es presta tant en aquests albergs i centres com en edificis específics. Les pernoctacions es limiten, de mitjana, entre tres dies i una mica més d’una setmana cada mes. Els centres de Madrid van rebre el major nombre de pernoctacions (que no persones) de tot l’estudi en 2008: més de 300.000. Per als dies més freds d’hivern, els ajuntaments augmenten les places d’aquests centres o habiliten espais concrets (albergs de fred) .

* Dades oficials. Font: ajuntaments.

(1) No s’inclouen despeses de personal.

(2) A Madrid, pressupost referit només a l’atenció a persones sense llar, serveis socials, emergència social i immigració.

(3) A Oviedo, el pressupost de 2004 incloïa l’atenció a immigrants, no obstant això, s’ha creat un nou departament encarregat dels immigrants, la qual cosa ha provocat un descens de la quantia de 2008 i 2009.

(4) A Vitòria, el pressupost 2009 és inicial i el de 2008 l’executat.

Veure l’informe complet