“Em va trepitjar les meves coses, em va escopir i em va cridar gos” (Saúl, 38 anys). “Uns joves em van agredir amb pedres i ampolles” (Manuela, 42 anys). “Mentre dormia en el meu cotxe, em van llançar una burilla” (Pedro, 51 anys). Aquests són testimoniatges reals de persones que manquen d’una llar i sofreixen per això la violència de la irracionalitat. Són víctimes dels denominats delictes d’odi, “un acte criminal motivat per la intolerància cap a un determinat grup de persones”, assenyala Maribel Ramos, coordinadora de l’Observatori de Delictes d’Odi contra Persones Sense Llar, Hatento. Aquest observatori pretén visibilizar i condemnar aquests fets per combatre’ls. Fins a un 51% de les persones sense llar ha sofert algun tipus d’agressió. El preocupant és que els delictes contra elles, més quan són d’odi, “no ocorren en el buit, sinó que són la manifestació violenta d’un prejudici que és acceptat socialment, en major o menor mesura”, adverteix Maribel Ramos.
“Un 11,46% de les dones sense llar haurien sofert agressions sexuals”Segons l’enquesta a les persones sense llar de l’Institut Nacional d’Estadística en 2012, s’estima que un 51% haurien estat víctimes d’algun tipus de delicte o agressió durant la seva història de sinhogarismo, aconseguint un 20,81% les persones que haurien estat agredides. Aquestes dades són similars als observats en alguns recomptes realitzats en ciutats concretes. En el recompte fet al País Basc en 2012, del conjunt de persones enquestades al carrer i als centres d’allotjament, més de la meitat (58,3%) van referir haver estat víctimes d’algun delicte o conducta antisocial lligada a aquesta circumstància. En el cas de Madrid, en el mateix any, un 47,1% de les persones entrevistades van afirmar haver estat víctimes d’algun tipus de delicte al llarg del seu temps d’estada al carrer.
De forma general, el percentatge de dones sense llar que haurien estat víctimes d’algun tipus de delicte és cinc punts inferior al dels homes. No obstant això, mentre que un 11,46% de les dones haurien sofert agressions sexuals, en el cas dels homes aquest percentatge es redueix al 0,77%. També s’identifiquen diferències en el cas de les estafes, de manera que un 19% d’elles haurien estat estafades enfront del 13% d’homes.
“Els delictes d’odi contra persones sense llar són la manifestació violenta d’un prejudici acceptat socialment”
Els delictes d’odi constitueixen un acte criminal motivat per la intolerància cap a un determinat grup de persones. Perquè puguem qualificar un comportament delictiu com a delicte d’odi, han de confluir dos requisits. D’una banda, el comportament ha de ser un delicte tipificat com a tal en el Codi Penal, com un tracte vexatori, una agressió física, un robatori, etc. D’altra banda, la motivació del delicte ha de basar-se en un prejudici cap a un determinat grup o col·lectiu social. Aquest segon requisit és el que diferencia els delictes d’odi d’uns altres. Les víctimes dels delictes d’odi són seleccionades en funció del que representen i no tant per qui són, de manera que la víctima podria ser intercanviada per qualsevol altra persona amb la qual comparteixi la característica cap a la qual es dirigeix la intolerància i el rebuig de l’agressor. És igual que siguin Pedro, Saúl o Manuela, la qual cosa les fa el blanc de la violència és ser persones sense llar.
Observem dos obstacles fonamentals en la persecució i penalització dels delictes d’odi contra les persones sense llar. D’una banda, el sinhogarismo o la situació socioeconòmica de les víctimes no és considerat pel nostre Codi Penal com una característica que situï a les persones en una situació d’especial vulnerabilitat enfront dels delictes i que, per tant, requereixi d’una major protecció per part de la nostra legislació penal. D’aquesta forma, mentre que el racisme i la xenofòbia o la LGTBfobia són considerades circumstàncies agreujants, l’aporofobia o odi a les persones pobres, no té aquesta consideració penal.
D’altra banda, les persones sense llar denunciarien aquest tipus de delictes en menor mesura que altres col·lectius. Els processos d’exclusió social operen desempoderando a les persones que els sofreixen, de manera que la vulneració dels drets acaba acceptant-se com a part del dia a dia, considerant-se dins de la dinàmica de sinhogarismo i perdent-se la confiança en la possibilitat d’actuar contra la injustícia. Aquest fenomen es veu reflectit en les dades que recull el Ministeri de l’Interior en el seu “Informe sobre l’evolució dels delictes d’odi a Espanya“, de 2013. Aquest informe inclou les xifres registrades mitjançant el Sistema Estadístic de Criminalitat, que recull els fets comptabilitzats per Guàrdia Civil, Cos Nacional de Policia, Mossos d´Esquadra, Policia Foral de Navarra i Policies Locals. Les dades de 2013 llancen una quantitat total d’1.172 delictes d’odi registrats. No obstant això, l’informe solament recull quatre delictes d’odi contra persones sense llar.
“L’imaginari social i col·lectiu situa més a les persones d’escassos recursos en l’àmbit delictiu, que com a potencials víctimes de la delinqüència”
Els delictes d’odi no ocorren en el buit, sinó que són la manifestació violenta d’un prejudici que és acceptat socialment, en major o menor mesura. L’aporofobia es reflecteix en la culpabilització de les pròpies persones sense llar per la seva situació d’exclusió i pobresa. També s’observa en la distància simbòlica que s’estableix entre el “nosaltres” i els “altres, els pobres”. Finalment, l’aporofobia es visibiliza i es transmet a partir de l’imaginari social i col·lectiu que relaciona a les persones d’escassos recursos amb la delinqüència, situant-les en major mesura en aquest espai delictiu abans que com a potencials víctimes de la mateixa.
Sens dubte, aquesta idea incrementa la vulnerabilitat de les persones excloses, en general, i de les persones sense llar, en particular. Si pensem que les persones sense llar ens van a robar o agredir, quin grau de versemblança li donarem al seu testimoniatge com a víctima? Quan el delicte d’odi s’ha comès contra una persona membre d’un grup especialment estigmatitzat, la culpabilització de la víctima pot influir, fins i tot, en el procés de recerca. D’aquesta forma, s’està enviant un missatge a les comunitats afectades que no facilita la confiança en el sistema policial i judicial.
Aquest Observatori pretén conjuminar les forces, el coneixement i els recursos de diverses organitzacions d’atenció a persones sense llar i de defensa dels drets humans per generar un coneixement fiable sobre aquest tema i poder actuar contra els delictes d’odi. Per a això, ens hem plantejat diverses línies d’actuació, com són la recollida de dades sobre incidents i delictes d’odi que sofreixen les persones sense llar, la formació per a professionals, la realització de campanyes de sensibilització i trobades per apropar la realitat d’aquesta problemàtica a la ciutadania.
“Ser víctima d’un delicte d’odi implica ser despullat de la nostra identitat com a ciutadà o ciutadana”Els delictes d’odi contra les persones sense llar són una vulneració flagrant dels drets humans i suposa un dels majors atemptats contra la dignitat de les persones. Ser víctima d’un delicte d’odi implica ser despullat de la nostra identitat com a ciutadà o ciutadana, ja bastant minvada per la violència estructural que implica el propi fenomen del sinhogarismo. Una societat democràtica no pot permetre’s abandonar més enllà dels marges a part de la seva ciutadania. Despullar-nos dels prejudicis contra les persones sense llar, apropar-nos a la seva realitat, recolzar a les organitzacions que estem treballant en la defensa dels seus drets i denunciar qualsevol tipus d’agressió contra les persones sense llar de la qual siguem testimonis són les formes en les quals ens podem implicar.
L’Observatori Hatento ha pogut constituir-se gràcies al suport del Mecanisme Financer de l’Espai Econòmic Europeu (EEAGrants), els estats del qual donants són Islàndia, Liechtenstein i Noruega, a través del Programa de Ciutadania Activa de la Plataforma d’ONG d’Acció Social. Actualment estem mantenint contactes amb diferents organismes públics, amb l’objectiu d’articular mecanismes de col·laboració i cooperació amb les institucions implicades en la garantia i defensa dels drets de les persones sense llar i la persecució dels delictes d’odi.
