Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Entrevista

“No necessitem aliments funcionals”

José Manuel López Nicolás, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Murcia
Per EROSKI Consumer 23 de novembre de 2019
JoseManuelLopezNicolas

José Manuel López Nicolás és un dels majors experts en aliments funcionals d’Espanya. Amb més de 100 publicacions en revistes científiques, aquest catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Múrcia porta tota la seva vida professional analitzant l’efectivitat d’aquests productes a través de l’evidència científica. En aquest article, aquest especialista ens explica com es dissenyen els aliments funcionals. I en aquesta entrevista parlem amb ell sobre les característiques d’aquests productes, les estratègies de la indústria per promocionar-los i el paper dels consumidors.

Durant anys vostè ha desmuntat un darrere l’altre els aliments funcionals. Ha creat la indústria una necessitat en el consumidor?

Jo solament pretenc informar al consumidor del que diuen les evidències científiques. La necessitat de consumir aliments funcionals ni existia abans ni existeix ara. No conec ni un solament d’aquests productes que sigui necessari –excepte els sense lactosa o sense gluten per als intolerants–. Tot el que poden aportar ho tenim en una dieta saludable i a molt menor preu.

S’aprofita la indústria de l’ultraprocesado d’aquestes declaracions?

Clar. La clau està en el “absurd nutricionismo”, el corrent que permet que un aliment publiciti certes propietats basant-se en alguns dels ingredients que conté, però sense tenir en compte la resta de components. Un producte ultraprocesado ric en sal, sucre o greixos no saludables pot dir que ajuda al sistema immunitari per la sola presència d’una quantitat ridícula de vitamina B6, que ni ens fa falta ni ho converteix en més saludable. Però pot ser pitjor. Una beguda energètica és un aliment funcional que, per la presència d’algun micronutriente innecessari, pot declarar infinitat de propietats saludables. No obstant això, també pot arribar a tenir 75 g de sucre, el triple de la ingesta diària recomanada per l’Organització Mundial de la Salut. Una aberració.

Què canviaria de la legislació?

L’etiquetatge ha de residir en el valor nutricional del producte acabat i no dels components individuals. Alguna cosa semblat al que es va fer amb Nutri-Score, però perfeccionat. També prohibiria a famosos i a societats mèdiques donar el seu aval a productes o teràpies que no demostrin la seva eficàcia i evitaria que algunes institucions científiques prestessin el seu logo a dubtosos aliments funcionals o complements alimentosos. I, per descomptat, multaria exemplarment a aquells que no compleixin la llei.

Cap a on creu que evolucionarà aquest mercat?

No crec que vagi a canviar. La gent busca comoditat a l’hora de nodrir-se i aquest tipus d’aliments, que no necessiten de cap preparació culinària, publiciten que aporten innombrables propietats beneficioses per a la salut quan en realitat no és així. La seva facturació és cada vegada major a tot el món i, si no s’apliquen les mesures necessàries, arribaran a desbancar del mercat a molts productes saludables que no tenen un etiquetatge tan agressiu.

Estan els consumidors correctament informats sobre aquests aliments?

La població no té ni idea dels trucs legals que empren la majoria de les empreses que elaboren aliments funcionals, i per això es consumeixen tant. Però és normal que no ho sàpiguen. Se suposa que hi ha una legislació i uns organismes que ens protegeixen. Desgraciadament no és així. S’hauria d’exigir, d’una banda, una legislació molt més dura i, per una altra, una aplicació correcta de les lleis ja existents. Hi ha ocasions en les quals bastaria amb aplicar la legislació vigent.

És famosa l’estratègia de col·locar un asterisc –afegir en lletra petita les reserves d’un benefici–, però, a quin més trucs ha d’enfrontar-se el consumidor?

L’estratègia de l’asterisc no és l’única. Els productes “sense” so també aliments funcionals i l’estratègia de la por que empren, basant-se en l’escassetat de coneixement científic de molta població i en campanyes alarmistes, els està donant resultat.

Per què funcionen eslògans com “sense ingredients químics”, “sense additius” o fins i tot “sense porqueries”?

Perquè la por ven i la gent es deixa portar per el “per si de cas”. Una altra dels paranys consisteix en no publicitar cap propietat saludable (perquè no porten cap ingredient que ho permeti) però posar dibuixos en els envasos que facin creure al consumidor que sí la tenen. Hi ha begudes destinades a esportistes que no posseeixen cap ingredient amb una propietat saludable autoritzada, però en l’envàs es veuen sabatilles o roba esportiva. Una altra de les estratègies és posar en els envasos de productes insaludables els logos de societats mèdiques o nutricionistes per fer l’efecte que són bons, quan en realitat no ho són.

El consumidor ha de témer a aquests aliments?

El que no siguin necessaris no significa que ens vagin a enverinar. Els seus ingredients no són tòxics, ni molt menys. Han passat tots els controls que exigeixen les autoritats oficials. No obstant això, una alimentació basada en el consum abusiu d’aquests aliments (que és la situació actual) dona lloc a situacions de malnutrició extremes. Això és el que cal témer.

Se li ocorre algun cas en el qual sí fos útil un aliment funcional?

Si no segueixes una alimentació equilibrada vas a tenir manca en alguns nutrients. Els productes funcionals et poden proporcionar aquests nutrients. No obstant això, la majoria d’aquests aliments tenen en la seva composició altres ingredients poc recomanables, per la qual cosa la balança és desfavorable. La meva conclusió, després de tants anys investigant-los, és que no hauríem de consumir-los.

Segueix a Consumer en Instagram, X, Threads, Facebook, Linkedin o Youtube