Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Poble petit en venda: què es compra en realitat?

La idea és temptadora, encara que abans convé sospesar les condicions, la legislació i els inconvenients
Per Laura Caorsi 17 de febrer de 2010
Img pueblo
Imagen: Alex Castella

Comprar un poble sencer per menys del que val un pis. Amb aquesta atractiva consigna, els promotors immobiliaris intenten obrir un canal nou en el sector. El ventall d’opcions és molt ampli, però les poblacions no es poden adquirir per llei, sinó un conjunt d’edificacions privades reunides en un mateix lloc. Són petits nuclis rurals, abandonats o amb pocs habitants, els immobles dels quals estan en ruïnes o en avançat estat de deterioració. Per la seva antiguitat i ubicació, aquests enclavaments compten amb algun edifici amb valor històric o arquitectònic -com a castells, esglésies o ermites-, encara que també n’hi ha més senzills. Com a dada orientativa, hi ha més de 500 llogarets en aquestes condicions.

Només edificacions privades

El poble de Lacasta, a la província de Saragossa, és el precedent més conegut d’aquesta mena de transaccions. Es va posar en venda fa dos anys i va tenir un gran impacte mediàtic. Quan l’oferta va sortir a la llum, les càmeres de televisió de diferents cadenes van enfocar cap a les escasses cases, els corrals, el paller, les restes del castell i les 30 hectàrees de terreny rústic que es venien per 189.000 euros. I, com aquest, hi ha hagut uns altres, fins i tot més econòmics. Per a mostra, Oteruelo d’Ocón, a La Rioja, on s’oferien onze edificacions del nucli urbà i 5.000 metres quadrats de terreny a canvi de 176.000 euros.

L’oferta sembla tan bona que porta a preguntar-se si és real o, almenys, on està el truc. Sorgeixen dubtes sobre els avantatges i inconvenients del negoci o a qui es dirigeixen aquestes propostes. Però l’assumpte fonamental és esclarir si es pot comprar un poble, ja que com a tals no es venen i, per llei, no es poden adquirir. Qualsevol nucli de població, encara que estigui deshabitat, es compon de béns privats i públics. La Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) indica que tot ben públic no és alienable. És possible comprar diversos immobles en un llogaret, fins i tot comprar-los tots, però sempre hi haurà zones de caràcter públic amb jurisdicció municipal, autonòmica o estatal. I aquestes no estan en venda.

És possible comprar tots els immobles d’un llogaret, però sempre hi ha zones de caràcter públic que no estan en venda

Aquest aclariment és de gran importància. Quan una empresa, un consorci o un particular posa a la venda un poble, en realitat, ofereix un conjunt d’edificacions privades reunides en un mateix lloc. A vegades, són tots els solars i els immobles que hi ha en peus. Altres vegades, són la majoria. Per aquest motiu, de manera col·loquial, es parli de comprar un poble sencer. Però la FEMP insisteix que, des del punt de vista jurídic, és impossible que una persona es converteixi en propietària d’una població, per molt derruïda, apartada o deshabitada que estigui. Fins i tot quan un petit llogaret ha deixat de tenir ajuntament i passa a pertànyer a un altre municipi o pedania, qui adquireixi els immobles del lloc haurà de cenyir-se a les normatives vigents del consistori que correspongui.

Perfils de comprador

Per curiós que sembli, hi ha compravendes d’aquest estil perquè hi ha persones interessades, encara que no totes fan el pas final. L’interès que desperten aquestes propostes immobiliàries és altíssim. Tant que, en alguna ocasió, els venedors s’han vist desbordats per les trucades i els correus dels possibles compradors. No obstant això, l’interès inicial o el somni del poble propi és molt diferent als fets. Encara que tinguin el capital necessari o puguin reunir els diners, adquirir un llogaret abandonat suposa llançar-se a una aventura costosa ja que, una vegada comprats els immobles, com a mínim farà falta rehabilitar-los. I aquesta segona fase no és gratuïta.

Entre els perfils habituals de comprador destaquen els inversors immobiliaris i els particulars amb un projecte concret de negoci. Els primers centren el seu interès en la compravenda: adquireixen per separat un bon nombre de propietats i, després, les venen com un paquet urbanístic. Els particulars, per contra, se senten atrets pel conjunt i les seves possibilitats. Orienten les seves expectatives al sector turístic o als projectes socials i ecològics, com les comunitats naturistes, els horts orgànics, els balnearis i cases rurals o els centres de meditació. L’agroturisme està de moda i les propostes rurals “antiestrés” funcionen.

Entre els perfils més usuals de comprador destaquen els inversors immobiliaris i els particulars amb un projecte concret de negoci

Un exemple molt conegut i pròxim -encara que fora de les fronteres-, és el del prestigiós xef Alain Ducasse, qui va adquirir un petit conjunt urbà en Bidarray (França) i va reconstruir tots els immobles per a fundar allí mateix un hotel. Des de llavors, les antigues cases funcionen com a allotjament i una d’elles, la més gran, com a recepció i restaurant. Projectes com aquest són viables, però requereixen molts diners. Altres persones interessades a comprar són els qui tenen un gran poder adquisitiu, troben un poble abandonat que els agrada i decideixen reconstruir els seus edificis per a ús personal, no lucratiu.

Uns altres encaren l’adquisició com una inversió a llarg termini, ja sigui per a intentar rehabilitar el poble, per a llegar aquest bé a la família o per a vendre’l més endavant si es revaloritzen els terrenys. D’altra banda, moltes vegades són els propis veïns o ex veïns d’un llogaret els qui comencen a comprar algunes cases i acaben convertits en els únics amos. Aquest cas és freqüent i no passa tant pels diners com per la part afectiva: els antics habitants d’un poble intenten així evitar que desaparegui.

Avantatges i desavantatges

Determinar els beneficis de comprar un poble és senzill. Pels mateixos diners que costa un pis de grandària mitjana a la ciutat, poden adquirir-se diversos immobles de majors dimensions i, fins i tot, restaurar un d’ells per a transformar-ho en una llar. Més espai, més terrenys, qualitat de vida en un entorn natural i, a més, la possibilitat de trobar-li una sortida comercial.

No és tan fàcil, no obstant això, resumir les contraprestacions. Com a primera qüestió, cal tenir en compte que no tots els enclavaments valen. La majoria té problemes d’accessibilitat: estan fora de l’abast, queden lluny d’altres nuclis urbans o els camins per a arribar fins al lloc són dolents. Al seu torn, quan un llogaret porta molts anys deshabitada, el més probable és que s’hagin comès petits saquejos i furts de teules, bigues de fusta antigues o pedres. Molts pobles abandonats es troben reduïts a enderrocs i, tret que el comprador només vulgui els terrenys, l’estat de conservació dels immobles és un factor decisiu.

Els pobles abandonats rares vegades compten amb subministraments elèctrics o tenen servei de sanejament

El tipus d’edificacions i l’entorn exerceixen un paper fonamental. Sempre és més fàcil vendre pobles que comptin amb algun atractiu arquitectònic o històric, ben situats, que gaudeixin d’un clima favorable i, sobretot, amb possibilitats reals de comptar amb els serveis bàsics. No obstant això, no tots compleixen aquests requisits, ni tan sols l’últim, que és el més important. Els pobles abandonats rares vegades disposen de subministraments elèctrics o servei de sanejament, ja sigui perquè van quedar deshabitats o perquè mai els van tenir. Tampoc hi ha connexió a la xarxa telefònica i, per la seva ubicació, els mòbils no sempre tenen bona cobertura.

Al principi, aquestes condicions poden interpretar-se com un factor positiu, una manera de combatre l’estrès o una volta als orígens i a la Naturalesa, encara que en ple segle XXI la idea de viure sense llum, sense aigua potable i sense telèfon resulta poc falaguera. Si l’objectiu és que hi hagi cert grau de confort i habitabilitat, caldrà aconseguir que els edificis no siguin l’equivalent a unes tendes de campanya de pedra. Els ajuntaments, per llei , estan obligats a brindar certs serveis, com el cablejat elèctric i el clavegueram, per la qual cosa caldrà dirigir-se al consistori responsable i concretar les seves obligacions. A partir d’aquí, serà responsabilitat del propietari continuar amb la connectivitat i les obres.

L’excepció a aquesta regla es dóna quan els ajuntaments tenen especial interès a revitalitzar una zona. Si bé els municipis, en general, prefereixen aquesta opció a invertir en nous projectes, també pot ocórrer que l’enclavament en qüestió tingui possibilitats de progrés i benefici col·lectiu si es conjuminen els recursos privats i públics. Aquesta sinergia no és estranya. El seu màxim exponent és la concessió municipal d’ajudes i beneficis a particulars per a fomentar la repoblació dels nuclis que es queden sense gent. Rejovenir l’edat mitjana dels habitants, donar un nou impuls al comerç o evitar que les escoles es tanquin són tres metes molt clares dins d’aquesta mena d’iniciatives.

Segueix a Consumer en Instagram, X, Threads, Facebook, Linkedin o Youtube