El Tribunal de Justícia de la Unió Europea no obliga als seus països membres a lliurar visats humanitaris a les persones que desitgen entrar al seu territori amb la intenció de demanar asil, i fins i tot a risc de sofrir tortures o amenaces als seus països d’origen. El fet que sigui una decisió de cada Estat sobre la base del seu Dret nacional ha provocat la negació de molts països a atorgar-los. La lenta reubicació i reasentamiento de les persones refugiades es veu perjudicada per la falta d’un reglament d’asil comunitari. En aquest article s’explica com és el dret d’asil a Europa i Espanya i de quina manera les ONG pertanyents a la xarxa Migreurop denuncien que amb aquesta determinació s’estan posant en risc els drets de les persones migrants.
Dret d’asil a Europa
Encara que se segueix avançant cap a un sistema europeu comú d’asil amb un estatut uniforme de protecció subsidiària i procediments comuns, encara queda molt per fer pel que fa al reglament d’asil comunitari. I és que la justícia comunitària no impedeix que puguin expedir-se visats humanitaris, però atorga a cada Estat la facultat de triar si ho fan o no seguint els seus propis criteris, la qual cosa està facilitant la seva negativa. De fet, amb els últims esdeveniments succeïts a Bèlgica es posa de manifest la necessitat d’un visat humanitari obligatori.
L’Oficina d’Estrangeria belga va negar fa poc el visat humanitari a un matrimoni i els seus tres fills, originaris d’Alep. Al·legaven que temien sofrir persecució religiosa per la seva condició de cristians i que les seves vides corrien perill després que un dels seus membres fos segrestat, copejat i alliberat després del pagament d’un rescat. La família va impugnar la denegació, perquè no s’estava respectant la Carta dels Drets Fonamentals de la UE i el Conveni Europeu de Drets Humans que imposa als Estats garantir el dret d’asil. El màxim tribunal de la Unió Europea va considerar que aquesta família pretenia aconseguir un permís a Bèlgica per més de 90 dies.
Els Estats membres de la UE no estan obligats a concedir visats humanitaris
Amb aquesta sentència, el Tribunal de Luxemburg ha pres una decisió que pot marcar el futur migratori de la UE. Els Estats membres no estan obligats a concedir visats humanitaris a les persones que vulguin entrar al seu territori per sol·licitar asil. Els països podran concedir aquest permís de 90 dies a demandants que estiguin en perill però mai de manera obligatòria.
Malgrat l’assoliment que va suposar el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), que exigia a la Unió que adoptés mesurades sobre asil d’acord a la Convenció de 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats, es requereixen més mesures per aconseguir objectius com l’estatut uniforme d’asil vàlid en tota la UE.
Dret d’asil a Espanya
Durant 2016 Espanya va oferir protecció a 6.855 sol·licitants d’asil, dels quals 6.215 fugien del conflicte sirià (el 90%). L’any anterior solament es van acceptar 1.020 peticions. Aquest increment ha suposat multiplicar per sis les resolucions favorables, encara que al seu torn el nostre país està negant el dret d’asil de les persones que fugen d’altres guerres o persecucions.
El Govern d’Espanya ha limitat al màxim la protecció d’els qui procedeixen de països diferents a Síria. És el cas de les sol·licituds d’Ucraïna o Mali, que es van congelar en 2015.
Espanya ha limitat al màxim la protecció d’els qui procedeixen de països diferents a Síria
Segons l’Eurostat , l’any passat es van rebre al nostre país un total de 15.755 demandes d’asil, el nombre més alt de l’última dècada; és a dir, tres sol·licituds per cada 10.000 habitants. No obstant això, aquesta és una xifra relativament baixa pel que fa als prop d’1,2 milions de sol·licituds que es van presentar al conjunt de la Unió Europea.
Espanya solament representa l’1,3% de sol·licituds de tota la comunitat europea, però tampoc aconsegueix donar resposta a totes elles. A la fi de 2016 l’Executiu ja acumulava 20.370 sol·licituds d’asil sense resoldre. Els principals països de procedència de les persones que van buscar asil a Espanya durant l’any passat van ser Veneçuela (3.960), Síria (2.975) i Ucraïna (2.570).
Les organitzacions de Migreurop a Espanya (Andalusia Acull, Associació Elín, Associació Pro Drets Humans Andalusia, APDHA, Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, CEAR, i Federació SOS Racisme) denuncien que aquestes propostes posen en risc els drets de les persones migrants que viuen a Europa.
Com afirma CEAR, davant la crisi humanitària que s’està vivint en el qual una de cada 34 persones que van intentar aconseguir Europa en 2017 mor ofegada en el Mediterrani, la Comissió Europea impulsa una estratègia per a una expulsió massiva. A més, reforça l’externalización de fronteres i el condicionament de l’ajuda al desenvolupament signant acords amb tercers països de devolució, com el rubricat en dates recents amb Afganistan o el plantejat amb Líbia perquè s’encarreguin de la contenció dels fluxos migratoris.
Les cinc entitats afirmen que “és lamentable com la UE sembla voler rebutjar a qualsevol preu a les persones que busquen un lloc segur a Europa i no sembla importar-li gens ni mica que més de 5.000 d’elles perdessin la vida el passat any”.
