Claustrofòbia

Les fòbies es caracteritzen per una por irracional davant una circumstància o situació determinada. Quan aquesta por es presenta com a conseqüència de sentir-se atrapat en un espai petit, o que es percep com a tal, es denomina claustrofòbia. Un problema que afecta aproximadament el 5% de la població i que es classifica dins de les denominades fòbies específiques, és a dir, aquelles que descriuen la por a una cosa concreta.

Qui la pateix evita situacions tan comunes com utilitzar un ascensor, travessar un túnel, viatjar amb metro, autobús o avió, quedar-se tancat en una habitació petita i, fins i tot, hi ha qui es nega a suportar proves mèdiques com un TAC, que requereix immobilitat absoluta durant diversos minuts en màquines d’ajustades dimensions. «Són capaços de buscar qualsevol alternativa per a no haver d’afrontar la seva por», assevera Juan Romeu, especialista en neurologia i psiquiatria del Gabinet Mèdic Psicològic de Barcelona i pertanyent al Cos Facultatiu de la Clínica Quirón.

És molt probable que una persona que pateix episodis de claustrofòbia pugui haver experimentat abans una situació traumàtica que li condueix a evitar escenaris similars. Per exemple, és freqüent que es neguin a utilitzar un ascensor els qui s’han quedat atrapats en algun moment de la seva vida en un altre sense tot just aire per a respirar, més si es va tallar el subministrament elèctric. Però no totes les experiències desagradables són viscudes per cada persona de la mateixa manera ni deixen la mateixa petjada. Que en un futur es desenvolupi aquest temor irracional a repetir-la, per tant, pot dependre d’altres factors.

Alguns especialistes afirmen que la claustrofòbia es produeix per causes hereditàries, com una espècie de trastorn genètic que es transmetria de generació en generació. Una teoria amb la qual no tots estan d’acord i que respon, segons explica Verónica Guillén, psicòloga del gabinet de Psicologia Previ, de València, al fet que «alguns pares transmeten als seus fills missatges d’ansietat i els traslladen, sense adonar-se, les seves pròpies fòbies».

Són diverses les teories, però en la pràctica la majoria coincideix a afirmar que qui pateix de claustrofòbia no sempre tem a l’espai tancat en si, sinó que pateix la mateixa por, a vegades més, a les possibles conseqüències negatives que pugui provocar. «És molt freqüent que es temi més sofrir un atac d’ansietat que quedar-se penjat en un ascensor», assenyala Guillén. Precisament, és en aquests casos quan el tractament pot complicar-se perquè les pors es multipliquen i les fòbies, també. És com si a més de tenir por a un gos, ens aterrís pensar que ens pot mossegar i contagiar-nos la ràbia.

La majoria de les fòbies tenen uns símptomes comuns que, en el cas de la claustrofòbia, també es repeteixen. Els més habituals són boca seca, palpitacions, sensació d’ofec, suor freda, nàusees, pols accelerat, malestar, fogots i temor; pràcticament els mateixos que es presenten en una crisi d’ansietat o d’angoixa. A més, sovint es produeix també una respiració ràpida, anomenada hiperventilación, que segons descriu Juan Romeu «arriba a provocar un excés d’eliminació de CO₂ i alcalosis sanguínia». Aquestes alteracions poden donar lloc a formigueig i espasmes musculars, especialment en el rostre i a les mans.

«L’ansietat és una reacció d’alarma davant el desconegut, la resposta de la qual és doble», explica Romeu. D’un costat, psíquica, «de preocupació o impaciència» i física, caracteritzada per la múltiple activació de l’organisme com a defensa davant l’imprevist. «El cervell posa en marxa la resposta d’ansietat com un estat de summa vigilància, d’alerta crispada, al mateix temps que, a través de descàrregues d’adrenalina, prepara al cos per al que pugui ocórrer», completa Romeu.

És aquesta descàrrega d’adrenalina la que provoca els símptomes citats i causa uns altres com l’augment de la pressió arterial o la contracció d’alguns esfínters, que pot anar aparellat amb la necessitat d’orinar o de defecar. Tots ells solen presentar-se davant qualsevol situació que impliqui romandre en un espai reduït i poden derivar, segons la seva intensitat, en un atac de pànic. Això és el que ocorre quan una persona sofreix claustrofòbia en l’aigua. «Pot ocórrer que quan algú practica busseig, més que sentir una sensació de llibertat, se senti tancat i, en veure’s envoltat d’aigua i a certa profunditat, l’ansietat es converteixi en un atac de pànic», descriu Verónica Guillén.

En general, els símptomes remeten quan s’acaba la situació que els va provocar, però és important controlar-los i superar-los per a evitar que la persona pugui resultar danyada. «No tots els estats d’ansietat cursen amb tots aquests símptomes», matisa Romeo. No obstant això, «un 3% o 4% de la població general sofreix les anomenades crisis d’ansietat o de pànic, que provoquen una intensa commoció en qui les pateix, amb una greu sensació d’estar perdent el control o fins i tot d’estar morint-se».

Pot ocórrer també que els símptomes de la claustrofòbia s’agreugin quan la persona els pateix en públic, en una situació difícil o incòmoda, i hagi d’enfrontar-se a la sensació de vergonya que pugui sentir perquè els altres li miren o senti que fa el ridícul. És llavors quan s’afegeix el fenomen anomenat agorafòbia, que a més d’utilitzar-se per a referir la por als espais oberts s’empra, segons Romeu, per a definir la por i l’ansietat que apareixen, de manera patològica, quan un està en algun lloc d’on és difícil sortir per a trobar ajuda si aparegués la crisi d’ansietat.

La claustrofòbia es cura, però per a això, segons afirma Verónica Guillén, és necessari acudir a un psicòleg. «Si la claustrofòbia és una fòbia senzilla, coneguda com a fòbia específica, es classifica dins dels trastorns d’ansietat i no necessita fàrmacs per a curar-se», explica. Només es recorre als medicaments quan la claustrofòbia es produeix alhora que altres trastorns greus com la depressió, situació en la qual es precisaria de la intervenció d’un psiquiatre. «Si no, només és un problema», matisa.

Juan Romeu també comparteix aquesta idea i insisteix que quan la claustrofòbia no s’associa amb cap altra fòbia o complicació és fàcil de curar. No obstant això, reconeix que cal anar amb compte perquè la claustrofòbia a vegades es confon amb la por de tenir un atac d’ansietat, «que és una altra fòbia i requereix un altre tractament». Abans de posar-se en mans d’un especialista, afegeix, les persones afectades solen desenvolupar tècniques d’evitació. «Eviten aquella situació que saben que els provoca la fòbia, fins que algú volgut els demana que l’afrontin o es troben obligats a fer-ho», subratlla. És el cas d’algú que té por de volar i ha de viatjar d’urgència des de la península a les illes. En casos així, «segur que agafarà l’avió», apunta el psiquiatre.

El tractament per a superar una claustrofòbia consta principalment de dues parts: informació i exposició. «Primer es facilita al pacient tota la informació que necessita sobre la claustrofòbia i el seu origen, i després es recreen aquelles situacions que donen lloc a la fòbia», indica Guillén. Es tracta que el pacient diferenciï els conceptes de por, ansietat i fòbia, i entengui les causes que els provoquen, alhora que se li ensenyen tècniques de relaxació i de control del pensament, per a recordar tranquil·lament la situació temuda.

«Aquesta és la forma lenta, però les fòbies es poden superar també de manera ràpida», defensa Romeu. «Es tracta de col·locar a la persona en una situació de màxima ansietat i esperar que s’extingeixi per esgotament». Per exemple, cita, una persona amb fòbia als ascensors és situada en un d’ells juntament amb el terapeuta i «és alliçonada a consumir la seva ansietat fins que aquesta desaparegui per complet». L’ansietat despertada per una situació sol baixar al 50% en la primera hora, al 20% en la segona hora, i extingir-se per complet durant la tercera hora. Si es combinen tècniques de relaxació és factible reduir el procés a poc més d’una hora. «D’aquesta forma, la persona aprèn que és possible conviure amb les situacions més temudes i, a partir d’aquí, regular les seves pors irracionals», assegura.

D’altra banda, les noves tecnologies també han irromput en el món de la psicologia. La realitat virtual és una tècnica cada vegada més utilitzada per a aquests trastorns. La primera experiència es va dur a terme en el Centre Mèdic Delfos-Sitec de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat Jaume I, de Castelló. La metodologia es va aplicar de manera experimental per a submergir als pacients progressivament en les situacions que els provocaven la por, però ha estat estesa per altres professionals com els del Centre Previ. «Podem crear quantes situacions imaginem», compte Romeu. Gràcies a la realitat virtual es pot recrear un ascensor, un túnel o una habitació, en la qual a poc a poc es baixen les persianes i cada vegada s’aconsegueix més foscor. El psicòleg observa com reacciona la persona claustrofòbica i l’ajuda a superar la situació que li provoca ansietat. Es tracta d’un tractament «més breu i menys agressiu», explica un dels psicòlegs del centre.

En concret, aquest sistema de realitat virtual pot ajudar el pacient a superar el seu problema en tot just sis sessions quan la fòbia no es complica amb altres trastorns, segons Verónica Guillén, encara que amb el sistema de teràpia convencional poden bastar una desena de sessions d’una hora de durada. L’important és tenir ganes de curar-se, recorden en Previ: «No totes les persones amb claustrofòbia busquen ajuda professional per a superar el seu problema». Moltes manegen el seu problema evitant activament les situacions que impliquin tancament, la majoria desconeixen que aquest problema pot arribar a desaparèixer amb un tractament apropiat i uns altres solen buscar ajuda especialitzada només quan el seu problema interfereix d’una manera notable en la seva vida, en el seu treball, en la seva família o en les seves relacions socials. Finalment, molts claustrofòbics s’han resignat i han après a viure amb el seu problema.