Els avis espanyols temen que després de cuidar fills i nets durant la seva vida “ningú es preocupi de cuidar-los a ells” si ho necessiten, segons es dedueix de l’estudio “Avis i àvies… per a tot. Percepcions entorn de l’educació i la cura dels nets”, realitzat per la Fundació d’Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD) i Obra Social de Caja Madrid.
Les conclusions d’aquesta recerca qualitativa, presentada ahir a Madrid, indiquen que els avis i àvies se senten dividits entre el gaudi que els produeix poder passar temps amb els seus nets i l’excessiva responsabilitat que exigeix la seva cura i educació. En aquest sentit, la classe social pot ser la que marqui la diferència entre el gaudi dels nets o l’exigència “” de cuidar dels menors ja que, segons l’estudi, en les famílies on els recursos econòmics són escassos, els pares solen delegar la cura dels fills en els avis i aquests afirmen sentir-se “angoixats”.
Aquesta nova exigència en les famílies amb més dificultats econòmiques fa que la teoria clàssica de la cura dels nets, que indica que els pares eduquen i els avis malcrían, hagi hagut de revisar-se. D’aquesta manera, els avis assumeixen, en molts casos, un nou rol a l’educació i es converteixen en inevitable “matalàs” en aquestes famílies amb dificultats per contractar guarderies o cangurs per als fills. Davant el nou rol, l’estudi assenyala que, en ocasions, el gaudi de l’educació pot “atabalar o aclaparar” als avis per la sensació que es produeix d’una “vida hipotecada” i, sobretot, per la falta de certesa de què demanen els fills quan deixen als nets amb els seus avis, segons explica el coordinador del projecte i tècnic de la FAD, Eusebio Megías. “Deixen als fills a la seva cura però, generalment, no demanen que s’eduquin d’una o una altra forma, per la qual cosa els avis no saben a quins atenir-se”, indica Megías. Això fa que els avis no sàpiguen si aplicar els seus propis criteris educatius, els de els pares o consensuar amb els pares dels menors aquesta labor.
Amb l’objectiu d’evitar la sensació d’aclaparament que es produeix en molts avis encarregats de l’educació dels fills, el treball defensa la “necessitat de reivindicar el propi”, com el dret a contactar amb els nets per gaudi i no solament per a la seva cura, i la “necessitat de marcar límits” per tenir un temps propi per realitzar altres activitats. Recorda a més que cal cuidar als nets perquè els fills “visquin”, però no “perquè visquin millor”. Megías assenyala que l’estudi pretén que les famílies siguin conscients de la situació actual en la qual es troben els avis perquè el “matalàs” de suport no “es munti a costa dels avis i en benefici dels pares”.
