Els científics porten dècades desenvolupant tècniques per aconseguir pluja artificial, de manera que es pugui comptar amb aquest valuós recurs quan es necessiti, ja sigui per combatre la sequera, un incendi, o fins i tot per netejar un lloc.
El sistema més utilitzat en l’actualitat consisteix a bombardejar els núvols amb iodur de plata, bé des d’una avioneta o des del sòl amb coets o per mitjà de generadors que funcionen a manera d’estufa. D’aquesta manera, l’aigua es cristal·litza formant neu o calamarsa petita, que es fon segons descendeix fins a convertir-se en pluja. Així mateix, la sembra de núvols s’utilitza per eliminar la boira i núvols en aeroports, en aquest cas amb diòxid de carboni. Per la seva banda, alguns agricultors ho utilitzen per evitar que la calamarsa caigui sobre les seves collites.
Xina és un dels països que més utilitza aquest sistema. Segons les autoritats xineses, un incendi que va arrasar 8.300 hectàrees de bosc en el nord del país l’any passat va ser apagat gràcies a pluja artificial. Fa uns mesos, les tempestes havien omplert Pequín de sorra del desert de Gobi. Per netejar-ho, els responsables de la ciutat van assegurar haver recorregut al “bombardeig” dels núvols amb iodur de plata i altres substàncies.
L’ús excessiu de productes químics pot provocar danys en l’aigua, el sòl o els éssers viusAixí mateix, les institucions xineses afirmen que utilitzen també aquest sistema per evitar les precipitacions en un determinat lloc. En aquest sentit, l’ajuntament pequinès ha promès que bombardejarà els núvols per garantir que no plogui en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics el 8 d’agost del 2008. La llegenda que a la Plaça Vermella de Moscou mai plou durant les celebracions de Maig podria haver-se del iodur de plata.
No obstant això, alguns experts consideren aquestes afirmacions una maniobra propagandística, en subratllar que aquests sistemes estan subjectes a diverses limitacions que no permeten tal grau d’efectivitat i concreció: Ha d’haver-hi núvols propers al lloc on es desitja l’aigua; pantans en zones per on passen núvols que no descarreguen; i que el produït sigui pluja i no calamarsa. En aquest sentit, el bombardeig de núvols va poder ser l’origen de les fortes calamarsades que van caure sobre Pequín a l’estiu de 2005, causant greus danys materials.
Imagen: Jan BakkerA més de Xina, altres països confien en el desenvolupament d’aquesta tecnologia. Científics cubans han reprès les recerques per provocar pluges artificials que ajudin a contrarestar una sequera que es perllonga ja més d’una dècada. Els treballs es van iniciar en 1978 al costat de científics de la Unió Soviètica, però es van suspendre a l’inici dels 90 després de la caiguda de la URSS. A Espanya, la Comunitat de Madrid va anunciar l’any passat la possibilitat de provocar pluja artificial seguint un mètode que s’empra a Israel.
No obstant això, els científics destaquen que la sembra de núvols presenta diversos inconvenients. En primer lloc, asseguren que l’ús excessiu de productes químics pot provocar danys en l’aigua, el sòl o els éssers vius. A més, la modificació del règim de pluges crea problemes legals, ja que es podrien rebre denúncies de les zones limítrofes per “robatori” dels seus núvols. La qüestió ha estat plantejada en Nacions Unides i en altres fòrums internacionals, i encara que no hi ha una decisió definitiva, molts països han prohibit aquestes pràctiques.
Illes de calor i núvols artificials
Una altra idea que sembla suscitar una mica més d’optimisme entre la comunitat científica consisteix a crear núvols artificials que després generin la pluja. Diversos investigadors de la Universitat Ben Gurion d’Israel, la Universitat Lliure de Brussel·les i la NASA pretenen ser els primers a aconseguir aquesta gesta. El Projecte “Geshem” (pluja en hebreu) consisteix a cobrir superfícies d’entre 4 i 9 quilòmetres quadrats amb un material tèrmic negre que absorbeix la llum del sol. D’aquesta manera, s’elevarà aire amb 40 a 50 graus centígrads major que la temperatura reinante, generant núvols que acabarien provocant precipitacions.
El sistema es basa en el fenomen conegut com a “illa de calor” de les ciutats, que poden tenir fins a 10 graus més de temperatura a causa de l’asfalt i els edificis. La idea ja havia estat proposada en els anys 60, però faltava el material adequat per aconseguir l’augment de temperatura. L’empresa israeliana Aktar, especialitzada en superfícies particulars, ha estat l’encarregada de desenvolupar-ho.
Segons els seus responsables, el projecte està especialment indicat per a zones desèrtiques que tinguin mar a menys de 150 quilòmetres. Així mateix, afegeixen, el seu cost podria aconseguir els 40 milions d’euros, encara que no té despeses de manteniment i és “ecològica”.
En aquests moments es troba en fase d’experimentació en el desert del Negev (Israel), i s’espera que els resultats arribin en dos o tres anys. Per la seva banda, científics espanyols de les universitats de Salamanca, Rei Juan Carlos de Madrid i Brussel·les col·laboren també en aquest projecte, pensant a traslladar-ho al litoral mediterrani.
No obstant això, diversos experts en Ciències Atmosfèriques dubten de les seves possibilitats reals, en recordar que els mecanismes de la pluja són més complexos que el que aquest projecte proposa. A més, recorden l’impacte ambiental de la superfície on aniria el material, o el fet de generar pluges on no sol haver-les naturalment. En aquest sentit, recorden, si es provoquen precipitacions en una determinada zona, deixarà de fer-ho en alguna altra part.
El mètode de la pluja artificial va ser inventat en 1940 per dos científics de General Electric, Vincent Schaafer i Irving Langmur. Cinc anys després, el meteoròleg de la Universitat d’Albany, Bernard Vonnegut, va utilitzar un avió per llançar iodur de plata a un banc de núvols. Mitja hora després ja plovia, encara que en un altre lloc.
En la dècada dels 50 i 60 l’Oficina Meteorològica Federal dels EUA va crear el “Projecte Cirrus” sobre modificacions del temps i es van fundar empreses per produir per encàrrec pluges artificials, obtenint en alguns casos resultats satisfactoris. No obstant això, el fet que s’utilitzés com a arma bèl·lica en la Guerra del Vietnam va determinar l’aparició dels seus primers detractors, conscients dels efectes de les substàncies químiques en el medi ambient i la salut.
