Manies i rareses

Pot ser que vostè ni tan sols sigui conscient que, tal vegada, sempre comença a llegir el periòdic de darrere cap endavant o que fa zàping contínuament i no pot veure la televisió sense tenir el comandament a distància pegat als dits. Potser canvia d’itinerari per a anar als llocs o, per contra, li agrada repetir cada pas que dóna. Potser és dels qui miren sota el llit abans de ficar-se al llit? o és una d’aquestes persones que es passen la vida contant passos i rajoles o memoritzant matrícules de cotxes…? Fins i tot si no es reconeix en cap d’aquestes facetes, almenys no podrà negar que sí que té una forma preferida per a realitzar les accions més habituals.

“Els gossos i els gats tenen rutines de vida; perquè igual ens succeeix als humans. Al cap i a la fi també som animals d’hàbits”, afirma Marta Díaz García, doctora en Psicologia i professora titular de Teràpia de Conducta de la UNED. Per a ella, el mer fet que l’home descendeixi dels primats explicaria, per exemple, que “tots tinguem un lloc favorit en el saló per a veure la tele i que quan ens asseiem en ell sapiguem ja exactament on posar els peus”.

“Qualsevol comportament que sigui infreqüent i fins a cert punt extravagant pot ser considerat estrany, sense que hagi de parlar-se de malaltia”, assegura el director del Centre de Salut Mental Sector IA del Servei Navarrès de Salut, Fabricio de Potestat Menéndez, mentre es refereix a l’originalitat com a element substancial de la creativitat.

Però per original, excèntrica o extravagant que sigui, la manera d’actuar pròpia gairebé mai és percebuda per un mateix com a estranya. “No es defineix la raresa per la persona que la té, sinó per les persones que es desemboliquen en el seu entorn”, rebla Díaz García.

I si parlem de mania en la seva accepció profana, segons de Menéndez, ens estaríem referint a una preocupació capritxosa i desmesurada per una qüestió concreta que, sense que sigui patològica, comportaria “certa rigidesa psíquica”. Tant per al psiquiatre com per a la psicòloga consultats, la llista de manies seria interminable; unes responen a personalitats obsessives, unes altres a motivacions inconscients, algunes a patrons culturals de comportament i bona part d’elles no se sap molt bé a què.

Aquest tipus de rituals, petites obsessions o manies que tenim tots no suposen major problema, tret que es converteixin en una malaltia. La professora de Teràpia de Conducta de la UNED, que creu que és difícil associar les manies a un patró de comportament, reconeix tenir el costum de revisar sempre les claus de la llum, l’aigua i el gas abans de sortir de casa.

L’exemple exposat per la psicòloga ens serveix per a entendre quan una mania, entesa en la seva accepció popular, pot convertir-se en un trastorn obsessiu compulsiu: “És normal que una persona que té l’hàbit de comprovar que no es deixa la clau del gas oberta o les llums enceses en sortir de casa el ‘chequee’ una vegada abans de tancar la porta de la seva casa, i que si no ho ha fet, o no està segura, es torni i el revisi per a quedar-se tranquil·la. No obstant això, quan algú necessita fer això mateix 5 o 6 vegades per a sortir de dubtes i ja no li importa ni tan sols arribar tard per repetir la rutina una vegada i una altra, la mania haurà començat a interferir en la seva vida i s’haurà convertit en una cosa patològica”.

Aquest tipus de conductes rituals i repetitives que anomenem manies no solen tenir una finalitat, no obstant això, el mer fet de posar-les en pràctica aplaca l’ansietat de qui les executa. Hi ha tantes manies com persones maniàtiques, però podem veure quines són les manies més comunes i com la majoria poden classificar-se dins d’alguns dels apartats que s’enumeren a continuació:

• Manies referides a la neteja, la higiene i l’escrupolositat que es relacionen amb la sensació de vulnerabilitat:
  • Aversió cap a les pròpies secrecions del cos.
  • Condícia individual extrema amb rentada repetitiva de les mans o les dents.
  • Arranjament personal de manera ritual.
  • Preocupació excessiva per la brutícia i els microbis.
  • Desgrat exagerat cap a la contaminació ambiental amb la posada en pràctica de rutines per a eliminar contaminants.
  • Inquietud per la possibilitat de posar-se malalt que porta a prendre exagerades mesures per a evitar el contagi.
  • Desassossec per pensar contínuament que persones pròximes poden contreure una malaltia.
  • Obsessió per la higiene domèstica.
  • Necessitat de rentar i netejar.
• Manies que concerneixen l’ordre:
  • Cada cosa en el seu lloc i un lloc per a cada cosa. L’ordre es converteix en una cosa fonamental en la vida i el mer fet que algú desordeni, per exemple, uns CDs organitzats alfabèticament pot desencadenar un conflicte.
  • Col·locació d’objectes simètrica i mil·limètricament.
  • Preocupació per comptar o numerar tot.
• Rituals repetitius de comprovació que concerneixen a la seguretat:
  • Necessitat de confirmar que portes, finestres i panys de casa o dels cotxes estan tancades. El mateix amb les llums, les aixetes, el gas etc.
  • Preocupació constant i necessitat de constatar que no passa ni passarà gens dolent.

A més de totes aquests peculiars costums que s’executen de manera reiterada, existeixen moltes altres que es relacionen amb l’obstinació d’aconseguir el perfeccionisme en el treball. Segons la psicoterapeuta Díaz García, aquest tipus de manies afecta sobretot al sexe masculí ja que el seu origen es recolzaria en la necessitat d’obtenir èxit professional. I no és que existeixin manies masculines i femenines però “la mania de neteja és més freqüent en la dona; el perfeccionisme, en l’home, encara que la incorporació social i laboral de la dona, en igualtat de condicions que l’home, està canviant aquest patró cultural”, opina Fabricio de Potestat.

En aquest mateix capítol podrien entrar els capritxos i antulls arbitraris; les pors produïdes per un perill real, imaginari o, fins i tot, inconscient, així com les supersticions.

El tenir més o menys particularitats es relaciona amb la capacitat d’adaptació, segons Díaz García. També són determinants l’edat i el lloc que s’ocupa dins de la societat. Per a aquesta psicòloga és evident que la convivència ens obliga a ser més flexibles i a cedir davant els altres, per això solen tenir uns hàbits de vida més rigorosos les persones que viuen soles.

“Els ancians es permeten tenir més manies perquè tenen menys a perdre. Per a les persones majors el cost de mantenir les seves rareses és relativament baix, gens comparable amb el qual suposa per als qui han de conservar un treball o compartir l’habitatge amb la família. Succeeix el mateix amb els qui ostenten un elevat rang de poder. Així, qualsevol persona seria titllada de grollera per fer o dir coses que a Camilo José Cela se li han permès per la seva genialitat”. De nou, el fet que l’home descendeixi del mico revelaria per a Díaz García la necessitat que sentim de “delimitar, imposar i posar de manifest el nostre domini sobre l’altre”.

En aquest sentit, el psiquiatre cap de Servei de Salut Mental del Servei Navarrès de Salut considera que “les rareses són relativament freqüents i formen part, en aquest món igualitarista, d’una estratègia psicològica d’originalitat o, si més no, de preservació de la individualitat. És, d’alguna manera, una resposta contra la uniformitat”. Per al doctor de Potestat “l’excentricitat no és bogeria, és raresa estadística” i “l’extravagància pot ser dolça i enginyosa, a vegades”.

Quant a la mania patològica, segons aquest psiquiatre, es presenta amb major freqüència entre les persones amb una edat compresa entre els 25 i els 45 anys i és independent del nivell cultural. Per a ell, “les manies ‘amb minúscules’ o ‘normals’ són més freqüents entre les persones més supersticioses, primàries i incultes”. Per molt que es parli de rareses, exigències, manies, supersticions i rituals de toreros, actors, cantants i esportistes famosos el psiquiatre navarrès és rotund: “a major racionalitat, excepte patologia, menor presència de manies”.