Desfent la norma que la deterioració cognitiva és conseqüència del pas dels anys i que a certa edat el seny ens vola, investigadors de diferents països s’han mostrat perplexs a l’hora de constatar que en no poques persones d’edat molt avançada, per sobre dels cent anys, els mecanismes de reconeixement, interpretació, memòria o llenguatge semblen misteriosament inalterables.
Thomas Perls, encapçalant a un grup de neuròlegs del Boston Medical Center, va decidir investigar científicament aquesta impressió per mitjà d’un estudi amb persones centenàries de Massachusetts. «Si la deterioració cognitiva avancés a la velocitat que sempre hem calculat, tots els individus de més de cent anys haurien de presentar una forma o una altra de demència i, no obstant això, constatem que no és així», explica l’investigador.
El treball coordinat per Perls inclou avaluacions neuropsicológicas i neuropatológicas d’ancians centenaris. Molts d’ells, assegura, romanen cognitivament intactes. Perls reconeix que en la majoria d’aquests centenaris es detecten marcadors de malaltia d’Alzheimer i, no obstant això, no hi ha simptomatologia clínica que recolzi el diagnòstic.
Els autors del New England Centenarian Study recorden així mateix que nombrosos estudis han plasmat cuan difícil és escapar a una o una altra forma de demència, encara que sigui en forma incipient, més enllà dels 85 anys, considerada una edat barrera. Malgrat això, explica Perls, persisteix una certa discordança en la bibliografia. D’acord amb els resultats obtinguts per un altre estudi dut a terme a la mateixa regió anys enrere, la taxa de demència en individus de 85 anys arribava només al 50%, atès que un estudi holandès certificava que la prevalença de disfunció cognitiva en 19 individus de més de cent anys era del 100%.
Menys malaltia
Una altra anotació interessant és que en els individus de cent anys o més amb diagnòstic de demència, la malaltia va aparèixer en fases molt tardanes, entrada ja la novena dècada de vida.Perls i el seu equip van dur a terme un estudi retrospectiu de 350 pacients centenaris en els quals es van donar tres circumstàncies diferents: en un 42% es tractava d’individus dements que sobrevivien misteriosament a la malaltia (coneguda per limitar la supervivència dels malalts); en el 45% es van detectar els primers símptomes més enllà dels 80 anys i un 13% seguia sense presentar símptoma algun.
Gairebé la meitat d’ancians centenaris mantenen intactes les seves facultats mentalsL’expert subratlla que tant els supervivents (malalts) com els que havien escapat a la malaltia tenien una notable capacitat per valer-se per si mateixos. De forma menys paradoxal, es va constatar que el grau de salut general d’aquestes persones era també excepcional: gairebé el 90% d’aquests centenaris havia esquivat xacres tan pròpies de la vellesa com la malaltia cardiovascular o els càncers no dermatológicos. Com a resposta, els autors de l’estudi proposen l’existència de mecanismes de longevitat de caràcter fenotípico, així com diversos genotips subjacents i interaccions mediambientals.
El gènere, com és sabut, exerceix també un paper essencial: només el 15% dels pacients que van superar la barrera dels cent anys en l’estudi americà va ser de sexe masculí. A propòsit d’això últim, Perls especula amb la possibilitat que els estrògens de la dona, coneguts per la seva naturalesa antioxidant, exerceixin una funció protectora. D’altra banda, afegeix l’investigador, l’organisme de la dona, a causa de les seriades menstruacions, «disposa de menys ferro i de menys radicals lliures». L’autor recorda que la presència de menys ferro i menys radicals lliures s’associa a nivells de colesterol LDL més baixos, amb un risc menor per a cardiopatia isquémica o ictus.
A totes aquestes especulacions no podia escapar el factor purament genètic, al com s’atribueix entre el 5% i el 10% dels casos de longevitat. Diversos investigadors porten anys treballant en models animals per determinar si, efectivament, existeix un gen de la «llarga vida». En alguns dels treballs realitzats amb el cuc C. elegans s’ha pogut comprovar, per exemple, com la supressió de gens específics permet doblegar les seves expectatives de vida, encara que amb uns nivells d’activitat metabòlica i física molt limitats.
Irreversible, no inevitable
Un altre estudi danès, amb 276 pacients d’aquell país europeu que van iniciar el tercer mil·lenni havent complert cent anys, va resoldre que la meitat tenia signes inequívocs de demència, mentre que un 37% mancava de signe algun.La prevalença de malalties no cognitives associades a processos de demència era així mateix escassa: només un 12% patia dèficit de vitamina B12 i àcid fólico, hipotiroïdisme o Parkinson.
Karen Andersen-Ranberg, de la Universitat d’Odense, va afegir que la història clínica d’episodis cardiovasculars o ictus va ser similar en dements i no dements. En canvi, els valors de pressió arterial van ser generalment més elevats en els pacients amb demència.
La investigadora conclou que la demència senil és una malaltia més que probable en pacients ancians, conforme avancen els anys, però nega que es tracti d’una condició inevitable. Per aquest motiu consideri de gran interès prosseguir amb les recerques que aclareixin els mecanismes de resistència a la deterioració cognitiva per elaborar, així, estratègies de prevenció precoç. «Una vegada instaurats els primers símptomes de demència l’avanç de la malaltia és progressiu i irreversible», assegura. «Però la seva instauració pot retardar-se si es coneixen els mecanismes i les mesures per desactivar-los», afegeix.
Amb l’augment del nivell de vida i la millora dels dispositius assistencials són cada vegada més les persones del nostre país que depassen la frontera dels cent anys. Si abans podien comptar-se amb els dits de la mà, avui no és rar aconseguir edats avançades, per la qual cosa atendre a pacients centenaris, encara que no és habitual als nostres hospitals, ha deixat de ser un fet anecdòtic. Sense anar més lluny, la Comissió de Població i Desenvolupament de les Nacions Unides preveu que el nombre de centenaris a tot el món passarà de 155.000 l’any 2000 a 2.189.000 en el 2050.
Actualment existeixen diversos grups d’investigadors a Espanya que mantenen registres de centenaris, en la seva majoria orientats des d’una perspectiva demogràfica. No obstant això, són escassos els estudis publicats sobre aquest tema, enfocats des d’un punt de vista psicosocial o clínic. A Lugo, un equip d’internistas del Complexo Hospitalari Xeral-Calde va dur a terme recentment un estudi de pacients centenaris a fi de poder analitzar els factors relacionats amb la longevitat, conèixer detalladament el seu estat de salut i establir els programes necessaris per aconseguir la màxima qualitat de vida i independència funcional d’aquestes persones.
Entre gener de 2001 i setembre de 2003, els autors van realitzar visites domiciliàries a aquests individus, emplenant un protocol que incloïa la seva situació social, història clínica, exploració física, estat funcional (Índex de Barthel -IB-) i extracció de mostres de sang. Es va entrevistar en total a 54 centenaris, 16 homes i 38 dones. El 75,9% presentava viduïtat; el 87% viu amb la seva família i el 79,6% va cursar estudis en la seva joventut. Tots tenen ingressos propis. En els seus antecedents mèdics destaca que el 64,8% presenta alteracions de la visió o l’audició, el 81,5% consumeix medicaments, el 59,3% ha passat per intervencions quirúrgiques i el 46,3% va ingressar en un hospital per causes mèdiques. La cobertura vacunal és baixa. La valoració funcional, mitjançant l’IB, va obtenir una puntuació mitjana de 59 ± 36,4, mostrant una diferència significativa p< 0,003 entre homes (82,7 ± 28,7) i dones (49,6 ± 35,1). Es van extreure mostres de sang a 51 centenaris, no demostrant-se diferències significatives entre sexes ni tampoc segons el nivell de dependència.
Els investigadors van concloure que la població centenària de l’àrea sanitària de Lugo estudiada és similar a la descrita en altres països. Es tracta d’un grup heterogeni, amb predomini de dones, però la seva situació clínica i funcional és significativament pitjor que la dels homes; no hi ha constància d’una relació entre els paràmetres hematológicos i nutricionals i el nivell de dependència funcional dels centenaris. Aquests resultats, encara que no són estadísticament significatius (per la petita grandària de la mostra i l’elevada dispersió d’alguns paràmetres) suggereixen no obstant això que el pitjor estat funcional pot estar relacionat amb processos d’inflamació crònica i desnutrició.
