Bonita Falkner és una nefróloga pediàtrica que en els anys 80 es va preocupar per seguir la pista de la principal causa de mortalitat del seu país fins a l’origen, i va trobar que les insuficiències cardíaques i renals que esdevenen als majors de 60 anys tenen el seu origen en mals hàbits adquirits cinc dècades abans. Va sorprendre la comunitat científica revelant que la hipertensió és també cosa de nens i va encunyar un concepte controvertit: la prehipertensión. Entrevistem aquesta especialista estatunidenca a propòsit de la seva participació en una reunió nacional d’hipertensió celebrada recentment a València.
Estadísticament, les corbes de progressió de l’estat hipertens arrenquen d’un altiplà de valors subtilment alterats, i pensem que si interveníem de manera eficaç en aquesta etapa precoç podríem evitar les complicacions posteriors. No obstant això, tot va quedar en una anotació, ja que encara no hi ha estudis que hagin demostrat que la intervenció clínica en individus prehipertensos vagi a millorar el seu pronòstic cardiovascular.
El que està fora de tot dubte és que, de no fer res, la gran majoria acabarà tard o d’hora amb una hipertensió en tota regla. La meva motivació professional era la de fer alguna cosa com més aviat millor i, almenys, cridar l’atenció sobre aquesta realitat. De fet, s’han pres ja mesures molt contundents de control i puc avançar que, per més que el problema persisteixi, estem detectant hipertensos de forma molt més precoç que abans.
Els nens amb hipertensió ho fan per qüestions ambientals relacionades amb mals hàbitsEl nostre grup a Filadèlfia va desmuntar una teoria fetal per la qual un pes sota en néixer condicionava l’obesitat i una possible síndrome metabòlica en la infància. Vam poder comprovar en 250 nens que, pel que respecta a la hipertensió, no hi ha cap influència.
Els nens que desenvolupen hipertensió ja en la infància ho fan principalment per qüestions ambientals relacionades amb mals hàbits. De fet, un 36% dels nens estudiats entrava en la categoria de prehipertensión (una sistòlica per sobre de 130 mmHg), però no es corresponia amb el baix pes en néixer (menys de 2.500 grams).
Si. Es recorre cada vegada més als aliments precuinats o en conserva, amb ingents quantitats de sodi que danyen el sistema renal i augmenten la pressió sanguínia. Les proporcions d’hidrats de carboni en la rutina diària de nens i adolescents estatunidencs es descontrolen i, a més, les consoles o la televisió resten temps a l’activitat a l’aire lliure i l’exercici; el panorama empitjora per moments…
Així és. En l’actualitat se segueix l’evolució de la pressió arterial en els nens des dels tres anys, i s’exerceix un marcatge molt estricte en els qui ingressen en l’adolescència amb excés de pes, metabolisme anormal de sucres i grasses o trastorns del somni. Les estadístiques informen que un 3% de la població pediàtrica sofreix hipertensió arterial. La pressió sistòlica en el grup de població entre els 8 i els 17 anys ha crescut un punt respecte a la de fa una dècada; però la diastòlica ha escalat tres.
Sabem que per cada pujada d’un punt en la pressió sistòlica creix un 10% la probabilitat que el nen es converteixi en un adult hipertens; sabem també que els adolescents afroamericans tenen més risc de prehipertensión que els blancs, i recentment hem detectat hipertròfia ventricular esquerra en un de cada quatre nens hipertensos.
En individus de risc amb hipertròfia ventricular està justificat, però les recomanacions situen la barrera de l’actuació farmacològica en els 16 anys. Es tracta d’individus en fase de creixement i els efectes secundaris dels antihipertensivos poden diferir dels ja identificats en població adulta. Les guies terapèutiques deixen clar que, per sota dels 16 anys, han de propiciar-se els canvis higiènic-dietètics. Així i tot, es coneix que cada vegada hi ha més adolescents tractats als EUA
A Espanya, Empar Lurbe, de l’Hospital General de València, és qui més ha estudiat la prevalença de la hipertensió en població pediàtrica. Tot va començar en 1979 amb el seu “Estudi de l’equilibri glomerulotubular en nens amb ronyó únic”, avalat per Institut de Salut Carles III de Madrid. En el 2002, el seu equip va publicar un treball en el “New England Journal of Medicine” que es va acompanyar d’un editorial de la revista que reivindicava la relació de la creixent obesitat entre els nostres menors amb una projecció de risc cardiovascular en l’edat adulta.
Lurbe subratlla la necessitat de vigilar la pressió arterial dels petits ja a partir dels 4 anys, «sobretot en nens obesos» i, en general, «durant l’adolescència». Admet, no obstant això, que els pediatres no estan sempre d’acord amb aquest tràmit. «La presa no és senzilla, no sempre es duu a terme amb instruments ben calibrats ni existeixen maniguets adaptats a pacients pediàtrics». L’especialista valenciana afegeix que la pressió sanguínia té una evolució irregular en l’etapa de creixement.
Durant el primer mes de vida la tensió sistòlica puja de manera ràpida i després s’alenteix fins als cinc anys. En l’adolescència experimenta una altra escalada significativa que sol ser més pronunciada en els nens que en les nenes, a causa del seu desenvolupament puberal més tardà i a la seva major massa corporal. «A aquesta edat», insisteix Lurbe, «és quan es detecten les hipertensions incipients, o prehipertensiones». Lamentablement no hi ha taules que correlacionin la pressió arterial amb la talla dels nens i nenes, però les perspectives de projecció resulten inquietants: per a l’any 2050 s’estima que la meitat de la població adulta serà hipertensa.
