L’ambliopia o “ull vague”

Les cèl·lules cerebrals encarregades de la visió que no han estat estimulades durant la infantesa no poden desenvolupar-se després. Per això, l’oftalmòleg José Ignacio Castresana posa l’accent en la importància de detectar i tractar a temps l’ambliopia en els nens: “Si tractem el problema abans que el nen aconsegueixi l’edat límit en la qual desenvolupa la visió, que sol oscil·lar entre els set i els nou anys, podrem prevenir un mal visual irreversible i permanent. Si es detecta a temps -prossegueix aquest oftalmòleg-, és possible que el nen recuperi el 80% o fins i tot el 100% de la visió”.

Si bé l’ambliopia és un problema que algunes vegades no es reconeix a simple vista, a vegades pot venir acompanyada de diversos símptomes: ulls que es voltegen cap a dins o cap a fora, falta de percepció de la profunditat i ulls que no funcionen junts. A més, els antecedents familiars en germans majors o en els pares també són un motiu d’alerta.

A l’hora de descobrir aquest trastorn, una dificultat afegida que apunta José Ignacio Castresana és que el nen “no és capaç de reconèixer la seva falta de visió perquè sempre ha vist de la mateixa forma i per a ell veure menys és el normal”. Malgrat això, Castresana observa “que els pares cada vegada tenen més consciència sobre els controls oftalmològics que han de passar els nens. Encara que no tinguin clar el concepte d’ambliopia, sí que saben el que és l’”ull vague” i també que és un risc comú durant la infantesa”. A vegades els exàmens es duen a terme en el col·legi o en la consulta del pediatre.

L’ambliopia es divideix en dos grups segons les causes que la provoquen: orgànica i funcional. Aquest últim tipus comprèn al seu torn la següent classificació: ambliopia estràbica, ambliopia per deprivación i ambliopia refractària (anisomètrica).

• L’ambliopia orgànica es caracteritza per una mala visió en un o en tots dos ulls que no es pot corregir ni amb ulleres ni amb pegats perquè es deu a alteracions anatòmiques, com a cataractes, malalties heredodegenerativas o despreniments de retina.
• El nistagme és una altra causa de “ull vague” dins d’aquesta categoria, trastorn que impedeix al pacient enfocar correctament davant el continu i involuntari tremolor d’ulls. La major part de les ambliopies orgàniques són irreversibles, però si es tracta directament el problema que les va causar és possible aconseguir una millora en la visió.
• Per contra, l’ambliopia funcional mai presenta lesions visibles, per la qual cosa la gravetat del problema dependrà de factors com l’edat a la qual s’inicia un tractament eficaç o el grau de distorsió amb el qual el pacient percep les imatges. Aquest tipus d’ambliopia es denomina funcional perquè la visió és recuperable fins i tot íntegrament si s’apliquen els tractaments adequats.

  Una de les principals formes d’ambliopia és l’estràbica , que es produeix quan un pacient deixa d’utilitzar l’ull desviat, que queda vague, per a evitar la visió doble que posseeix. Si bé aquesta és la malaltia ocular que major nombre de casos de pèrdua de visió provoca entre els joves, també és la que millor respon al tractament.

• L’ambliopia per deprivación, també cridada per desús, es presenta quan l’ull sofreix alguna malaltia que impedeix el seu desenvolupament visual. El glaucoma i les cataractes són els problemes més freqüents.
• Una altra causa comuna de “ull vague” es dóna quan la hipermetropía (mala visió de prop), la miopia (mala visió des de lluny) o l’astigmatisme (visió desenfocada) esborren la imatge de la retina en un o tots dos ulls. Una diferència de graduació important entre un ull i un altre pot retardar el desenvolupament de la capacitat visual de l’ull amb major defecte; és l’ambliopia refractària o anisomètrica.

És important conèixer en quin d’aquestes categories encaixa cada persona amblíope per a poder aplicar el tractament adequat dirigit a corregir aquest trastorn oftalmològic.

El principal tractament per a combatre l’ambliopia és l’oclusió ocular, que consisteix a cobrir amb un pegat l’ull que veu bé per a estimular l’ús de l’ull mandrós. A vegades, en lloc de tapar un ull els especialistes opten per un tractament més discret, com són les gotes oftàlmiques, que enterboleixen la visió de l’ull normal i forcen, de la mateixa manera, l’ús de l’ull ignorat pel cervell. Si l’ambliopia és causada per un error de refracció com el que s’esmentava abans, l’oftalmòleg prescriurà ulleres o lents de contacte.

Trastorns psicològics infantils

L’ambliopia no té per què provocar trastorns psicològics en els nens i nenes que la pateixen, ja que ells no són conscients de la feblesa de la seva visió. No obstant això, el tractament al qual han de ser sotmesos sí que els pot resultar una “càrrega”, segons explica Immaculada Blat de moro, Professora de Psicologia de l’Educació en la Universitat del País Basc: “Si el nen o la nena el viu com un defecte, el fet d’haver de portar un pegat en l’ull pot implicar-li un sentiment de vergonya, d’inseguretat o fins i tot de culpabilitat si arriba a creure’s diferent als altres”.

Per a evitar això, “és important que el menor se senti secundat per la família, que haurà de llevar-li importància al tractament perquè el nen el visqui com una cosa normal”, resol Immaculada Blat de moro. El suport familiar serà decisiu quan el menor “sigui objecte de mofes o d’aixecades de camisa per part dels companys”, tal com apunta aquesta professora que pot ocórrer.

Amb la finalitat d’intentar reduir els trastorns psicològics que podrien suposar per als nens els tractaments que corregeixen l’”ull vague”, els científics han recorregut a la psicologia infantil dissenyant, per exemple, pegats de colors i amb diferents motius que converteixen el procés en una cosa lúdica.

Una mica d’història

El vocable ambliopia prové del grec “amblys” (rom) i “ops” (ull) i significa literalment “ull esmussat”. El metge grec Hipócrates, considerat el pare de la terapèutica, ja al·ludia en els seus escrits dels segles IV i V a. de C. a la pèrdua de visió. No obstant això, va ser Plenk qui va utilitzar per primera vegada en 1788 el terme ambliopia per a referir-se “a una disminució en l’agudesa visual sense lesions especialment aparents, fins a un nivell molt pròxim a la pèrdua de la sensació lluminosa”.

Per part seva, el Comte de Buffon, Georges Louis Leclerc, naturista francès, va comprovar en 1743 l’eficàcia de tapar un ull per a tractar l’ambliopia de les persones estràbiques, perquè suposava que en millorar la visió d’aquests pacients es corregiria també l’estrabisme. Un segle més tard, Von Graeffe va tornar a plasmar en una definició la dificultat que es presenta a vegades a l’hora de detectar l’ambliopia donada l’absència d’alteracions anatòmiques visibles: “Condició en la qual el metge no veu res i el pacient molt poc”.