Perdre audició de manera sobtada o tenir la sensació d’escoltar la nostra pròpia veu mentre parlem (fenomen conegut com autofonía) pot indicar la presència en l’oïda dels anomenats taps de cera, un trastorn la incidència del qual es multiplica durant els mesos d’estiu. Segons expliquen els otorrinolaringòlegs, la cera és la substància encarregada de defensar l’epiteli del conducte auditiu enfront d’infeccions i cops, però l’acumulació d’aquesta substància, generalment deguda a un procés de neteja inadequat, provoca l’obstrucció d’aquest canal, i pot donar lloc a lesions. Encara que és molt molest, no es tracta d’un trastorn d’importància i per solucionar-ho n’hi ha prou amb extreure el tap.
La cera és una mucosidad espessa, el resultat de la secreció de les glàndules ceruminosas situades en el terç extern de l’oïda externa la missió de la qual és protegir el conducte auditiu, el canal que va des del timpà fins a l’exterior de l’oïda. Aquesta mucosidad és la que s’encarrega de mantenir el ph d’aquest canal, però quan s’acumula a l’excés pot provocar la seva obstrucció i donar lloc als taps, segons indica Ignacio Cobeta, secretari de la Societat Espanyola d’Otorrinolaringologia i Patologia Cervical. Constantino Morera, cap de Servei d’Otorrinolaringologia de l’Hospital La Fe de València, matisa que habitualment no han de produir-se taps, i que l’obstrucció del conducte auditiu sol estar provocada per l’alteració del mecanisme natural de neteja de l’oïda.
Els taps en l’oïda poden ser de dos tipus. Els taps de cera són els més comuns i estan causats per l’acumulació excessiva de cera. Els taps epidèrmics, menys freqüents, són més foscos, d’una cera groguenca, i es produeixen per descamació epitelial. El conducte auditiu extern té una pell que és migratòria i surt del timpà cap a fora. En arribar al final del conducte, aquesta pell es barreja amb la cera i es formen petits detritus. Quan el mecanisme no funciona bé, es formen taps epidèrmics.
L’acumulació a l’excés de la mucosidad del conducte auditiu pot provocar obstrucció i donar lloc als taps
Els taps són una molèstia que algunes persones pateixen de manera repetida al llarg de la seva vida, però que pot no aparèixer mai en unes altres, «ja que tant la quantitat com la qualitat de la cera és molt variable entre uns i uns altres individus», indica Cobeta, i en molts casos existeix una propensió genètica a tenir-los. Es tracta d’un trastorn que pot presentar-se en qualsevol grup de població, sense importar el sexe ni l’edat, encara que segons assenyala el Cap de Servei d’Otorrinolaringologia de l’hospital valencià, afecta en major mesura als ancians a causa que la pell del seu conducte auditiu extern «té menys capacitat migratòria».
A més d’afectar més a la població major, els taponamientos d’oïda tenen major incidència a l’estiu. La raó? La cera acumulada en l’oïda absorbeix l’aigua i s’infla, la qual cosa provoca la formació d’un tap, com afirma Constantino Romero. Coincideix amb aquesta idea Cobeta, qui assenyala que de vegades basten actes tan simples com un rentat de cap o una dutxa perquè es formin taps a l’interior de l’oïda. Com pot saber-se que es té un tap de cera i no qualsevol altra dolència ótica?
Els símptomes
La pèrdua sobtada d’audició és un dels símptomes més clars per reconèixer que es té un tap en l’oïda. La disminució de l’audició sol ser dràstica, i és habitual deixar de sentir «d’un dia per a un altre», assegura Cobeta, però és passatgera i es recupera després de l’extracció del tap. A aquesta situació tan cridanera s’uneixen altres símptomes, que resumeix la Societat Espanyola d’Otorrinolaringologia:
- Sensació d’autofonía: La persona sembla sentir la seva pròpia veu quan parla.
- També és freqüent que, en mastegar, es tingui la sensació d’estar escoltant el soroll que produeixen les mandíbules en xocar entre si.
- Dolor d’oïdes: Pot ser d’intensitat mitjana, i en la majoria de les ocasions és necessari recórrer a prendre analgésicos.
- Sensació de taponamiento.
- Zumbidos.
- Sensació d’inestabilitat: En ocasions, un tap en l’oïda pot provocar lleus marejos.
Per acabar amb aquestes molèsties no existeix més solució que extreure el tap de cera. L’extracció no presenta dificultats, i pot realitzar-la el propi individu que té taponado l’oïda. Normalment, es recorre a estovar el tap amb oli o aigua, aquesta última més eficaç i segura, segons els últims estudis realitzats per metges holandesos i publicats en el British Journal of General Practice.
Però a pesar que l’extracció dels taps no presenta dificultat, els metges recomanen que aquesta operació sigui duta a terme per professionals. Asseguren, a més, que abans de procedir a treure el tap és aconsellable que es realitzi al pacient un examen que inclou una otoscopia. Amb aquesta exploració, segons assenyala Cobeta, es pot visualitzar el conducte auditiu extern, el timpà -per comprovar que no existeix perforació- i l’oïda mitjana. Després de realitzar la revisió, que ha de dur a terme l’especialista en Otorrinolaringologia, es procedeix a l’extracció dels taps. Es poden emprar diversos procediments, que mai s’aplicaran si se sospita que pot existir una lesió o si l’oïda del pacient ha supurado o si té perforació timpànica.
Un d’ells és la irrigació, que consisteix en la introducció d’aigua temperada en l’oïda (a 37ºC perquè si l’aigua és més freda pot provocar marejos al pacient) a fi d’estovar la cera i que surti cap a fora. També poden utilitzar-se aigua oxigenada o substàncies cerumenolíticas (que fan menys compacta la cera). Els experts adverteixen del perill que pot tenir efectuar aquesta operació a casa, perquè els taps més compactes poden necessitar que s’utilitzi molta força i es pot arribar a lesionar el timpà.
Un altre dels procediments és la cirurgia instrumental que ha de realitzar-se sempre per otorrinolaringòlegs. Es tracta de dur a terme un control microscòpic i la neteja de l’oïda amb els instruments adequats.
L’extracció és l’únic mètode per acabar amb el tap, però existeix alguna manera d’evitar-los? L’opinió dels experts és clara i coincideixen a assenyalar que la principal causa de l’aparició de taps de cera en les oïdes és una higiene incorrecta d’aquesta zona, per la qual cosa l’única manera de prevenir la seva aparició és no netejar-la a l’excés, «no intervenir en el procés natural de neteja de l’oïda», segons explica Morera.
Els otorrinolaringòlegs desaconsellen l’ús dels bastoncillos de cotó que tanta acceptació tenen entre la majoria de la població, ja que solen donar lloc a aquest efecte contrari al desitjat. Aquests bastons el que fan és arrossegar la cera cap al timpà i dificulten la seva extracció. Per mantenir net el conducte auditiu, Cobeta aconsella rentar-se l’oïda cada quinze dies amb aigua oxigenada rebaixada, a fi d’evitar que la cera se solidifique i es puguin formar taps. Morera proposa que mai es netegi l’oïda «més enllà d’on arriba el dit, que coincideix amb el lloc on estan les glàndules sebáceas encarregades de fabricar la cera». I assegura que si s’introdueix qualsevol objecte depassant aquest límit, pot estimular-se la secreció de cera i provocar un empitjorament de la situació.
A més de «limitar l’excessiva neteja de les oïdes que es duu a terme en l’actualitat», el metge indica que per evitar l’aparició de taps de cerumen és recomanable també no romandre molt temps en llocs on l’aire tingui una concentració elevada de pols, i expressa la conveniència que anualment, especialment abans de l’estiu, es realitzi una exploració de l’oïda per eliminar el possible excés de cera.
