Els sòls sofreixen l’abocament constant de tot tipus de residus, atès que són capaços de retenir i acumular els agents contaminants durant anys, sent els més habituals els metalls pesats, els hidrocarburs, els olis minerals i els pesticides. Encara que a curt termini no s’adverteixen els efectes nocius d’aquests residus, amb el pas del temps qualsevol alteració del sòl, o fins i tot, els canvis climàtics poden ocasionar l’alliberament dels contaminants emmagatzemats, podent afectar a altres mitjans com l’aire o les aigües superficials i subterrànies. A més, com els contaminants es mouen a través de les capes més permeables del terreny, es corre el risc d’afectar a les zones limítrofes.
La prevenció, cuidant la producció de residus i prenent mesurades d’aïllament i control, hauria d’evitar la contaminació incontrolada dels sòls. Desafortunadament, no tothom practica aquest desitjable respecte al medi ambient i la salut de les persones, per la qual cosa finalment han d’entrar en joc els tractaments per recuperar i rehabilitar els sòls una vegada que han estat contaminats. Les tecnologies són molt variades i la seva utilització depèn bàsicament de les característiques de l’abocament, del contaminant i del mitjà físic
Les tecnologies són molt variades i la seva utilització depèn bàsicament de les característiques de l’abocament, del contaminant i del mitjà físicAixí, es pot decidir finalment immobilitzar o contenir els contaminants; eliminar-los, mitjançant la seva retirada o transformació; o treballar sobre el sòl contaminat en la seva posició d’origen o en un altre lloc. En qualsevol cas, existeix una clara evolució cap a l’ocupació de les tècniques de descontaminació en el mateix lloc mitjançant la retirada dels residus o mitjançant la seva transformació, a través de la incineració, vitrificació o biodegradació, enfront de la immobilització o contenció.
La incineració, igual que la vitrificació, és un procés tèrmic que consisteix en l’escalfament del sòl excavat fins que es produeix la volatilització dels contaminants i, després, la seva destrucció. En el cas de la vitrificació, la temperatura que s’aconsegueix és tal que es genera una massa vítria inerta on es retenen la major part dels contaminants inorgànics, al mateix temps que els contaminants orgànics són destruïts per pirólisis o combustió. Els processos biològics que persegueix la biotransformación dels contaminants en productes innocus presenten normalment l’avantatge de produir una menor alteració de les característiques naturals dels mateixos que la majoria de les altres tècniques, encara que el seu principal inconvenient sol ser la seva lentitud.
Així mateix, les tècniques de tractament, basades en diferents processos químics, biològics o físics, es troben en constant evolució i perfeccionament, de manera que se segueix millorant la capacitat de modificació o destrucció dels contaminants a fi que deixin de ser perillosos o, almenys, el menys perillosos possibles. Per exemple, un nou sistema és el que es coneix com ‘electrodescontaminación’, basat en l’aplicació d’un corrent continu de baixa intensitat sobre el terreny per a la descontaminació de metalls, que està sent utilitzat en Aznalcóllar (Sevilla) per netejar els llots metàl·lics que van assolar en 1998 la llera del riu Guadiamar.
La Carta Europea del Sòl de 1972, adoptada pel Consell d’Europa, adverteix que “el sòl és un dels béns més preciosos de la humanitat. Permet la vida dels vegetals, dels animals i de l’home, en la superfície de la terra”. Malgrat això, la regulació pel Dret Ambiental dels sòls contaminats és molt recent i encara escassa,
La regulació pel Dret Ambiental dels sòls contaminats és molt recent i encara escassaen part motivada per casos flagrants d’abocaments contaminants. Així, en la UE no existeix una Directiva Marco per als sòls contaminats, encara que existeix un document confirmat en 2002 que constitueix la base per a una futura directiva comunitària. Per això, mentre alguns països europeus, com Holanda, Alemanya o Regne Unit, sí compten amb una legislació específica, altres països, com Itàlia o França, tenen aquesta assignatura pendent.
Per la seva banda, el Ministeri d’Obres Públiques, Transport i Medi ambient espanyol de llavors realitzava en 1992 el” Inventari Nacional de Sòls Contaminats“, que es va basar en la identificació de les activitats potencialment contaminants. Realitzat l’inventari, es desenvolupava en 1995 el “Pla Nacional de Recuperació de Sòls Contaminats” per a la següent dècada, 1995-2005, que ha comptat amb un pressupost proper als 800 milions d’euros. Aquest Pla és l’antecedent directe de la Llei 10/1998 de Residus, on es contempla per primera vegada la figura de la contaminació del sòl, així com l’actual Reial decret 9/2005, la primera llei l’objecte de la qual és la prevenció i protecció de la qualitat del sòl. D’aquesta manera, s’estableix una legislació bàsica, extensiva a totes les comunitats autònomes, per delimitar què sòls estan contaminats segons el risc per a la salut humana i, en alguns casos, per a l’ecosistema. La declaració de sòl contaminat porta amb si l’obligació de la seva recuperació per part dels contaminadores.
