Anofeles es contagia amb el paràsit de la malària quan extreu sang de persones malaltes i transporta els diminuts paràsits unicel·lulars, els plasmodis, que injecta en el torrent sanguini d’una altra víctima al moment que clava el seu agulló. Els científics estan d’acord en què urgeix prendre mesures per lluitar contra la malaltia i la seva transmissió. Recentment, en una trobada internacional celebrada a Barcelona, experts de diferents àmbits s’han reunit amb el propòsit de discutir estratègies contra la malària.
Anofeles és capaç d’amenaçar la salut de la meitat de la població mundial, escampant 500 milions de nous casos de paludisme o malària cada any en 106 països i robant la vida a més d’un milió de persones. Els nens són la víctima més propiciatoria: cada trenta segons mor un per la seva causa. Alguns han convertit la lluita contra l’aire ‘dolent’ (mal’ària, en italià) d’Anofeles en una autèntica croada, i del seu esforç cal esperar resultats una mica més encoratjadors.
Els plasmodis, culpables
De tots els plasmodis amb capacitat per colonitzar les glàndules salivals de mosquits femella, ‘Plasmodium falciparum’ és el pitjor. A aquesta espècie, molt centrada a Àfrica, es deu el 95% de les morts; el 5% restant correspon a ‘Plasmodium vivax’, espècie endèmica d’Amèrica del Sud i Àsia. Una vegada en la sang, gens se li resisteix. Amb el temps, metges i biòlegs que han estudiat la malària sobre el terreny han descobert que l’ésser humà no és l’única espècie animal a la qual aquesta malaltia pot matar, i que hi ha patologies, com l’anèmia falciforme, que frenen l’avanç dels plasmodis per la sang.
A Zàmbia, les autoritats han autoritzat fumigacions controlades amb DDT i la malària va a menys
L’anèmia falciforme o depranocítica està causada per un tipus anormal d’hemoglobina que distorsiona la forma dels glòbuls vermells. Els fràgils drepanocitos lliuren menys oxigen als teixits corporals i es poden trencar en fragments que interrompen el flux sanguini. També hi ha remeis vegetals que han demostrat certa capacitat per combatre la malaltia. La quinina (derivat de la quina) i l’artemisina (derivat de l’artemisa) ajuden però no salven.
No només cal pensar amb què guarir, sinó fer-ho de pressa. Un nen al que Anofeles hagi picat pot entrar en coma irreversible en menys de 24 hores. En els últims anys, experts com l’inmunólogo colombià Manuel Patarroyo o l’epidemiòleg espanyol Pedro Alonso han treballat en diferents projectes per donar amb una vacuna eficaç.
Figures del món de la música rock i fins i tot acabalats empresaris com Bill Gates han propiciat un torrent cada vegada major de fons per lluitar contra la malaltia. Però els millors resultats estan per arribar. A Zàmbia, àdhuc amb el risc de passar ‘per insostenibles’ per al medi ambient, les autoritats han autoritzat fumigacions controlades amb DDT i la malària va a menys. Mentrestant, polítics i científics de diferents àmbits organitzen trobades en els quals plasmar un front d’actuació valenta i eficaç. L’últim ha tingut lloc a Barcelona.
MALVAC 2007
L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona va acollir fa escasses setmanes la reunió MALVAC 2007 amb el propòsit de discutir línies estratègiques en la recerca de vacunes contra la malària. Aquesta trobada internacional, apadrinat pel Centre de Recerca de Salut Internacional de Barcelona (CRESIB), va comptar amb la presència de destacats representants de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la Comissió Europea i nombrosos investigadors, capdavanters d’opinió en la lluita contra aquesta malaltia.
El consorci MALVAC, impulsat des de l’OMS amb el suport de la Comissió Europea, es va fundar per avaluar els avanços aconseguits en el desenvolupament de vacunes contra la malària i establir les línies estratègiques a seguir.
La reunió va explicar en aquesta ocasió amb la presència de Marie-Paule Kieny (directora de la Initiative for Vaccine Research de l’OMS), Andreas Holtel (Poverty Linked Diseases Unit de la Comissió Europea), W. Ripley Ball (GlaxoSmithKline Biologicals), Chetan Chitnis (International Center for Genetic Engineering And Biotechnology de Nova Delhi), Pedro Alonso (director del Centre de Salut Internacional de l’Hospital Clínic de Barcelona) i Hernando del Portillo (CRESIB).
Els participants van centrar en aquesta ocasió els seus esforços en dos aspectes principals: l’administració de vacunes a dones embarassades i el desenvolupament de vacunes específiques contra ‘Plasmodium vivax’, el causant d’una forma de malària menys mortal però que va adquirint creixent protagonisme.
Imagen: Boss TweedEn 1948, el químic suís Paul Müller va obtenir el Premi Nobel per haver formulat un verí capaç d’aniquilar generacions de mosquits: el diclorodifeniltricloroetano (DDT). D’aquesta forma, Anofeles es va veure obligat a replegar-se cap als tròpics més remots, atès que es va descobrir que el DDT no només acabava amb les plagues de mosquits sinó que intoxicava tot el medi ambient amb el qual establia contacte i comprometia la supervivència d’algunes espècies animals en perill d’extinció. Sensible a aquest assumpte, l’opinió pública d’Europa i Amèrica del Nord es va mobilitzar contra l’ocupació de DDT i va aconseguir la seva prohibició mundial.
En definitiva, la malària ja havia deixat d’existir al món industrialitzat i els mosquits no es consideraven més que uns molests paràsits. Però els científics han donat amb una pista insospitada. No va ser Anofeles (que, per cert era femella) qui va matar a Dante o, en tot cas, no va ser el responsable únic de la seva mort. Aquell vesprejar de setembre en el qual l’autor de la ‘Divina comèdia’ va notar clavat l’agulló d’Anofeles, aquesta transportava en les seves glàndules salivals els diminuts paràsits culpables: els plasmodis.
Anofeles va descarregar un parell de dotzenes de plasmodis en la sang de Dante, però bastava un per poder-li causar la mort. Quan, mitjançant el torrent sanguini, van arribar al fetge, cada plasmodi es va multiplicar fins a 40.000 vegades i en qüestió d’hores van destruir totes les seves cèl·lules. Incapaç de reaccionar davant el ràpid avanç d’aquests paràsits, les defenses immunològiques de Dante es van organitzar per eliminar a tants plasmodis com fos possible i van elevar la temperatura corporal a nivells insuportables. El poeta va tornar a Verona amb una febre inabordable, amb tremolors, dolor muscular i esplenomegàlia (inflamació de la melsa). Els plasmodis havien envaït tota la sang, robant l’oxigen, i aconseguien les neurones. La destrucció neuronal va causar espasmos, coma i, finalment, la mort.
